Pedro Romero: "El pas per la presó em va ajudar a recuperar valors"

Pedro Romero havia sigut cambrer en diversos establiments de Terrassa fins que una situació econòmicament desesperada el va portar a mercadejar amb drogues, fa sis anys. «Va ser un error, però estava desesperat; si no, hauria seguit treballant, com sempre». De la venda a la menuda va passar a moure «coses grans», a traficar. Com a aventura va ser breu: va ser detingut a l'aeroport El Dorado de Bogotà l'agost del 2010, enjudiciat, condemnat i traslladat a la presó Modelo de la capital colombiana, que no és precisament el Hilton dels presidis. Desde el infierno: així es titula el llibre que el cambrer penedit va començar a escriure durant el captiveri, i que publica ara, en llibertat i ja de retorn a Espanya.

-¿Quina va ser la seva primera impressió? ¿La veritat? No me'n recordo: estava en estat de xoc perquè tan sols pensava en els meus fills, que seria d'ells. Però després, del primer que em vaig adonar va ser que a la Modelo tot és violència, i que tenia, no ho sé, el 90% de possibilitats de morir allà dins.

-Té fills. Un nen i una nena. Eren molt petits i es creien que estava treballant fora. Però cada setmana parlava amb ells.

-No coneixia a ningú, per descomptat. No, és clar que no.

-Sol a la Modelo de Bogotà. ¿Com s'ho va fer? Amb actitud. Vaig pensar: «Si he de perdre la vida, la perdo amb dignitat». La violació dels drets dels interns per part dels guàrdies era constant, i contra això no hi podia fer res, però per un altre pres no em vaig deixar avassallar, mai, així que de seguida van deixar de molestar-me perquè sabien que si ho feien hi hauria problemes; que a mi no m'importava jugar-me la vida. La gent s'ho pensa, fins i tot a Colòmbia. I això que a la presó els espanyols tenen fama de gallines.

-De taules en tenia. Vull dir, un altre no dura ni mitja hora. Jo em vaig criar al barri de Can Jofresa, a Terrassa, que és un barri de gent humil, però també de gent... esgarriada. I coneixia aquesta gent, i això aguerreix. Així que no he sigut mai dels que surten corrents. A mi, el que em busca, em troba. Però, ¿sap què?, enmig de tot, el pas per la presó no em va anar malament. Em va ajudar a recuperar valors.

-¿Què vol dir? Que jo venia d'una etapa molt dolenta. Abans de caure en aquest món havia estat portant una vida molt diferent de la que havia portat sempre, no valorava res, ni la família, ni l'amistat… Portava molt mala vida, anava a la meva bola i no veia els errors que estava cometent. A la presó vaig començar a recuperar els valors, i em vaig omplir de força per tirar endavant.

-¿Per què diu que era un infern? Perquè és un lloc de mort. Vius en alerta màxima les 24 hores del dia.

-¿I per què va començar a escriure? Perquè havia tingut moltes baralles, i em feien sentir bé. Em vaig adonar que així no arribava viu al final de la condemna. Em vaig refugiar en l'escriptura.

-Tinc entès que no és exactament un llibre sobre la seva experiència. Més que això, és la meva visió del conflicte colombià des de la presó. A la Modelo hi ha guerrillers, paramilitars, narcos, militars… Jo parlava amb ells, em guanyava la seva confiança i ells m'explicaven coses. El llibre ve a ser un compendi de tot el que vaig aprendre en aquelles converses. A més d'això, vaig llegir molt sobre el conflicte.

-¿Què va ser el més dur de la presó? Estar lluny dels meus fills.

-I ara, de tornada aquí, ¿què fa? Treballo una altra vegada de cambrer, és clar. Què he de fer. Per fortuna hi ha gent que m'ha ajudat, en això he tingut sort.