Oriol Mitjà: «La depressió no és deixadesa ni mandra. És un dolor que et treu les ganes de viure»

L’epidemiòleg Oriol Mitjà és conegut per haver estat una de les veus més fermes i crítiques sobre la gestió de la pandèmia. Però sota el personatge hi ha un home amb una infància difícil, una personalitat obsessiva, diversos trastorns i diverses depressions. Ho ha explicat al llibre On neix la llum, amb l’objectiu de demostrar que aquest trastorn, que ens pot abraçar a tots per molt experts, reputats i autoexigents que siguem. O precisament per això.

Com et prens la vida, després de les depressions que has patit, sobretot pel que fa a la teva gran autoexigència i les teves obsessions?

Ha madurat. He pres consciència de tot el mal que m’estaven fent un seguit d’idees preconcebudes i una manera d’entendre el món, que em destruïen per dins...

Et destruïen...

Sí, sí.

Tenia idees preconcebudes i una manera d’entendre el món que em destruïen per dins

Eres amb la teva parella en un lloc paradisíac i continuaves amb les ganes d’encendre l’ordinador... Suposo que això ho vivies com un conflicte interior...

És un engany mental que arriba fins a la incapacitat de gaudir d’unes vacances, d’un cap de setmana, molt pendent del que els altres desitgen de mi, necessiten de mi, i molt poc pendent del que necessito jo.

I això ha canviat...

Com a mínim me n’he adonat que existeix, a base de viatges a les tenebres, de comprendre la fragilitat humana. El patiment et dona perspectiva. Després de passar dolor, pèrdues, desitjos incompresos, tens més perspectiva que la vida és ferotge i que te la pots prendre d’una altra manera. Poder pensar des d’aquesta altra mirada no vol dir que desapareguin les cicatrius, però pots prendre decisions de manera diferent.

Fins a quin punt aquella infància en què et senties diferent, et feien bullying i et deien “marica”, ha influït en les teves depressions a l’edat adulta?

No ho sé. A la meva infància hi va haver burla i humiliació. Interpretava que jo era defectuós i que havia de canviar. Busques que l’altre et vulgui al seu grup. La pressió autoimposada de l’autoexigència s’acaba convertint en una font d’ansietat, d’angoixa, de no poder viure. Això segur que hi predisposa, a la fatiga física i mental, i segur que hi predisposa.

La pressió autoimposada de l’autoexigència s’acaba convertint en una font d’ansietat, d’angoixa, de no poder viure

I això desenvolupa una depressió posterior o no...

O a vegades és tristesa, ansietat, trastorn alimentari. Cadascú ho desenvolupa d’una manera...

Al llibre parles de la depressió de la teva mare, que et va tocar de ple quan eres adolescent. Parles d’aprendre a estimar-la en l’absència...

Quan arribava a casa, la casa sempre era apagada i sense llum i la meva mare era al llit. Ho passava malament i jo també ho passava malament de veure-la així. Va durar molts anys i s’acumulava la tristesa, i la tristesa la portàvem els altres. Jo l’estimava i l’estimo fins a l’infinit, és la meva mare... però durant la infància em va faltar aquell paraigua que ella no em podia donar. Això d’arribar a casa després que s’hagin rigut de tu i que et digui “ets el nen més bonic del món”. Ella no podia.

Durant la infància em va faltar aquell paraigua que la meva mare no em podia donar

Què li diries a algú que conviu amb un fill, una parella o una mare amb depressió?

Li diria una cosa que no vaig entendre fins que jo vaig passar la depressió: la depressió no és deixadesa, ni mandra ni no voler-se aixecar del llit. És una cosa que a qui no ho pateix li costa d’entendre. Fins i tot a mi, quan no estic en depressió, em costa d’entendre. És un dolor que et treu l’energia, la motivació, les ganes de viure.

Va haver-hi un moment en què vas salvar la teva mare...

Va ser una trucada...

No ho oblidaràs...

Que et truqui la teva mare i et digui “t’estimo, fill” i tu sàpigues interpretar què vol dir això... I sentis la por de perdre-la, i de trobar-me-la a punt de marxar, és una cosa que porto força a dins.

Que et truqui la teva mare i et digui “t’estimo, fill” i tu sàpigues interpretar què significa això... és una cosa que porto a dins

Quan has estat amb depressió i algú t’ha dit una cosa com “aixeca’t ja”, com t’ha entrat aquesta frase?

És horrorós perquè [llarga pausa] la depressió, a banda d’entristir-te, també et fa dubtar. Et preguntes fins a quin punt és per haver begut dues cerveses, per no cuidar-te, perquè no tens ganes de treballar... Et culpes a tu mateix. I quan una altra persona t’ho recrimina, et desperta un sentiment de culpa horrorós.

Has mencionat les cerveses, que surten al llibre, quan parles de l’abús de l’alcohol, de provocar-te els vòmits, de no poder dormir... Amb què ho relaciones?

Molt del que explico al llibre són mecanismes d’evitació, de no voler sentir l’emoció trista o negativa, l’ansietat. Te’n vols deslliurar com més aviat millor, de vegades amb pastilles o amb l’efecte ansiolític de l’alcohol. És una manera de relaxar-te, que és el que més desitjo.

Te’n vols deslliurar com més aviat millor, de vegades amb pastilles o amb l’efecte ansiolític de l’alcohol

Portant aquest argument a l’extrem, intentar suïcidar-se també seria una manera d’evitar...

El suïcidi és una manera de deixar de patir. És quan ja no trobes cap altra solució i tot se’t fa tan feixuc i no hi veus sentit a la vida. No hi ha cap altre motiu. Creus que aquesta vida no val la pena i no vols continuar patint tant. Seria equiparable a qui té un dolor d’ossos enorme i constant i diu que no vol continuar patint.

Arriba la pandèmia i vas estar al focus mediàtic. Vas rebre crítiques. Com ho vas viure, tenint en compte la teva manera de ser, el perfeccionisme, la teva necessitat d’agradar?

Imagina-t’ho. Una vida intentant aconseguir l’apreci dels altres per un sentiment d’inseguretat i d’inferioritat, i de cop tot es va veure qüestionat de manera sistemàtica. És molt dolorós. I esgotador, perquè no hi havia cap moment per parar i reflexionar.

Creus que aquesta vida no val la pena i no vols continuar patint tant

Tens por de recaure?

És una por constant. Quan ets al pou és horrorós. Una de les coses que més fa patir és que quan hi ets a dins, penses que no s’acabarà mai. Tant se val si l’has tingut cinc vegades. A la següent, tornes a pensar que no s’acabarà mai. I quan surts del pou, tinc molta por de tornar-hi a caure i intento controlar-ho tot, em torno molt obsessiu.

Una de les coses que més fa patir és que quan hi ets a dins, penses que no s’acabarà mai. Tant se val si l’has tingut cinc vegades

Aquesta estabilitat, diuen els especialistes, és bàsica per a qui ha passat per això

Hàbits saludables de dormir bé, sí. Però parlo de tornar-te obsessiu per tenir-ho tot perfecte i, com que no surt mai perfecte, et genera més ansietat. Al psicoanalista li dic que em vull quedar tancat a casa perquè allà no hi ha incerteses i em diu que hauré d’aprendre a conviure-hi.

He après que puc fer créixer coses més properes al que vull ser, no al que m’han dit que havia de ser

Al final del llibre et preguntes pel teu jo. Qui és Oriol Mitjà, avui?

Jo em reconeixia com una persona amb depressió, i un col·lega em va dir: “No ets només una persona amb depressió”. Tu ets metge, trist, viatger i d’aquesta ideologia... Cap etiqueta no és del tot certa. Pots canviar d’opinió amb el temps, pot ser que no siguis tan impuntual com eres. Diem “jo soc molt...” El que he après és que puc fer créixer coses diferents, més properes al que vull ser, no al que m’han dit que havia de ser.

Cal etiquetar si t’ha d’ajudar a tenir una resposta específica. La resta d’etiquetes te les pots estalviar

Què opines dels professionals i testimonis en primera persona que demanen mirar la persona en la seva globalitat, per sobre de les etiquetes diagnòstiques? Caldria un enfocament menys biomèdic i més social?

Etiquetar-ho tot és massa rígid. Cal etiquetar si t’ha d’ajudar a tenir una resposta específica, que aquest tractament està provat. T’ajuda a decidir. La resta d’etiquetes te les pots estalviar.

Subscriu-te per seguir llegint