La Mariona, el Pol i l’Agustí, tres joves que revitalitzen un municipi rural de Barcelona

A Gallifa (Vallès Occidental, 171 habitants) emancipar-se ja no significa necessàriament anar-se’n. L’Ajuntament combat l’èxode de joves per la falta d’habitatge amb una estratègia conjunta amb la Diputació de Barcelona: rehabilitar habitatges envellits, buits o degradats per incorporar-los al parc de lloguer assequible del poble a través d’habitatge o masoveria urbana. Tres joves del Gallifa, Mariona Berenguer, Pol Granell i Agustí Roca, expliquen com han aconseguit emancipar-se sense haver d’abandonar el seu entorn.

La Mariona: emancipar-se sense sortir del lloc de sempre

Mariona Berenguer (26 anys) tenia clar que, si tenia on viure, no s’emanciparia en un altre poble. Ha viscut tota la seva vida a Gallifa. Abans ho van fer els seus avis, després els seus pares i ara ella ha pogut iniciar la seva pròpia etapa sense trencar la continuïtat familiar. Treballa a Danbel, una distribuïdora de perfums i cosmètica exclusiva, a Caldes de Montbui. S’ha instal·lat fa tan sols dos mesos en l’últim dels tres apartaments rehabilitats de la finca Can Munné, un bloc degradat dels anys 40 del qual han sortit diversos apartaments petits destinats a l’emancipació de joves del municipi. 

Per ella, l’emancipació dins del poble on va créixer significa iniciar una vida pròpia sense anar-se’n del lloc on sent que pertany. «És una llibertat, una independència personal en què pots créixer i experimentar noves obligacions», explica, i afegeix que sense una oportunitat així quedar-se a Gallifa li hauria sigut molt complicat per la falta d’oferta. «En aquest poble hauria sigut complicat», explica. 

Berenguer se sent a gust amb el municipi perquè és petit, perquè «som com una família» i perquè la naturalesa de l’entorn forma part del seu dia a dia. Surt en bici, fa esport diàriament i valora la tranquil·litat: «Sempre tiro pel poble», afirma quan se li planteja el dubte entre quedar-se o marxar a un entorn més urbà. El seu futur encara no està completament dibuixat, però té clar que vol seguir a Gallifa, construir un futur allà i que el poble no es quedi sense relleu. «Espero tenir fills i donar la possibilitat al municipi que no es mori», conclou. 

El preu de quedar-se: arrelament però més cotxe

Pol Granell (29 anys) representa una altra via d’arribar a la mateixa destinació. Tot i que ell no va néixer a Gallifa, arran de passar els caps de setmana a casa dels seus avis paterns va començar a construir un vincle amb el poble. Quan va arribar el moment d’emancipar-se, va tenir clar que ho volia fer allà. Ara fa més de tres anys que viu també a Can Munné, en un dels apartaments rehabilitats per part de l’ens local, amb el suport de la DIBA. 

Treballa com a comercial de plàstics i desecants a la Roca del Vallès, teletreballa dos dies a la setmana i no considera que viure a Gallifa sigui un inconvenient, sinó al revés: «Aquí es respira tranquil·litat, va tot a un altre ritme», comenta. Per ell, el pis ofereix un lloguer assumible i la possibilitat de continuar vivint on se sent arrelat. 

El seu relat també té espai per a les renúncies. Reconeix que viure en un poble petit obliga a dependre del cotxe, a desplaçar-se per fer la compra o per accedir a altres serveis i assumir que el nucli social es troba fora. De fet, admet que troba a faltar «un punt de vida social», a causa que moltes de les seves amistats s’han anat traslladant a nuclis urbans més grans. No obstant, remarca que no és prou important per marxar ell. 

Agustí: el somni de tornar al poble

Agustí Roca (45 anys) va tornar al poble amb la seva dona, on ha tingut els seus dos fills. Abans de tornar havien viscut a Moià i a Sant Quirze Safaja, però la seva intenció sempre havia sigut tornar on va créixer. Quan va sorgir la possibilitat d’instal·lar-se en una casa, a través d’una iniciativa de masoveria urbana, s’ho va prendre com una decisió de vida. «Sempre havia volgut tornar», afirma. 

L’habitatge del carrer Solella era una casa que va quedar envellida pel desús i que el consistori va rehabilitar per promoure un domicili unifamiliar assequible. Ell treballa a la Guàrdia Urbana de Barcelona, la seva dona a Vic, així que el trasllat no es va tractar d’un moviment còmode. «Més pràctic hauria sigut anar a un altre municipi», admet. No obstant, tenien clar el que buscaven: ell va créixer a Gallifa i volien que els seus fills poguessin fer-ho també. «Soc feliç de com vaig viure aquí i volia repetir-ho», explica. 

En el seu cas, defensa que els beneficis que aporta l’entorn rural són «immillorables». Parla de silenci, de calma, de llibertat per poder sortir a córrer o agafar la bicicleta i d’arribar a casa i notar que el soroll se suprimeix, el mental també. «Amb la tranquil·litat i calma mental que sento a l’arribar a casa, em compensa fer diàriament 20 o 30 minuts de cotxe», opina. Tarda uns 45 minuts per arribar a la feina, però assegura que no li suposa una càrrega. Ho veu com a part del procés de «viure on vull viure», rubrica.

Subscriu-te per seguir llegint