Bressol de dolor

Incredulitat, esgarrifança, vòmit. No entenem la crueltat sobre un nadó d’un mes, amb maltractaments físics i abús sexual per part –presumptament– dels progenitors. Ni tampoc perquè a la criatura l’havien visitada a diversos centres mèdics abans que algú llancés un crit d’alerta. I llavors ens revolta voler aprofundir en les causes del que apareix com inhumà i despietat. Però, si no ens acostem al perquè, no podrem prevenir noves atrocitats. Respirem. ¿Què passa al cap i al cor d’aquells adults que maltracten ferotgement la seva criatura?

La literatura científica ens dona dades brutals. Els nadons són les personetes més vulnerables als maltractaments, perquè depenen totalment dels cuidadors i no poden expressar el seu dolor, no parlen. Es maltracta un de cada vint infants de menys de dos anys, és a dir, un 5%, i es fa greument, segons l’OMS.

Tots sabem que els nadons ploren i cal tenir paciència. Però hi ha persones amb dificultats cròniques per regular la ràbia o la frustració. Quan s’arriba a un estat de desbordament intens, el cervell experimenta canvis importants per una hiperactivació de l’amígdala –cervell emocional– i per la inhibició de l’escorça prefrontal –que controla els impulsos–. Apareixen pensaments irracionals: "no puc més", "això no ha de passar", de manera que es pot reaccionar agressivament. Si l’estrès és altíssim, amb molt d’esgotament mental, el judici mental es deteriora i les respostes poden ser desproporcionades. El cervell, temporalment, no mesura bé la reacció ni el dany causat. Haver crescut en entorns violents o traumàtics afavoreix també que es reprodueixin patrons agressius. I encara hi podem afegir possibles trastorns mentals, abús de substàncies... hi ha un munt de factors possibles, que habitualment interactuen rere la barbàrie.

¿I la mare? Ens costa creure que una infermera hagi tolerat aquests maltractaments sobre el seu propi fill, tan desitjat, que es va concebre in vitro. ¿Què sabem d’aquests casos?

En dinàmiques familiars de poder, si hi ha un membre de la parella agressiu –habitualment el pare–, l’altre –la mare– pot tenir por d’empitjorar la situació i bloquejar-se. Es pot sentir atrapada dins la relació. Es desregula emocionalment i pot minimitzar el que passa. Creure’s que ell no ho vol fer, o que ella controlarà la situació. I, paralitzada, arriba a tolerar l’intolerable. Les mares que no intervenen en els maltractaments dels seus fills sovint també són víctimes, no còmplices.

¿Per què els metges no havien detectat els maltractaments? Sabem que els nadons no s’expliquen, que les lesions poden semblar accidents o malalties, que els pares poden donar explicacions falses però convincents, que costa sospitar dels progenitors i, finalment, que els sanitaris tenen por d’equivocar-se injustament. Veurem.

Res d’això justifica la violència. Aquesta criatura es mereix ser bressolada amb amor. Em costa dir que s’ha de tractar també els que li han fet tant de mal. Però cal. Almenys perquè no puguin repetir mai més el que han fet.

Subscriu-te per seguir llegint