Una desconeguda joia arquitectònica

L’antiga residència estudiantil Ramon Llull del recinte de l’Escola Industrial, potencial futura seu de l’Agència Estatal de Salut Pública, és un dels tresors arquitectònics més desconeguts de la ciutat. Rarament visitable des que va perdre aquesta funció d’allotjar alumnes, poques de les persones que passegen per davant la seva façana principal saben què amaga a l’última planta, una capella de formes, colors i textures que no deixa mai indiferent, gairebé gaudiniana o jujoliana. És un treball de Joan Rubió Bellver (1870-1952), que al seu dia va acceptar l’encàrrec de reformar aquesta peça de la que originalment va ser la fàbrica tèxtil de la família Batlló a l’Esquerra de l’Eixample i, després, una escola d’agricultura.

És una raresa. L’antic lloc de culte, avui dessacralitzat, no ocupa la planta baixa, com potser seria el més previsible, sinó que és a l’última planta, just a sobre de la zona que durant anys van ser les habitacions dels estudiants. Els nois s’estaven al pis de sota. Els records dels que s’hi van allotjar en la seva etapa formativa, per poc que s’estira el fil de les històries personals, solen ser feliços. Les habitacions no eren gaire grans. Els passadissos, sí. I en cas de requerir una penitència pel que pogués passar durant l’etapa adolescent, sempre es podia pujar a la capella, no sense abans passar per davant d’una altra de les rareses de l’interior d’aquella finca.

En un replà de les escales, abans d’encarar els últims esglaons, unes vidrieres de grans dimensions il·luminen el camí. Si no s’hi para atenció, podria semblar que es tracta de tres sants, no en va el que ve a continuació és la capella. Doncs no. Les imatges dels vidres són representacions de Jaume Balmes, Ramon Llull i Narcís Monturiol. Que el pare de l’Ictíneo sigui tractat gairebé com un sant té tota la seva lògica en un lloc com l’Escola Industrial, que en temps de la Mancomunitat de Catalunya va passar de ser una fàbrica tèxtil a un centre de formació professional sense parangó.

Rubió Bellver no va participar en aquesta metamorfosi inicial. Va desembarcar a l’Escola Industrial el 1925. Llavors va emprendre la transformació de l’Escola d’Agricultura en una residència estudiantil. El que tenia entre mans era un edifici que, a més, estava cridat a ser l’entrada de la futura Conselleria d’Agricultura catalana, d’allà la noblesa de la seva escalinata principal i l’amplada dels passadissos, però amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera aquest pla es va truncar i Rubió Bellver va rebre l’encàrrec de simplement reformar l’edifici perquè allotgés alumnes.

Ajudant de Gaudí

Barcelona està esquitxada d’obres d’aquest arquitecte que va transitar del modernisme al noucentisme i, també, a estils inclassificables. Va ser ajudant de Gaudí, per exemple, a la Casa Calvet, la Sagrada Família i el Park Güell, però entre les obres que porten exclusivament la seva firma destaca, per exemple, la Casa Golferichs i, com a molt singular, la Casa Pomar, del número 86 del carrer de Girona. No obstant, pel que sempre se’l recorda és per ser l’autor del fals pont gòtic del carrer del Bisbe, una foto sempre buscada pels turistes, ignorants que no té ni 100 anys d’antiguitat. Els complirà el 2028. Llavors potser la capella de la residència Ramon Llull ja formarà part de l’Agència Estatal de Salut Pública. El seu destí, en principi, havia de ser un altre. La Diputació de Barcelona havia previst reformar l’edifici perquè continués sent una residència, però d’investigadors. Sense cap mena de dubte, un marc incomparable. Si al final l’agència acaba en una altra de les ciutats candidates, es reprendrà el pla inicialment previst.

Subscriu-te per seguir llegint