El camí gairebé natural dels estudiants de Dret a Catalunya en acabar la carrera és cursar un màster d’advocacia i, després entrar en un despatx per començar la trajectòria laboral. D’entre ells, però, hi ha una petita part que opten per un camí molt més llarg i incert: fer carrera per convertir-se en jutge o fiscal. Un itinerari que requereix vocació i molta disciplina, i que a la Catalunya central cada any guanya adeptes, tot i que encara representen una part minoritària.

La poca tradició opositora a Catalunya es reflecteix en les dades. A l’Escola Judicial, els aspirants procedents de Catalunya se situen per sota del 16%, una xifra que no reflecteix el pes demogràfic dels catalans dins del territori espanyol. «Hi ha molts més juristes que opten pel sector privat que no pas per buscar un lloc a l’administració pública. Passa en molts sectors, però en la justícia és especialment evident», explica el degà del Col·legi d’Advocats de Manresa, David Casellas. Segons ell, el fet que el sistema privat ofereixi oportunitats fa que molts joves ni es plantegin aquesta opció. A més, destaca que el procés per convertir-se en jutge o fiscal «és arcaic i exigent, i obliga els estudiants a dedicar-hi molts anys i un a fer gran sacrifici d’estudi».

Les oposicions per ocupar un càrrec de poder en l’àmbit de la justícia es consideren entre les més dures de l’administració pública. El procés combina un examen tipus test amb dues proves orals en què l’aspirant ha d’exhibir un coneixement minuciós de les lleis. El temari supera els dos-cents temes i abasta des de la Constitució fins al Codi Civil i Penal, passant per la Llei d’Enjudiciament Criminal, el Codi del Comerç o l’Estatut dels Treballadors. Uns continguts que cal memoritzar gairebé paraula per paraula i recitar-los davant d’un tribunal.

Una aula amb els futurs jutges a l’Escola Judicial de Barcelona

Aquest sistema, basat en una elevada capacitat memorística, genera crítiques entre molts estudiants. Tot i que garanteix un ampli coneixement jurídic, consideren que pot perjudicar aquells que no tenen les mateixes aptituds d’estudi i que deixa en segon terme altres habilitats essencials, com ara la interpretació de la llei o l’ètica. També destaquen l’alt cost emocional que comporta, ja que la mitjana per aprovar se situa en cinc anys, un període en què molts opositors senten que la seva vida s’atura per dedicar-la únicament a estudiar.

El factor econòmic és una altra barrera que frena l’accés a aquesta carrera. La dedicació que exigeix l’oposició és difícil de compatibilitzar amb una feina remunerada, fet que exclou molts joves que no poden assumir aquests anys sense ingressos si no compten amb suport familiar.

Per revertir aquesta desigualtat, la Generalitat ha impulsat beques específiques per facilitar que més estudiants catalans puguin opositar. De fet, recentment, el Departament de Justícia ha assignat 50 beques per preparar les oposicions de judicatura, fiscalia i lletrats. L’objectiu és augmentar la presència de professionals i fomentar l’ús del català als jutjats, ja que segons les darreres dades les sentències escrites en aquesta llengua no arriben al 7%.

La majoria dels estudiants que opositen des de Catalunya coincideixen en la necessitat de revertir aquesta situació. Per a ells, disposar de jutges i fiscals arrelats al territori és clau i confien que, amb més suports, la carrera judicial pugui obrir-se a més joves.

CARLOS AGUILERA

Jutge en formació

«El sistema d’accés a jutge és antic i esgotador pel temari a memoritzar»

«La figura de l’opositor català és gairebé residual i molt poc coneguda», destaca Carlos Aguilera (Manresa, 1998). Ell és un dels estudiants de Dret que ha aprovat les oposicions per a la carrera judicial i que aquest curs es formarà a l’Escola Judicial de Barcelona, després de cinc anys d’intensa dedicació per superar els exàmens.

Aguilera explica que molts companys amb qui va compartir aula a la facultat de Dret van optar per cursar el màster d’advocacia «perquè és la via més directa per accedir al mercat laboral». Ell, però, se sentia atret per la funció del jutge. «Quan observes el món, hi ha realitats que t’indignen, i ser jutge et permet aplicar el dret amb les eines que tens, que és la llei. Poder aportar el meu gra de sorra a fer un món més just és el que em va impulsar a opositar i formar-me», assenyala.

Quan va començar a preparar-se el temari, recorda que es va imposar un horari estricte de vuit hores d’estudi diari, tot i que adverteix que, amb el pas del temps, el ritme esdevé més exigent i que va arribar a fer jornades de fins a tretze hores. «I conec companys que encara allargaven més les sessions», puntualitza.

Malgrat el volum de matèria, assegura que la part més dura «és la psicològica». «Quan veus que els teus amics s’independitzen i comencen a tenir una certa estabilitat, tu et sents completament estancat». A aquesta sensació de bloqueig s’hi suma la incertesa sobre la durada del procés, «perquè quan t’hi poses no saps quan acabaràs».

En el seu cas, va aconseguir superar el primer examen oral en el quart intent i el segon oral en el segon. «No hi ha uns criteris rígids perquè t’aprovin. En termes generals, es valora la literalitat del temari, la capacitat d’expressió, l’ús correcte del llenguatge jurídic, o que exposis els temes dins el temps establert».

Aguilera reconeix que no se li acut un model millor, «però aquest és antic i esgotador» per la quantitat de temari que cal memoritzar i reproduir davant el tribunal i que, segons el seu parer, no equival a saber aplicar la llei.

Tot i que encara ho percep lluny, admet que li fa respecte pensar en la responsabilitat inherent a la funció judicial. «Depenent de l’òrgan, jutges delictes més o menys greus, però en el fons decideixes sobre aspectes essencials de la vida de les persones, i has de saber separar la vida personal de la professional i mantenir les ideologies al marge».

Tot i que li agradaria treballar a prop de casa, descarta Manresa «pel possible conflicte d’interessos que podria provocar haver de jutjar algú que conec». Sobre l’ús del català en els judicis, creu que el fet de tenir opositors del territori és clau per fomentar la llengua. «És cert que tinc més domini del llenguatge jurídic en castellà perquè és com l’he estudiat, però si en un judici tothom s’adreça a mi en català, em plantejaré fer-ho».

MELANIE BARBA

Futura fiscal

«El fiscal sovint es veu com el dolent, però defensa la llei i l’interès social»

«No em desagrada la figura del jutge, però el fiscal té un paper molt més actiu en un procediment judicial. Ha de defensar els interessos de la llei, interrogar testimonis, qualificar els delictes… M’agrada molt el dret penal i exercir com a fiscal em permet especialitzar-me», explica Melanie Barba (Manresa, 1997). Fa poc que ha sortit de l’Escola Judicial de Madrid, on ha viscut un any per completar la seva preparació després de superar les oposicions per ser fiscal. Una professió que, considera, sovint està estigmatitzada. «La gent té la imatge que el fiscal és el dolent de la pel·lícula, però si ens posem estrictes, la seva funció és defensar la llei i l’interès social», apunta.

Durant la carrera de Dret va fer pràctiques en un jutjat, una experiència que li va permetre conèixer el funcionament intern del món jurídic i, de seguida, li va cridar l’atenció el paper del fiscal. Després de cursar el màster d’advocacia i comprovar que no era per a ella, va decidir fer la carrera judicial. «A la resta d’Espanya hi ha molta tradició d’opositar per accedir a la funció pública, però a Catalunya tenim més oportunitats en l’empresa privada i no tenim aquesta tendència. És un tema cultural», explica.

Quan va prendre la decisió, era conscient que el procés no era senzill i implicava anys d’estudi, però s’hi va llançar confiada en la seva capacitat memorística, que sempre l’havia fet destacar a l’escola i a l’institut. El repte, però, comportava assumir un volum d’informació «pràcticament inabastable». «Són uns 230 temes de dret civil, penal, processal, mercantil i laboral que t’has de preparar per als exàmens orals després de superar untest escrit. Un cop a l’examen, et toca un tema i l’has d’exposar en un temps molt concret i de la manera més literal possible».

De fet, assegura que el temari és tan extens que «mai tens la sensació de dominar-lo del tot». A més, destaca la duresa psicològica del procés: «La sensació és que estàs molt aïllat del món, perquè veus com la resta de gent fa plans i avança, i tu estàs a l’habitació tancada estudiant».

En aquest sentit, creu que és un sistema que pot excloure persones que estarien perfectament capacitades, però que no s’adapten a aquest tipus d’estudi. «Només es valora la capacitat de memorització, però això no vol dir que sàpigues interpretar o ponderar les circumstàncies d’un cas concret». Tot i considerar-lo un sistema injust, admet que li ha donat un coneixement profund de la llei i que ara se sent molt més preparada.

Després d’un any a Madrid, ara enceta una nova etapa a l’Hospitalet de Llobregat, on començarà a exercir com a fiscal. «La majoria de gent vol anar a ciutats grans perquè és on pots veure casos més complexos i tens més oportunitats de progressar», assegura.

ALBA TORRES

Opositora per a jutgessa

«A Catalunya s’infravalora el funcionari, i es prefereix l’empresa privada»

Quan Alba Torres (Berga, 2001) va haver d’escollir què estudiar, es va decantar per Dret perquè, com explica, sempre havia destacat per tenir bona memòria a l’institut. El que no s’esperava era que acabaria preparant-se unes oposicions per a jutgessa, i que aquella memòria s’eixamplaria fins a límits insospitats per retenir tot el temari que haurà de recitar davant del tribunal. «Sorprèn veure que, a mesura que entrenes la memòria, ets capaç de retenir lleis senceres i recordar-les si les repasses amb constància», destaca.

A diferència de molts dels seus companys de carrera, Torres va decidir apostar per la carrera judicial. Recorda que un dels primers comentaris negatius que li van fer va ser que acabaria sent funcionària. «La gent ho infravalora molt i tendeix a mirar cap a l’empresa privada». En canvi, comenta que en altres zones de l’Estat, com Andalusia, aquesta opció és més habitual i té més prestigi. «A vegades es critica sense conèixer l’esforç que hi ha darrere per arribar a ocupar aquesta posició», reflexiona.

Des que va decidir opositar, ara fa dos anys, Torres ha establert una rutina d’estudi diària d’estudi que segueix com una jornada laboral. Tot i això, admet que la motivació inicial hi ha dies que flaqueja: «Aleshores has de mantenir la disciplina; per molts dies dolents que tinguis, t’ho has de prendre com si fos una feina».

En aquest procés, subratlla la importància de les amistats i, sobretot, de la família. «Sense ells no podria tirar-ho endavant, perquè són unes oposicions incompatibles amb una jornada laboral», explica.

Torres va sol·licitar la beca que atorga la Generalitat per incentivar aquests estudis, però no li van concedir. «Hi ha molt poques beques, i és una llàstima perquè, en el meu cas, porto dos anys, però veus gent que s’acosta als trenta i encara ha de continuar estudiant, mentre els seus amics s’independitzen i comencen la seva vida», lamenta.

També qüestiona l’enfocament excessivament memorístic dels exàmens. «És cert que, quan tens tan per mà la llei, potser t’és més fàcil aplicar-la, però no podem oblidar que ens estem formant per jutjar, i les nostres decisions determinen la vida de les persones», assenyala.

El que més atrau Torres de la figura del jutge és, precisament, el sentiment de poder ajudar les persones i buscar la veritat. «Sempre m’han fet molta ràbia les injustícies, i si treballo en això puc intentar evitar-les». També hi influencia la promesa d’estabilitat, ja que superar les oposicions equival a «tenir una feina fixa, amb molta seguretat».

Tot i la seva passió per la professió, Torres és conscient que la figura del jutge sovint es troba al centre de polèmiques. «Al final, has d’aplicar una interpretació de la llei i, dins d’un mateix delicte, sempre hi ha un ventall de penes», assenyala. «Ho has de fer el millor possible, sabent que mai podràs agradar a tothom».

JORDI ÀLVAREZ

Magistrat i preparador

«Hi ha un fort component vocacional entre els joves que escullen aquest camí»

«A mi m’encanta la docència i volia retornar tot el que els meus preparadors em van donar». Jordi Àlvarez, magistrat de la plaça número 1 de la Secció Civil i president del Tribunal d’Instància de Terrassa, prepara opositors per a jutge i fiscal. Cada setmana, els estudiants acudeixen a casa seva per repassar els temes, i ell els ajuda a agafar un ritme d’estudi i, alhora, els brinda un acompanyament emocional.

Com descriuria el procés de preparar-se unes oposicions per a jutge o fiscal?

Em sembla un procés molt dur. Molt poca gent està preparada per afrontar. La carrera judicial exigeix entre 8 i 10 hores d’estudi diari i és un procés molt solitari i incert, amb una competència intensa i poques places. La mitjana d’aprovats està en uns cinc anys, però n’hi ha que ho aconsegueixen en 10 i d’altres que han d’abandonar. En aquest camí, el paper del preparador és fonamental. Has d’estar al costat dels alumnes en els dies baixos per relativitzar i en els moments bons per recordar-los que és una cursa de fons.

És un sistema que exclou a molta gent?

És cert. Sempre hi ha la crítica que el sistema d’accés és antic i arcaic. Els estudiants ho han denunciat diverses vegades i algunes associacions han proposat canvis. Potser es podria estudiar, però caldria valorar-ho molt bé, perquè aquest sistema garanteix objectivitat en la selecció dels alumnes.

En altres països, el sistema és diferent?

Hi ha països on ser jutge o fiscal és un procés gradual i van escalant posicions amb els anys. El nostre model, en canvi, provoca que tinguem jutges i fiscals molt joves, però, també és un sistema que facilita que no hi hagi influències ideològiques en la selecció. Estem parlant d’accedir a un dels poders de l’Estat, que és independent, per tant, el procés ha de ser exigent.

Per què hi ha tan poca tradició opositora a Catalunya?

La sort que tenim és que els graduats en Dret troben fàcilment feina al sector privat. Els catalans sempre hem tingut empenta. Sovint hi influeix també un factor identitari. Durant els anys forts de l’independentisme, un percentatge de gent no se sentia identificada amb l’Estat, i aquestes oposicions estan molt vinculades a l’administració i a les lleis estatals.

Veient els diferents tipus d’alumnes, què creu que els motiva a fer-se jutges o fiscals?

Busquen una mica de tot. Un jutge en pràctiques no arriba als 2.000 euros, així que no crec que la motivació sigui econòmica. Però si que hi ha interès per una feina estable i respectada, i sobretot un component vocacional. Els alumnes em recorden sovint perquè vaig triar aquest mateix camí. Estar amb ells rejoveneix.