38 anys i 3 mesos

¿Quantes vegades has consultat la teva vida laboral els últims anys? Els que voregem o hem superat la cinquantena ho fem de manera recurrent, com si el simple fet de comprovar els anys, mesos i dies cotitzats fes avançar el comptador. Anhelem la xifra màgica de 38 anys i 3 mesos (llindar transitori fins al 2027), calculem quant ens queda amb precisió i ens frustrem davant una espera que xoca de cara amb la nostra realitat. Si ja estem esgotats, ¿en quines condicions arribarem a la nostra jubilació?

La clau no són les nostres ganes de descansar, sinó la nostra necessitat de parar. La maduresa porta implícita més consciència del pas del temps. Se’ns ha esfumat la joventut entre horaris laborals, reorganitzacions empresarials i objectius anuals. Ara que comencem a entendre que no hi ha més luxe que el temps –i que aquest és finit– volem començar a gastar-lo d’una altra manera. No hi ha més clarividència que assumir que la nostra feina, a la qual hem dedicat la major part de la vida adulta, no és el que dona sentit a la nostra existència, sinó el que justifica la renúncia a gaudir-la en plenitud. Una renúncia acceptada, però no pactada. Treballem perquè el sistema no ens permet parar, però, després de 25 o 30 anys, pesa més la sensació que nosaltres ja hem complert la nostra part del tracte.

A Espanya depenem en excés de la pensió pública obligatòria. No comptem amb plans de pensions d’empresa tan desenvolupats com els de Suècia, Dinamarca o Holanda, i la nostra capacitat d’estalvi privat individual és, per a la majoria de les economies familiars, pràcticament una utopia. És per això que el sistema públic acaba sent el pilar per garantir el nostre suport econòmic quan finalitza l’etapa laboral.

Aquesta dada, unida al fet que el 2050 l’OCDE calcula que el nombre de persones de més de 65 anys per cada 100 en edat de treballar serà de 52 (per les 33 del 2025), ens situa en un escenari difícilment sostenible. O, dit d’una altra manera: potser en un futur pròxim hàgim de treballar encara més anys per poder jubilar-nos. En definitiva, la pressió demogràfica severa que pateix el nostre país obliga a associar la jubilació amb la nostra incapacitat física i mental per exercir la feina, mentre els treballadors somiem arribar amb lucidesa i salut per gaudir-la activament.

Potser és per això que ens abonem a fenòmens com el quiet quitting: complim les nostres tasques sense involucrar-nos-hi emocionalment, sense assumir responsabilitats addicionals ni fer hores extres. Ho fem com a mecanisme d’autocura. Com que no podem deixar de treballar, intentem desgastar-nos el mínim possible per arribar en les millors condicions a la jubilació. Sigui quan sigui. Si és que arriba.

Subscriu-te per seguir llegint