Una excepcional troballa del paviment fundacional de Barcino redibuixa el mapa de la Barcelona romana

És una de les troballes arqueològiques més emocionants de les últimes dècades a Barcelona, primer perquè ha sortit a llum una part del primer paviment de la Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, la ciutat que va fundar el primer emperador romà, August, durant el seu regnat. Són 42 metres quadrats de grans lloses característiques de les grans obres públiques amb què Roma va edificar el seu domini del món mediterrani. Són 41 metres quadrats del fòrum primigeni de Barcino, una cosa així com una imatge real i palpable de l’instant del part d’aquella colònia emmurallada que, per les seves característiques, llavors era inimaginable que algun dia pogués destronar Tarraco. Però el descobriment, en el subsol del (ja és casualitat) Gran Hotel Barcino del carrer Jaume I, és, a més d’emocionant, revolucionari, perquè confirma que tots els mapes de com se suposa que era aquella urbs fa 2.000 anys estan equivocats.

El fòrum, epicentre de la vida cívica de tota ciutat romana, no era a Barcino una gran plaça orientada de nord a sud, seguint la línia del ‘cardo’, nom d’un dels dos carrers principals segons el diccionari urbanístic en llatí, sinó que cal imaginar-lo ara, vist això, d’est a oest, en sentit del ‘decumanus’, l’altra via que definia tota gran vila. En resum, tots els plans que fins ara han servit per recapitular la història romana de Barcelona estan malament. Cal girar 90 graus el fòrum en totes i cadascuna d’aquestes recreacions de llibres, guies i postals. Aquesta rellevant notícia arqueològica té alguna cosa de les peripècies d’aquell quadre de Piet Mondrian que durant 75 anys, primer a Nova York, després a Düsseldorf, va estar penjat de cap per avall i que quan es va descobrir l’error es va desdenyar capgirar-lo per no malmetre’l. La gran diferència en aquest cas és que alguns indicis que la ciutat intramurs de Barcino era diferent del que oficialment se sostenia havien sigut posats sobre la taula com a mínim en tres ocasions.

La primera vegada va ser fa més de 400 anys. Ho va suggerir l’historiador i cronista local Jeroni Pujades el 1595. El carrer Pujades porta aquest nom en el seu honor, però la seva tesi va ser desestimada. El 1954, una autoritat irreprotxable en la matèria, Agustí Duran Sanpere, també va redibuixar l’orientació del fòrum en vertical a partir del lloc on havien sigut trobats una quarantena de restes arqueològiques. No li quadrava amb l’establert. De nou, la teoria va ser desdenyada.

El 2014, els professors Héctor Orengo i Ada Cortés van publicar un detallat estudi a l’Oxford Journal of Archeology per replantejar de nou la qüestió i, no només això, el Museu d’Història de Barcelona (Muhba) va deixar la seva sala de conferències perquè exposessin els seus arguments. El llavors director, Joan Roca, va acceptar que no hi havia una tesi oficial amb fonaments inamovibles, però el debat no va anar d’entrada gaire més enllà. Orengo i Cortés afirmaven que l’orientació horitzontal del fòrum es basava en uns erronis estudis fets el 1835 per Antoni Celles que van ser donats per bons al seu dia per Josep Puig i Cadafalch, a qui ningú, al cim del seu prestigi, s’atrevia a tossir-li els posicionaments polítics, artístics i, en aquest cas, arqueològics.

¿Què ha passat posteriorment a aquest 2014 per fer un gir tan radical? Doncs que la cadena hotelera Gargallo Hotels va sol·licitar permís fa tres anys per instal·lar un nou ascensor a la part posterior del Gran Hotel Barcino, a l’altura del número 3 del carrer Hèrcules. En situacions com aquesta, el protocol de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat estableix que un equip d’arqueòlegs ha de supervisar els treballs, sobretot en una àrea tan sensible com aquesta. Va ser així com, de manera una mica inesperada, els especialistes es van trobar cara a cara amb el paviment fundacional de Barcino, lloses de metre i mig de llargada i 118 d’amplada tallades amb pedra dels planters de Montjuïc. No hi havia precedents d’una troballa d’aquestes característiques. El que havia de ser una excavació de tot just sis metres quadrats de superfície va passar a ser, amb la inestimable col·laboració del grup hoteler, que va reconsiderar totalment el projecte, un treball d’exploració sobre uns 60 metres quadrats. I així, durant tres anys ha sigut possible documentar el pas del temps en aquest espai, ni més ni menys que 20 segles de capes històriques. En època tardoromana i visigoda va ser un espai a l’aire lliure, potser un mercat setmanal o un estable. No va ser fins al segle XIV que es va edificar sobre aquell paviment, alhora que es construïa l’església de Sant Just i Pastor. Va ser la llar de la família Recasens durant dècades i, després, de la família Llaudé. Al segle XX va arribar com a convent, fins que el grup hoteler el va adquirir per a un més dels seus allotjaments. La sensibilitat que han mostrat amb aquesta troballa és digna d’elogi, tot i que també és cert que eleva el valor de l’establiment. A partir d’ara, els clients esmorzaran sobre un espai excepcional.

Durant els treballs, per exemple, s’han recuperat més de 50 fragments de marbres d’importació, de Carrara, Anatòlia i Egipte, proves inequívoques que aquell lloc formava part d’un conjunt monumental aixecat amb materials sumptuosos. També, a més de fonaments de formigó romà (una de les grans troballes d’enginyeria d’aquella civilització), s’han descobert dos pous de 2,6 metres de profunditat connectats per un sifó que regulava el pas de l’aigua i evitava que s’estanqués. I el conjunt de monedes recuperades entre la runa són molt evocadores, de temps de Lluís el Pietós, de Siracusa, carolíngies, andalusines i, potser la més interessant de totes, unes commemoratives de la fundació de Constantinoble, de l’any 330.

¿I ara què? Ara, el millor. La troballa arqueològica no ha sigut estudiada i tornat a tapar, com és comú en algunes ocasions, sinó que ha sigut meravellosament musealitzada amb vidres protectors i llums adequats perquè sigui visible i, per tant, visitable, una feliç notícia, entre altres raons perquè aquest testimoni palpable del fòrum fundacional de Barcino convida ara a reconsiderar l’orientació d’altres restes arqueològiques, com les quatre columnes del temple d’August que es conserven al carrer Paradís.

Com a Roma, on part del Coliseu va ser utilitzat com a pedrera per literalment edificar el cristianisme, el paviment fundacional de Barcino va ser de mica en mica desarmat per donar forma a la primera ciutat medieval de Barcelona. Per això el descobriment del carrer d’Hèrcules és doblement notable.