«La història és nostra i la fem els veïns», diu un mural que llueix en una façana del barri del Xup i que plasma el sentit de comunitat i l’orgull d’haver assolit, amb el pas dels anys, drets i millores per al barri. L’evolució que han experimentat barriades com la del Xup de Manresa no s’entendria sense la seva gent i, sobretot, sense les seves dones, que, amb una feina de formiga i sovint silenciosa, han tingut un paper cabdal en les lluites i reivindicacions del barri. La majoria van arribar-hi amb les seves famílies, procedents del sud d’Espanya, cap als anys seixanta, i es van convertir en peces clau de la història d’aquest barri situat a la perifèria de Manresa.
Amb l’objectiu que el seu paper no passi desapercebut, l’Associació de Veïns del Xup i la cooperativa L’Arada han editat la revista Xup, dones i lluita, fruit del projecte comunitari Memòries Veïnals Properes, que busca difondre la història i el present dels barris del Xup i la Balconada de Manresa, així com la memòria veïnal col·lectiva a través de les persones que hi viuen. «Ens vam adonar que el paper de les dones en les lluites veïnals havia quedat invisibilitzat, tot i haver tingut una importància cabdal, i vam voler que les seves històries sortissin a la llum», explica Ramon Fornell, de la cooperativa L’Arada, que ha entomat el projecte de la redacció de la revista, una publicació que dona veu a dones que han participat en el teixit associatiu del barri.
La publicació relata els orígens d’una barriada que es va construir als afores de la ciutat, amb l’objectiu d’acollir famílies treballadores, sobretot provinents del sud de l’Estat espanyol. Les dones que van viure aquells inicis recorden la il·lusió d’estrenar una nova vida en aquells habitatges. «En arribar al Xup, els pisos ens semblaven un palau», explicava Maria Ruiz Martínez, una de les veïnes que va aportar el seu testimoni a la revista.
Tot i l’entusiasme inicial, ben aviat es van adonar de les múltiples deficiències que presentaven els habitatges. Les veïnes recorden que, en aquells primers anys, l’estructura dels edificis era defectuosa, els carrers no estaven asfaltats i hi havia greus problemes d’humitats als pisos. Maria Teresa Vilajeliu Roig, una de les veïnes, relatava en una de les entrevistes de la revista:«No hi havia clavegueres, les teulades estaven en molt mal estat i el transport a Manresa era inexistent. Al començament no hi havia botigues, ni bar, ni cap servei». A mesura que s’anaven detectant necessitats, van començar les lluites i reivindicacions per aconseguir millores per al barri i la seva gent. En aquest procés, les dones van tenir un paper clau en protestes com la penjada de roba durant tot el dia per reclamar el dret a assecar-la al sol (vegeu desglossat) o les reivindicacions per millorar les teulades dels blocs, insuficients i amb filtracions d’aigua quan plovia. Per a les veïnes que apareixen citades a la publicació, aquestes lluites van servir per millorar els serveis del barri i van ser la llavor que va crear l’Associació de Veïns del Xup, que avui en dia continua tenint molt pes en la vida comunitària.
«El treball de les associacions de veïns és molt important i la seva existència és imprescindible perquè garanteix la cohesió, el civisme i la convivència. Donen suport a les persones més grans, a les més vulnerables i a tots aquells que ho necessiten», apunta Virgínia López Sánchez, una de les veïnes que va ser entrevistada per la revista. A partir d’aquestes primeres protestes, moltes dones van començar a participar en les primeres assemblees veïnals.
Tot i això, en la primera junta directiva, que estava formada per dotze persones, només hi havia una dona: Maria Teresa Vilajeliu Roig, que va ser la secretària de l’entitat fins al 1978. En més de cinquanta anys d’història, l’Associació de Veïns ha tingut un total d’onze presidents, tres dels quals han estat dones: Ángeles Serrano González (1986-1996), Montserrat Sabata Agut (2011-2013) i Virgínia López Sánchez (2017-2021). Tot i que sovint els seus noms no apareguin, les dones han estat claus per tirar endavant les millores del barri i afavorir el sentiment de cohesió entre els veïns.
Una de les primeres reivindicacions va ser la protesta per estendre la roba
«No teníem manera d’eixugar la roba perquè només ens la deixaven penjar de nit a la galeria», recorda Josefa Vega, una de les veïnes, mentre rememora un dels episodis que va donar lloc a una de les primeres protestes liderades per les dones del barri. En aquell moment, les autoritats prohibien estendre la roba als balcons, malgrat el fred i la dificultat d’assecar-la sense la llum del sol. Davant d’aquesta situació, moltes dones es van organitzar i van decidir plantar cara. «Ens vam posar d’acord i vam fer una protesta conjunta: totes vam penjar la roba acabada de rentar als balcons durant tot un dia», explica Vega. Aquell gest va tenir efecte: «Gràcies a aquella plantada, vam aconseguir que ens deixessin estendre la roba també de dia». Una altra veïna, Magdalena Ruiz Durán, també ho recordava en una entrevista per a la publicació veïnal: «Els balcons del barri es van omplir de roba, tot i que estava prohibit». Aquella acció es va convertir en un petit acte de resistència que va marcar un abans i un després en la unió de les dones a l’hora d’impulsar millores per al barri.
La lluita de les famílies per construir una nova escola al barri
Una de les reivindicacions en què les dones van tenir un paper clau va ser la lluita per aconseguir una nova escola al barri. Fins que no es van acabar les obres del centre, els infants havien de fer classe en locals comercials, espais precaris, reduïts i poc adequats per a l’ensenyament. «Heu de tenir en compte que, per poder acabar les obres, va haver de venir l’exèrcit. És molt fort!», recordava Dolores López Trapero, en una de les converses. «L’obra va quedar aturada… Venia una empresa i se n’anava, després en venia una altra i també marxava. No sé si no els pagaven o què passava, però el cas és que, al final, va haver de ser l’exèrcit qui ho enllestís», explicava. El primer curs escolar al nou edifici va ser el 1975-1976. En aquella època, el barri tenia una gran quantitat d’infants, fet que provocava fins i tot problemes per aconseguir una plaça. «No tots els nens i les nenes del barri tenien l’admissió assegurada», explica Josefa Vega. Malgrat les dificultats, la perseverança i la implicació de moltes famílies, i especialment de les dones, van ser determinants per garantir el dret a l’educació al barri.
«Vam lluitar per aconseguir carrers asfaltats i teulades als blocs»
«Som les del sí a tot». Així es defineixen Pilar Luján, Josefa Vega, Carmen Cabrera, María Ruiz i Juana Fernández, cinc veïnes del barri del Xup de Manresa que, com elles mateixes expliquen, no saben dir que no i s’impliquen en qualsevol proposta veïnal que se’ls presenti. En una conversa a cinc veus a la seu de l’Associació de Veïns del barri, rememoren les protestes i reivindicacions veïnals en què han participat per millorar un barri que forma part de la seva història de vida. La majoria hi van arribar a la dècada dels anys seixanta, quan tot just s’acabava de construir el barri, i qualsevol moviment veïnal estava sota la mirada de la repressió franquista.
«A totes les assemblees de l’Associació de Veïns venia un policia, s’asseia i escoltava. Sempre era el mateix i mai va intervenir», recorda Pilar Luján, que va arribar al Xup l’any 1966, després de casar-se amb el desaparegut Joaquín Vizcaíno, amb qui durant 25 anys va regentar el bar La Española. Al costat del seu marit, que va fundar i presidir l’Associació de Veïns del Xup i va ser un dels principals impulsors del PSUC al barri, va participar en moltes reunions clandestines i en diverses concentracions en defensa dels drets dels treballadors i en manifestacions a favor de l’amnistia. Com ella, moltes dones van ser un suport clau en les lluites antifranquistes, sovint liderades pels homes. «Les dones hi vam ser primer des del primer moment perquè érem les que aguantàvem que els marits es posessin en embolics. A vegades no podíem anar en totes les protestes perquè havíem de pujar els fills, però sempre els donàvem suport», diu Luján.
«Les dones del barri vam fer pressió perquè els paletes deixessin bé les cobertes»
Les veïnes recorden que les primeres reivindicacions veïnals es van centrar a reclamar millores per a les mancances dels edificis del barri. María Ruiz, procedent d’Almeria, que va arribar al Xup amb 22 anys després de casar-se, recorda que, quan s’hi van traslladar, «els carrers estaven sense asfaltar i als pisos hi havia moltes mancances: el terra estava ple de ciment i les finestres eren molt petites i amb ferros».
Durant uns anys, algunes famílies van deixar de pagar el lloguer fins que no els arreglessin mínimament els blocs de pisos. Tal com recorden les veïnes, va ser l’única manera de fer pressió perquè es tinguessin en compte les necessitats del barri. «Vam lluitar molt per aconseguir els carrers asfaltats i unes teulades ben fetes als edificis», assenyala Carmen Cabrera, procedent de Sevilla i establerta al barri des del 1965.
«A totes les assembles de veïns venia un policia que s’asseia i escoltava»
Una altra de les veïnes, Josefa Vega, originària de Jerez de la Fronetra, recorda que a la coberta hi havia «una mena de reixeta amb uns plàstics negres per on es filtrava l’aigua quan plovia». Això va fer que s’iniciés una lluita veïnal per reclamar unes teulades dignes. «La reivindicació del veïnat era aconseguir unes teulades a la catalana», relata Luján. «Recordo que un dilluns al matí, quan la majoria d’homes eren a la feina, va venir un grup de paletes al bloc 1 que volien posar rajoles al terrat. Les dones del barri hi vam anar de seguida i vam fer aturar les obres fins que els paletes van marxar», recorda la veïna, que destaca que, després d’aquelles primeres obres que no satisfeien els veïns, van tornar per arreglar-ho fins que ho van deixar bé.
Tot i les mancances d’aquells primers temps, moltes veïnes descriuen l’esperit comunitari que hi havia al barri. «Tothom es coneixia i ens ajudàvem entre nosaltres», diu Juana Fernández, procedent de Jaén, que va arribar al barri l’any 1976. Un esperit comunitari que encara persisteix malgrat el pas del temps. «El barri ha canviat, però a mi m’encanta. Em sento en família. La gent sap on vius. Estic contenta i no me n’aniria mai d’aquí», assegura Ruiz.
