Carmen Bianchi: "Ha sigut el meu regal de Reis"

Carmen Bianchi és perruquera, tot i que des de fa temps no troba feina, però definir-la per la seva professió no li fa justícia. Fa pintura, fotografia, actua i fins i tot dirigeix pel·lícules. "L’any passat vaig guanyar el segon premi amb un curtmetratge que es diu Cuando se acaben los aplausos", explica aquesta dona d’origen veneçolà. "Tinc molts curtmetratges que estan enfocats en coses que jo he viscut... No ho negaré, he passat moments bastant difícils", narra Bianchi.

I és que fa poc més de tres anys, aquesta dona i totes les seves mascotes –quatre gats i dos gossos– van patir un desnonament. "No tenia recursos econòmics per pagar la casa, em vaig quedar sense documentació havent-la tingut i tot va començar a ser un bucle", recorda. Li ha costat tres anys i un diagnòstic d’ansietat i depressió, però Bianchi ha pogut refer-se’n, i el 5 de gener va poder entrar per primera vegada al pis d’emergència que li ha procurat l’Ajuntament de Barcelona. "Va ser el meu regal de Reis", celebra.

Fins aleshores, i des que la van expulsar de la seva anterior residència, havia passat una breu temporada en un pis de transició, i més tard va aconseguir costejar-se un local de 10 metres quadrats. "No tenia ventilació, ni cèdula d’habitabilitat, i vaig haver de llençar els mobles que tenia a casa meva", lamenta Bianchi, que també recorda que les seves mascotes tenien molt poc espai per viure. "Però bé, ells amb mi i jo amb ells, això és l’important", assegura.

En aquell temps, Bianchi va haver de fer front, a més, a problemes burocràtics. Els seus permisos de residència i treball a Espanya van caducar poc abans de ser desnonada, una cosa que li va impedir sol·licitar un pis d’emergència durant un temps. "Ara per sort tinc el meu DNI", celebra. "Quan la meva documentació va sortir, es va activar de nou la meva petició d’un pis d’emergència, i va passar un temps, però va arribar un moment en què les coses van començar a sortir, i això ho considero una gran victòria", assegura.

Desesperació i vergonya

Tot i així, el procés de veure’s privada d’una vivenda no va ser gens fàcil per a Bianchi. "Va ser un moment bastant dur: desesperació, incertesa, dolor... i també de vergonya. Al final la gent et jutja", recorda la dona. Qui va començar a treure-la d’aquest pou en el qual va caure va ser el Francesc, un treballador social dels Serveis Socials de Barcelona. "Ha sigut un gran aliat, un gran col·laborador i un amic. Sempre s’ha mostrat comprensiu i ha sigut sensible amb la meva família peluda. Hi ha gent que no ho entén, però ell sí", assegura.

Ara, els quatre gats i els dos gossos es passegen al seu aire pel seu nou pis en una tercera planta d’un bloc al barri del Raval. El pis compta amb dues habitacions, a més d’un menjador, i, per descomptat, cuina i bany. Viu amb la tranquil·litat de saber que el seu contracte de lloguer serà vigent els pròxims set anys, i que és renovable. A més, aquests pisos d’emergència compten amb un sistema de pagament adaptat als ingressos dels seus inquilins.