La història sovint l’escriuen els governants, i sobretot els vencedors, però, més enllà del que expliquen els llibres i els diaris, hi ha les històries petites, les vivències personals que també ajuden a entendre el passat més recent. És el que els historiadors anomenen microhistòria, o «història en minúscules», com els agrada dir des de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Enguany, l’entitat celebra 20 anys i, en aquest temps, han recopilat milers de testimonis, fotografies i documents d’un gran valor històric que permeten entendre millor el període de la República, la Guerra Civil i la repressió franquista a la ciutat i, sobretot, posar noms i cognoms als damnificats. «Sense l’associacionisme faltaria molta recerca històrica», destaca l’actual president, Salvador Redó.

En els anys previs a constituir-se com a associació, ja hi havia un col·lectiu de persones interessades en la recuperació i difusió de la memòria històrica de Manresa amb iniciatives com l’exposició Joves i Republicans, un homenatge a figures que van ser clau durant el període de la República. Però una de les primeres feines importants que va posar les bases del que més endavant es convertiria en l’associació Memòria i Història de Manresa va ser la investigació sobre la relació de noms dels soldats enterrats a la fossa militar del cementiri de Manresa entre els anys 2003 i 2004.

Memòria i Història va néixer per investigar sobre la guerra i la repressió franquista

«Buscar un familiar a la guia telefònica, trucar-li i dir-li que aquell parent que havia desaparegut feia gairebé 70 anys estava enterrat des del 1938 al cementiri de Manresa ha estat una de les experiències més colpidores i, alhora, més agraïdes de la nostra tasca de recerca històrica», explica Joaquim Aloy, actual cap de continguts del portal Memòria.cat i president de l’entitat durant 16 anys. Aloy va liderar aquella investigació juntament amb Conxita Parcerisas i Dolors Cabot, que s’hi va sumar després de conèixer la seva implicació familiar. «Vam saber que el meu avi, que havia emmalaltit després de marxar al front, estava enterrat a la fossa militar de Manresa», explica Cabot. «Va ser una forma de tancar el dol després de molt de temps. Fins aleshores no teníem un lloc on portar les flors».

Aquella necessitat de recuperar la memòria històrica i difondre-la va aplegar historiadors, professors i persones interessades en aquesta tasca, i va posar els fonaments per fundar l’associació. Així, l’any 2006, Joaquim Aloy, Conxita Parcerisas, Dolors Cabot, Jordi Basiana, Pere Gasol, Laura Casaponsa i Jorge Caballero es van constituir com a associació amb el nom Grup d’Estudis per a la Recerca i Difusió de la Memòria Històrica de Manresa. Un nom llarg que va durar poc, i aviat es va adoptar l’actual denominació. «El fet de tenir una associació responia sobretot a una qüestió tècnica per poder presentar-nos a convocatòries i donar cobertura legal a la feina que ja s’estava fent», recorda Jordi Basiana, un dels tresorers històrics de l’entitat.

Una fotografia de grup dels membes de l’Associació Memòria i Història de Manresa en la celebració del 20è aniversari

Aquella necessitat de recuperar la memòria històrica i difondre-la va aplegar historiadors, professors i persones interessades en aquesta tasca, i va posar els fonaments per fundar l’associació. Així, l’any 2006, Joaquim Aloy, Conxita Parcerisas, Dolors Cabot, Jordi Basiana, Pere Gasol, Laura Casaponsa i Jorge Caballero es van constituir com a associació amb el nom Grup d’Estudis per a la Recerca i Difusió de la Memòria Històrica de Manresa. Un nom llarg que va durar poc, i aviat es va adoptar l’actual denominació. «El fet de tenir una associació responia sobretot a una qüestió tècnica per poder presentar-nos a convocatòries i donar cobertura legal a la feina que ja s’estava fent», recorda Jordi Basiana, un dels tresorers històrics de l’entitat.

Pioners en continguts audiovisuals

Des del primer moment, els seus impulsors sabien la importància de difondre els seus continguts a través dels nous formats que en aquell moment començava a oferir Internet. En aquest sentit, el naixement del portal Memòria.cat (vegeu desglossat) va ser clau per divulgar la tasca de recerca dels investigadors de l’entitat, així com la creació de continguts audiovisuals de gran valor afegit.

Durant aquells primers temps, van ser pioners en l’àmbit audiovisual amb l’elaboració de documentals de gran valor testimonial sobre els bombardeigs franquistes a Manresa i sobre el franquisme. «Són materials audiovisuals que avui en dia encara continuen funcionant a les escoles, i recullen les experiències d’una gran quantitat de testimonis a qui era urgent entrevistar», destaca Laura Caballero, una de les realitzadores audiovisuals que es va sumar a l’associació des del primer moment, juntament amb Jorge Caballero.

El grup ha recopilat milers de testimonis i documents de gran valor històric

L’interès per la història particular els ha dut a recopilar milers d’històries de vida de les persones que van patir les conseqüències de la guerra i el franquisme. «Posar noms i cognoms sempre ha estat una obsessió. És una forma de reparar la memòria de les víctimes», explica Conxita Parcerisas, una de les fundadores. La seva feina no només consisteix a recollir testimonis, sinó també a investigar en arxius i passar hores entre paperassa fins a trobar documents de gran interès històric, amb el doble objectiu de reparar el dolor de les famílies i, alhora, evitar l’oblit històric.

«Més que mai, hi ha una gran inconsciència i desconeixement. En els darrers anys han desaparegut moltes assignatures humanístiques dels currículums escolars i això fa que molts alumnes acabin l’educació obligatòria sense saber qui era Franco», lamenta Pere Gasol, membre fundador de l’entitat i professor de secundària. «Cada vegada hi ha més joves que diuen que ja els estaria bé tornar a una dictadura. Es refien de les xarxes per informar-se, i aquestes estan dominades per l’extrema dreta», alerta Aloy. En aquest sentit, creuen que la divulgació és més important per recordar d’on venim.

Portada de la pàgina web de memoria.cat

Un portal web com a eina de difusió

El portal memoria.cat es va crear l’any 2007 per part de Joaquim Aloy, primer president de l’entitat, com a pàgina personal que agrupava una desena de webs d’història que havia publicat des de l’any 2002. El febrer del 2009 va passar a ser el portal de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Des d’aleshores, el portal s’ha convertit en la principal eina de difusió dels testimonis, documents i fotografies històriques recollides pels membres de l’entitat.

La troballa de documents inèdits sobre Companys

La seva tasca de recerca i investigació en arxius històrics els ha permès fer aportacions importants en la recopilació de tota mena de dades i detalls sobre la història més recent. Una de les troballes excepcionals que recorden els membres del grup fundador de l’Associació Memòria i Història de Manresa són les cartes de la vídua de Lluís Companys, Carme Ballester, en què es relata la detenció del polític catalanista i les vicissituds dels dies immediatament posteriors, fins al moment en què, a través de la ràdio, s’assabenta de l’execució del seu marit. El document va ser localitzat a l’Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis d’Amsterdam i fins aleshores havia restat inèdit. Estava guardat al fons del berguedà Josep Ester, que el va rebre de Carme Ballester quan preparaven documentació per reclamar la indemnització a les autoritats alemanyes a la vídua de Lluís Companys.

En les cartes, ella afirma que va conèixer la mort de Companys per la ràdio, que no li va ser mai notificada oficialment i que no disposava de cap certificat de defunció, ja que «no puc demanar als botxins jo mateixa el certificat de defunció». Sobre la figura de Companys, l’Associació també ha recopilat altres documents rellevants, com les cinc cartes redactades durant el seu empresonament pels Fets del 6 d’octubre (tres des de la presó de Madrid i dues des del penal del Puerto de Santa María), en les quals referma els seus principis: «La meva posició, invariable. La línia del 6 d’octubre no s’ha d’entelar ni enterbolir».

DOLORS GIMÉNEZ

Neta d’un comandant republicà exiliat a França

Giménez a la dreta, acompanyada de la seva mare, Rosario Perez, i de Joaquim Aloy, de l’Associació

«Saber on estava enterrat l’avi honora la seva memòria»

Una de les troballes més recents i emotives que ha viscut l’Associació Memòria i Història de Manresa en aquests vint anys de recerca va ser la documentació que va permetre saber en quin lloc estava enterrat l’avi de la manresana Dolors Giménez, Pedro Pérez Vengut. Nascut a Palos de la Frontera (Huelva) i destinat a Manresa, va ser comandant de l’exèrcit de la República i, en acabar la guerra, es va haver d’exiliar a França. Giménez explica que la seva mare, Rosario Pérez, sempre recordava que, després de viure un temps a l’exili, a França, on el seu pare s’havia d’amagar dels nazis, es va acomiadar d’ell a la frontera amb només 10 anys i no el va tornar a veure més.

Com van començar a investigar la història del seu avi?

Vam topar amb l’Associació gairebé per casualitat, perquè soc forense i en Quim em va demanar ajuda en una recerca sobre els maquis. A partir d’aquí es va començar a interessar per la història del meu avi.

Què en sabien fins aleshores?

Només sabíem que era republicà i que s’havia hagut d’exiliar a França. A casa no se’n parlava gaire. Fins i tot hi havia una caixa de cartró amb cartes de la meva àvia que la meva mare no s’havia atrevit mai a obrir. Quan va sorgir la possibilitat d’investigar, encara tenia por que ens pogués portar problemes. Li feia la sensació que algú la podria insultar o mirar malament.

Què els va permetre descobrir la investigació?

Sabiem que havia mort a l’exili una malaltia l’any 1954, però no sabíem on estava enterrat i ens van dir que el seu nom constava al registre del cementiri de Pamiers, a Occitània, i vam decidir anar-hi. Al principi, ens va costar molt trobar la tomba perquè estava plena de bardisses, però al registre civil ens van donar la ubicació exacte i la vam trobar. Cal dir que els tràmits per exhumar les restes a França van ser molt fàcils. Hi van posar moltes ganes d’ajudar-nos i ens ho van facilitar molt.

Com ho va viure la seva mare?

El fet de retrobar-lo li va donar molta pau i felicitat. El gener del 2024 vam recuperar les restes i al maig la mare es va morir. Però aquells mesos van ser de gran benestar per a ella. Parlava amb el seu pare, li explicava la seva vida... Per a la família ha estat una manera d’honorar la seva memòria. Gràcies a l’Associació hem sabut que ell va fer carrera militar i que era un home valent i íntegre, ja que hauria pogut passar a l’altre bàndol, però no ho va fer perquè havia jurat fidelitat a la República. Saber això, a nivell familiar, ens ajuda a saber d’on venim.

Cartes d’amor brodades

Les cartes, testimoni de les vivències de la guerra

Una de les matèries primeres amb què treballa el col·lectiu són les cartes d’anada i tornada de soldats que enviaven al front. Les vivències que s’hi recullen els permeten descobrir històries particulars que no apareixien als diaris, però que són testimoni d’uns anys foscos. A vegades el contingut de les cartes és tan potent que no poden parar d’investigar fins a saber com va acabar la història com és el cas de les cartes que van trobar a l’arxiu de Salamanca d’un soldat del Pont de Vilomara, Jacint Soler. En una recerca de papers espoliats de la Catalunya central, van localitzar una cartera amb set cartes d’amor que li havia escrit la seva promesa, Roser Duocastella. La investigació els va permetre saber que va ser cridat al front l’any 1937 i que, durant els primers mesos, rebia cartes de la seva promesa acompanyades de brodats que ella cosia a cadascuna en forma de cors, llaços o les inicials de la parella. Davant la rellevància del material, el col·lectiu va investigar i va descobrir que la història va acabar bé, ja que després de ser empresonat per les tropes franquistes, el soldat es va poder reunir amb la seva promesa i van viure plegats fins a la seva mort. Ells no van poder rebre les cartes, però les van retornar als seus fills, que en desconeixien l’existència.