Amb la vida sota el braç

"Si hagués llegit el llibre abans, potser hauria fet una cosa diferent en la meva vida", em va confessar ahir un lector. Hi ha qui et llegeix i hi ha qui ve, més que amb el teu llibre, amb la seva vida sota el braç.

Aquest Sant Jordi em vaig trobar dos lectors que em van dir: "Si hagués llegit abans La segona vida de Ginebra Vern, potser hauria actuat de manera diferent". M’al·lucina. Perquè els llibres són això, al final, artefactes que ens canvien la vida i poden alterar la seva trajectòria.

Una altra cosa molt bonica d’aquest Sant Jordi va ser descobrir les lectures compartides entre dones: una mare, una filla o una germana que compra un llibre i pensa: és per mi, però després l’hi passaré al meu grup d’amigues, o la meva germana. Les dones ens passem tots els llibres entre nosaltres i això és poderós, tot i que se’n venguin menys. Perquè significa que el bocaorella existeix. I que la recomanació genuïna funciona.

Ahir va venir a veure’m una dona amb tres llibres sota el braç. La Teresa. Caram, quin dispendi, li vaig dir. Cada exemplar era per a les seves tres filles. Li vaig dedicar tots tres i després em va confessar molt emocionada que una d’elles ha tingut un fill, així que la Teresa s’ha convertit en àvia. Un net és vida, i ella just acaba de passar per un càncer. Vam tenir allà mateix una conversa que la va animar a comprar-se un quart exemplar, per ella mateixa. Així que la conclusió és que està molt bé passar-se els llibres, però també tenir-los. Perquè de vegades són objectes que necessites amb tu. Jo, si en deixo un, necessito que me’l tornin. Ella ha pensat una cosa semblant: que tota la família tingui un exemplar de La segona vida de Ginebra Vern. Va ser un moment que no oblidaré, Teresa.

I finalment parlem del pol·len. Fins i tot els que mai hem tingut al·lèrgia vam patir picor al nas, al coll, la tos… i malgrat tot, vam fer el possible per comunicar-nos.

Una dona es va acostar i, tot just va mirar-me, emocionada, se li van negar els ulls de llàgrimes. ‘¿L’al·lèrgia, no?’, li vaig preguntar, dissimulant. I jo, que soc de llàgrima fàcil, també em vaig posar a plorar. Va ser una connexió total. En resum: un Sant Jordi fantàstic. I a sobre vaig aconseguir una foto amb Carme Riera, que em fa una il·lusió bàrbara. ¿Què més es pot demanar?