Un picot obrint un forat al tronc d’un arbre, un puput alimentant la seva parella o una tortuga autòctona prenent el sol del migdia. Són algunes de les escenes quotidianes que, amb una mica de paciència, es poden observar entorn del riu Cardener, tot i que sovint ens passen desapercebudes. Ara, però, aquesta vida petita que sovint no veiem és més visible gràcies a la mirada del fotògraf Jaume Morera, que ha capturat prop d’un miler d’imatges per elaborar el calendari del 2026 de l’Ajuntament de Manresa, dedicat a la biodiversitat del Cardener.
El seu treball, del qual en reproduïm una selecció de fotografies inèdites en aquest reportatge, permet redescobrir la fauna que viu a tocar de casa i posar en relleu les actuacions que afavoreixen la biodiversitat.
«Molt sovint vivim desconnectats de la natura i amb aquest calendari volíem que la gent s’hi fixés més», explica el regidor d’Acció Climàtica de Manresa, Pol Huguet. Al riu Cardener i al seu entorn, dins l’Anella Verda, s’han detectat un total de 74 espècies d’ocells. Entre les més conegudes hi ha el picot, el blauet, «un ocell preciós i un caçador espectacular», en paraules d’Huguet, els puputs o els corbs marins, reconeixibles per l’espectacularitat de les seves ales. També destaca la colònia d’uns 200 esplugabous que hivernen a Manresa, als àlbars situats just davant de la fàbrica dels Panyos. «Cada matí s’escalfen una estona sota el sol a dalt de les teulades i, quan decideixen que és l’hora de marxar, ho fan tots alhora», explica Huguet.
Són aquests moments quotidians de la vida dels ocells, però també dels insectes, els rèptils o els mamífers com la llúdriga que habiten en el mateix espai, que permeten posar en context els treballs que s’han dut a terme en el marc del Pla Estratègic del Cardener al llarg dels darrers cinc anys per protegir la fauna que hi habita.
Recuperar el bosc de ribera
Un dels eixos prioritaris ha estat la creació d’espais que assegurin la reproducció de les espècies. «Fins fa uns anys el Cardener es gestionava amb criteris molt semblants als d’un espai enjardinat, tallant l’herba arran de terra per mantenir una imatge més urbana. Però hem assumit que això no és un jardí, sinó un espai natural que ha de fer de refugi per als animals», assenyala el regidor. El fet de deixar créixer l’herba i les flors facilita l’arribada dels insectes, que són la base de l’alimentació de moltes espècies. «Els pardals, per exemple, s’alimenten de les llavors i els insectes», apunta el regidor, que també trenca alguns mites: «A diferència del que sovint es creu, no nidifiquen a dalt dels arbres, sinó en arbustos densos, de manera que els esbarzers són un refugi excel·lent».
Un altre aspecte rellevant és la creació de nous espais de refugi amb la instal·lació de caixes niu. «La constatació és que avui hi ha prou menjar, amb flors i llavors, però falten arbres vells, que són els que tenen més forats perquè els ocells hi facin el niu», explica. Posa com a exemple el picot, que perfora els troncs per buscar aliment o criar i deixa cavitats que després aprofiten altres espècies. «Aquests forats naturals comencen a existir, però és un procés lent i, mentrestant, les caixes niu ajuden a suplir aquesta manca».
La vegetació de ribera també ha estat objecte de canvis amb la retirada de les canyes, una espècie invasora que ofereix poc aliment i poc refugi. «S’han plantat espècies autòctones per afavorir el bosc de ribera», detalla Huguet, que explica que la diversitat vegetal té un efecte directe sobre la fauna. «Hi ha moltes erugues que només s’alimenten d’una sola planta. Per tant, com més varietat d’arbustos hi ha, més papallones hi pot haver».
D’ençà de l’aplicació d’aquests canvis, ja s’han començat a percebre resultats. «En cinc anys hem passat de tenir una sola parella de pardals xarrecs a tenir-ne una trentena», assenyala Huguet. També s’ha detectat un augment d’altres espècies com els colltorts. Una de les reaparicions que ha generat més expectació, però, és la de la llúdriga. «Des dels anys setanta que no n’hi havia constància a Manresa, i el setembre del 2024 se’n van tornar a detectar», explica. Es tracta del carnívor més gran que habita al Cardener, i la seva presència s’interpreta com un indicador que hi ha prou aliment i espais fluvials en bones condicions.
Per a Huguet, la millora de la biodiversitat té un impacte directe en la qualitat de vida de les persones. «La presència d’animals com els ratpenats ajuda a controlar les poblacions de mosquits», recorda. Però els beneficis van més enllà del control de les plagues, ja que «el fet de passejar i poder-se trobar un picot o una llúdriga ja és d’agrair».
JAUME MORERA
Fotògraf de fauna salvatge, natura i paisatges
«Al costat de casa, tenim una gran diversitat d’animals fascinants»
Jaume Morera (Olesa de Montserrat, 1977) és fotògraf especialista en fauna salvatge, format a l’Escola Massana i a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Pel seu objectiu han passat centenars d’espècies que han compartit amb ell moments d’intimitat gràcies al seu mètode discret i perseverant, amb el qual aconsegueix imatges quotidianes dels animals. Al llarg d’un any, s’ha dedicat a voltar fins a l’últim racó del Cardener per capturar les espècies que formen part del seu hàbitat. Després de retratar-ne una setantena, assegura que els animals del Cardener són molt agraïts de fotografiar i que, a vegades, no cal anar gaire lluny per meravellar-se amb la fauna salvatge, ja que al costat de casa hi ha una àmplia diversitat d’espècies.
Com li va arribar l’encàrrec de fotografiar la biodiversitat del Cardener?
Acabava de fer un treball sobre el Mil·lenari de Montserrat per a la revista Descobrir i allà vaig conèixer el Jordi Calaf, que va ser qui em va recomanar a l’Ajuntament quan va saber que es proposaven fer aquest treball al Cardener. La idea era fotografiar el màxim d’espècies possibles: insectes, amfibis, però també la vegetació, les albades, les postes de sol i la vida que hi ha a l’entorn.
I quin marge de temps tenia per retratar tot aquest material?
Quan t’hi poses, demanes una mica de paciència. Vaig començar el setembre del 2024 i m’hi he dedicat al llarg d’un any. Els vaig proposar que fos una feina de llarga durada per aconseguir les imatges, ja que hi ha aus migratòries que a l’estiu marxen perquè fa massa calor o bé se’n van a l’hivern pel fred. Es tractava d’aconseguir el màxim d’espècies possible i, per tant, calia cobrir tots els mesos de l’any.
Quin és el mètode per aconseguir fotografies que mostren la vida dels animals amb tant de detall?
Lluny de ser una cosa extraordinària, sent honest, et diré que no té grans secrets, només es tracta d’invertir-hi moltes hores. La majoria dels dies arribava al Cardener a les sis del matí, quan encara era fosc i començava a despuntar el dia, i m’hi estava fins a mitja tarda. Acabo substituint el que vindria a ser una càmera de fototrampeig. Hi ha dies que puc passar vuit hores amagat sense aconseguir cap foto i altres dies que estic de sort.
Hi va haver algun animal que se li resistís?
La llúdriga em va costar tres o quatre mesos d’aconseguir. Surten de nit i és difícil trobar-les perquè recorren tot el tram del riu amunt i avall. Em vaig anar fixant en el rastre de petjades i en les defecacions per acotar al màxim la recerca, però era tan complicat que em feia por fracassar. Encara recordo que un dia, després de venir molt d’hora a fer fotografies, em vaig rendir i me’n vaig anar capcot a esmorzar. Estava tan desanimat que volia donar el dia per acabat, però vaig pensar que m’hi quedaria una estona més, i aleshores va ser quan la vaig veure per primera vegada. Em va deixar fer algunes de les millors fotografies de llúdriga que he fet.
Devia ser un gran moment.
És el moment més bonic que recordo d’aquest treball. També em va costar força capturar el blauet. El veus com un coet blau que et passa súper ràpid pel davant, però no és fàcil fotografiar-lo. Es posa sobre les branques i, encara que portis el teleobjectiu, només es veu una taca blava. Però a força d’insistir i de trencar-me les banyes, el vaig trobar en un punt de la Fàbrica Blanca i em vaig camuflar entre unes branques per poder-lo retratar.
Fins a quin punt els animals poden notar la presència de la càmera?
Des del primer moment s’adonen que ets allà. Et localitzen pel baf de la respiració o per un soroll de la càmera. Hi ha una distància que no està escrita, però que tu detectes. Si et quedes quiet, fent moviments pausats, i veuen que no ets una amenaça, és quan et deixen fotografiar moments íntims, com les orenetes volant entre elles o els puputs, amb la seva cresta característica, que tenen el costum de donar-se menjar. En una fotografia, es veu com la femella demana menjar al mascle i aquest li posa el cuc a la boca. Són aquests petits moments que et fan sentir que val la pena la feina.
Són escenes que sovint ens passen desapercebudes en la vida a la ciutat.
La gent no és conscient que aquí, al costat de casa seva, hi ha una gran diversitat d’animals fascinants que intenten sobreviure i que tenen molts factors en contra. Crec que les fotografies també són una eina de lluita per protegir la natura, donar veu a les espècies que no en tenen i defensar que els nostres interessos econòmics no sempre poden passar per sobre de tot. Es tracta de pensar que no estem sols i que val la pena conèixer la gran diversitat de fauna que tenim a la vora.
