La limitació de preus no rebaixa el preu de les habitacions a Barcelona: a 600 euros de mitjana

Barcelona es manté com la ciutat més cara d’Espanya per llogar una habitació, sense que els preus mitjans de l’oferta disponible hagin disminuït malgrat la regulació vigent a Catalunya des del gener. En essència, la suma del que pagui cada inquilí per la seva habitació no pot ser superior al topall total marcat per al conjunt del pis, de manera que deixi de sortir a compte dividir l’habitatge amb finalitats lucratives. Però el control d’aquesta activitat és tan complex que, a la pràctica, els preus no s’han mogut, segons indica l’últim informe d’Idealista sobre el primer trimestre. Els anuncis a la capital catalana es mantenen en una mitjana de 600 euros mensuals, mentre que, lluny de decaure, l’estoc disponible ha augmentat un 3% en un any.

Compartir pis és una tendència a l’alça els últims anys, alimentada tant per una creixent població flotant d’estudiants i nòmades digitals, com per milers de ciutadans que no es poden permetre llogar tot un immoble. Després de la limitació dels lloguers d’habitatge a zones tensionades implantada el 2024, molts propietaris van passar a explotar els immobles amb contractes de temporada (fora de la regulació, aleshores) o per habitacions. D’aquesta manera, l’estoc a Barcelona va continuar creixent, mentre minvava el de pisos de lloguer convencional i, en paral·lel, creixia la competència de candidats per cada habitació, moltes vegades amb pràctiques abusives.

Actualment, el portal immobiliari suma més de 5.300 anuncis d’habitacions a la ciutat, amb preus que van de 250 a 2.000 euros. En contraposició, amb prou feines n’hi ha 750 d’habitatges de lloguer de llarga durada, en molts dels quals s’indica en el text que són de temporada.

Més competència

En aquest context, lluny d’aplicar els preus segons indica ara la normativa —per exemple, si un pis de tres habitacions es pot llogar a 1.200 euros segons l’índex del Ministeri d’Habitatge, o perquè hagués estat anteriorment contractat a aquest preu, llogant les habitacions la suma de totes no pot excedir aquest import—, en molts casos sembla imposar-se el mercat lliure. Un dels motius és que els pisos més grans (de més de 150 metres quadrats) queden exempts de l’índex i la limitació només s’aplica respecte del preu del lloguer previ que tingués l’habitatge, si és que havia estat arrendat anteriorment. Tampoc no és fàcil el control administratiu, atès el volum de l’activitat i que en moltes ocasions no es fan contractes oficials.

Segons dades d’Idealista, l’oferta d’habitacions de lloguer de Barcelona representa un 12% del total d’Espanya. Per sobre hi ha Madrid (22%) i València (13%). En el conjunt del país, el volum d’habitacions ofertes ha crescut un 22% en un any, cosa que demostra fins a quin punt la tendència que es va iniciar a les grans capitals s’estén a altres ciutats. Només que en el conjunt del territori el preu mitjà és ara de 430 euros mensuals, mentre que a Barcelona és de 600 euros, igual que fa un any.

Malgrat els preus, la demanda no afluixa i la competència ha continuat creixent a la capital catalana, amb un 3% més de candidats per a cada habitació.