«Molts pagesos vam emprendre camí cap a les fàbriques tèxtils per guanyar-nos millor la vida i tenir més oportunitats», explica Ramon Besora, un dels testimonis que va viure en primera persona el trasllat de molts masovers del Solsonès cap a les fàbriques tèxtils del Berguedà entre els anys cinquanta i seixanta, a la recerca d’un futur millor. Com ell, altres testimonis com Ferran Folch, els germans Claustre i Josep Colell i Joan Montraveta rememoren les vivències familiars relacionades amb aquest fenomen migratori en una trobada al Miracle, l’espai que havia estat el centre social de les masies disseminades de Riner i que, amb el pas del temps, s’ha convertit en un lloc que els trasllada a la infantesa, abans que la necessitat els forcés a marxar cap a les colònies tèxtils del Llobregat.
Des del Miracle s’observa el mosaic de masies que defineix aquesta part del sud del Solsonès, el paisatge on van créixer, però també el punt de partida d’un èxode forçat per la recerca d’oportunitats. «El Solsonès va ser una de les últimes comarques on es va produir aquest moviment migratori de les zones rurals cap a les industrials, que ja havia succeït abans en territoris com el Bages o Osona», explica l’historiador local de Riner, Nil Boix. «Va ser un procés lligat a la mecanització del camp, amb la introducció del tractor i nova maquinària agrícola, que va provocar que molts propietaris prescindissin de mà d’obra i que nuclis rurals com el baix Solsonès comencessin a perdre població a marxes forçades».
La majoria de les famílies que van marxar eren masovers que buscaven una millora salarial. A pagès treballaven a mitges amb l’amo, mentre que a la fàbrica tots els membres de la família en edat de treballar podien rebre un sou. L’historiador subratlla també el salt en la qualitat de vida que suposava traslladar-se a les colònies, amb la possibilitat d’accedir a un allotjament amb llum i aigua corrent, així com d’escolaritzar els fills en una època en què les famílies eren nombroses.
Amb l’arribada a la colònia tèxtil, el canvi de paisatge era radical. Del camp obert es passava a les xemeneies de les fàbriques i al ritme constant dels telers. «Tot i haver-se d’adaptar a la disciplina de la colònia, molts van trobar maneres de mantenir una certa autosuficiència i conreaven el seu propi hort», afegeix Boix. Amb la crisi del tèxtil, molts d’aquells treballadors es van quedar a viure al Berguedà i als nuclis de les colònies. Tot i això, de tant en tant tornen al seu lloc d’origen a «verenejar», com diuen a la zona de Riner, mantenint viu un vincle sentimental amb el territori.
FERRAN FOLCH
Fill de Cal Roure i veí de Berga
«Als pares els va costar deixar el camp per anar a treballar la fàbrica»
«Als pares els va costar molt decidir-se a deixar la pagesia per anar a treballar a la fàbrica», recorda Ferran Folch, fill de la masia de Cal Roure, al terme de Riner, i actual resident a Berga. «Al camp hi havia moltes mancances, però no hi faltava menjar; en canvi, anar a la colònia, era incert. Tot i això, van fer el pas pensant en mi i els meus germans, explica.
Folch era el gran d’una família de tres germans i els pares feien de masovers a la finca, en un context marcat per la necessitat. «Quan el meu pare va tornar a casa després de la guerra va haver de començar pràcticament de zero; no hi havia res», recorda Folch. La finca on feien de masovers tenia poca terra, i en aquell temps llauraven amb vaques «perquè el preu d’una vaca era molt diferent del preu d’una mula».
En aquest context, veien com altres famílies començaven a marxar cap a les fàbriques tèxtils del Berguedà. «L’actitud era de prudència, per veure com els anava», explica Folch. Hi havia temor que la nova vida no funcionés i haguessin de tornar amb les mans buides.
Amb el neguit de començar de nou, l’any 1964 es van traslladar a viure a la colònia Guixeró
Mentre s’ho rumiaven, la família es va traslladar de Cal Roure i va anar a parar a Orrius, a Llanera, en una finca on cercaven masovers i hi havia més terres per conrear. «Allà ens pertocava un terç dels beneficis que ens partíem amb l’amo», recorda Folch. Amb la fugida creixent de pagesos, els propietaris havien començat a millorar les condicions. Tot i això, veient que a alguns familiars els havia anat bé a les fàbriques tèxtils, van decidir fer el pas i, l’any 1964, van marxar cap a la fàbrica del Guixeró, a Casserres.
«Quan la família va marxar jo tenia 17 anys i vaig començar a treballar de seguida», recorda Folch. La primera feina consistia a portar les eines amb el carretó d’un teler a l’altre, però amb els anys va passar a ser aprenent de mecànic i ajudant d’encarregat. Així es va guanyar la vida fins a jubilar-se, després de passar també per altres fàbriques. «La decisió de marxar del camp va determinar la meva trajectòria laboral», destaca.
RAMON BESORA
Fill de Cal Fonda i veí de Prats
«El viatge de Freixinet a Viladomiu Nou el vaig fer a sobre d’un camió»
Tenia només vuit anys quan la seva família va decidir deixar enrere Cal Fonda, al nucli de Freixinet, a Riner, per traslladar-se a Viladomiu Nou, a Gironella, l’octubre del 1955, però Ramon Besora recorda amb detall el viatge que els portaria cap a la fàbrica. «Vam marxar amb un camió, tot carregat a dins, i els meus germans i jo vam fer tot el viatge muntats a dalt del vehicle. Des de Freixinet fins a Viladomiu Nou», explica. Aquell trajecte, que duraria gairebé tot un dia, suposava deixar enrere una vida rural amb molts dubtes i incerteses, però també amb l’esperança d’un futur millor.
Fins aleshores, havia viscut amb els seus pares i els seus nou germans com a masovers a la finca, on tenien gallines i porcs, i Besora recorda que mai no van passar gana. Tot i això, explica que «al camp la vida no donava prou per a mantenir tota la família, mentre que a la fàbrica podies sobreviure amb més d’un sou», rememora Besora.
El rector de Viladomiu Nou va convèncer famílies com la seva per entrar a la fàbrica
Una persona clau per convèncer la família de fer el pas va ser el rector de Viladomiu Nou, que va venir a Riner a fer una novena. «Els meus pares eren molt de missa i aquest rector els va aconsellar que es plantegessin d’anar al Llobregat», explica Besora. En aquella època, els rectors tenien una gran influència, i amb les fàbriques tèxtils en creixement i la necessitat de les famílies que vivien del camp, van convèncer molts pagesos de traslladar-se.
Set dels germans van marxar cap a Viladomiu Nou; dos es van quedar a casa, i el desè ja va néixer a la colònia. «Ell ja no va ser fill de pagès, sinó d’indústria», diu, Besora. Amb el pas del temps, els germans es van anar incorporant a la fàbrica a mesura que assolien l’edat laboral. «Els sous del tèxtil eren baixos, però amb quatre o cinc membres de la família treballant podies viure», recorda Besora.
Amb el temps, quan els germans es van casar, van marxar de la colònia, i cadascú va fer el seu propi camí. Besora va acabar residint a Prats de Lluçanès, on va arribar a ser el primer alcalde republicà de la vila després del franquisme. Tot i que la família va deixar enrere l’entorn fabril, diu que encara hi mantenen un lligam: «Tinc una germana que hi va cada estiu», explica.
CLAUSTRE I JOSEP COLELL
Fills de cal Claret
«El que ens va impressionar a l’entrar a la fàbrica va ser el soroll dels telers»
«La primera impressió que tens quan entres a la fàbrica és el soroll dels telers», recorden els germans Claustre i Josep Colell, que després de créixer a la masia de Cal Claret, al terme de Riner, l’any 1964 es van traslladar amb la família a la fàbrica de Cal Marçal, a Puig-reig, per treballar-hi. La remor constant dels telers va ser el que més els va impactar només arribar. «Havíem de parlar amb signes entre els treballadors», recorda la Claustre, que assegura que, amb el temps, aquell soroll es va convertir en una presència habitual. «Al final, t’hi acostumaves i molts hauríem estat capaços de dormir amb els telers de fons», assegura el Josep.
Abans d’incorporar-se a la fàbrica, la família va passar una etapa com a masovers en una masia de Puig-reig. «L’amo posava la maquinària i nosaltres la feina. Va ser un pas previ abans d’entrar a la fàbrica. Hi vam estar sis anys», explica en Josep. El canvi va arribar quan el rector de la parròquia els va avisar que s’obrien noves places a la fàbrica i va intercedir perquè hi poguessin entrar.
Els dos germans van treballar a la fàbrica de Cal Marçal fins al seu tancament
El Josep recorda que va començar treballant a la fàbrica de Cal Marçal un dilluns de Pasqua en el torn de nit. Tenia dinou anys i es va presentar a l’encarregat demanant feina. «Em va dir que començaria amb la brigada de la fàbrica i em va donar una escombra, però, deu anys després, vaig acabar sent contramestre», relata. La seva trajectòria a Cal Marçal es va allargar fins al tancament de la fàbrica, quan ell ja superava la quarantena.
La Claustre s’hi va incorporar més endavant, quan va complir catorze anys. «Estudiar no m’agradava i ja tenia ganes de posar-me a treballar», diu. Va començar en el torn de nit amb la canillera, encarregant-se de les trames dels telers. «Érem molts de la meva edat i, a la nit, com que no hi havia vigilància, jugàvem», recorda. Després de quinze anys a la fàbrica, va arribar a ser teixidora, la categoria més alta a què podia aspirar una dona en aquell moment. «Amb la perspectiva actual, veig que les condicions eren dures, però en guardo molt bon record», conclou.
JOAN MONTRAVETA
Fill de Viladecans
«La meva tia va ser una de les promotores del trasllat dels pagesos a les fàbriques»
«Hi havia intermediaris que es cuidaven de buscar pagesos per anar a treballar a les fàbriques», explica el rinerenc Joan Montraveta, que va viure de manera indirecta la marxa d’una part de la seva família cap a les fàbriques tèxtils del Berguedà a través de la història singular de la seva tieta, Dolors Montraveta. «Ella va ser una de les promotores del trasllat dels pagesos de la zona de Riner cap a les colònies del Llobregat», relata Montraveta, vinculat durant anys a diversos mitjans de comunicació, com Regió7, del qual va ser soci fundador i gerent, així com El Periódico de Catalunya.
Montraveta explica que, durant la Guerra Civil, la masia familiar de Viladecans, de la qual eren propietaris, va servir d’amagatall per al rector de Riner, mossèn Mariano Ruiz. «Quan es va acabar la guerra i va tornar a exercir, com a mostra d’agraïment, es va endur una de les meves ties, que aleshores portaven la casa, perquè fes de majordoma», recorda. Però, poc temps després,el rector va ser nomenat per part del bisbe de Vic rector de la colònia Marçal, a Puig-reig. «El clergat també necessitava enviar capellans a les colònies», apunta Montraveta. Així, el rector i la seva tia es van instal·lar en aquest nou entorn.
Els propietaris de les fàbriques necessitaven mà d’obra en una època de creixement
«Quan hi van començar a viure, els amos els van fer saber que necessitaven treballadors», explica. A partir d’aquí, tots dos es van convertir en una peça clau a l’hora d’atreure pagesos cap a les colònies tèxtils, especialment des de les masies disseminades de Riner. «Una de les que hi va anar va ser la meva germana gran, que va començar com a criada a Cal Marçal i va acabar fent de mestra de parvulari a la colònia», relata.
En aquest context, Montraveta recorda que, sovint, durant els estius l’enviaven a Cal Marçal, a la rectoria, amb la seva tia. «A pagès, quan menjàvem, xarrupàvem, i recordo que el rector em va clavar una cleca», explica amb un somriure. L’episodi il·lustra el contrast entre dos mons. «El canvi d’escenari per als pagesos que anaven a les colònies era enorme», subratlla. «Van ser testimonis de la gran època daurada del tèxtil al Llobregat», conclou.
