El malson d’una víctima de violència de gènere: «Quan tornem a casa, ja ho veuràs»

Ho relato tal com va passar. Poso noms falsos, imaginaris, a les dones que van intervenir, ja que el menyspreable protagonista ni tan sols mereix tenir nom inventat, tanta va ser la seva mesquinesa. A la senyora gran (o no tan gran) la coneixerem per Consuelo; a la valenta noia que va donar el crit d’alarma, Carolina, i a la segona testimoni, Mercedes.

Explico la història, desgraciadament real com la vida mateixa, que va passar a les 19.20 hores d’ahir, a la porta d’embarcament número 2 del bufó aeroport de Jerez, Vueling-3154, amb sortida cap a Palma a les 20.30 hores, i que va acabar avançant-se 10 minuts. I l’explico perquè es facin una idea, tot i que cap de vostès se sorprendrà, de com funciona, no només el maltractament, sinó el molt que costa que les dones s’atreveixin a denunciar els que les maltracten de paraula o obra.

Cops i amenaces

Desenes de passatgers (hi havia, fins i tot, ‘overbooking’, és a dir, excés de viatgers) esperàvem que arribés l’hora d’embarcar. A Jerez, no hi ha ‘jardineres’, ni ‘fingers’ ni passarel·les. Arribes a l’avió caminant per la pista fins al Boeing, el morro del qual gairebé toca les vidrieres de la immensa sala d’espera, una de sola, gran i comuna, per a les cinc portes d’embarcament.

Jo estava assegut, esquena amb esquena, al matrimoni gran, coincidint amb el seient de l’home, mentre que la Consuelo estava al seu costat. I, de sobte, vaig advertir com si la fila de seients es mogués, lleugerament, res escandalós però cridaner. No li vaig donar importància fins que vaig sentir els crits de la Carolina, la jove que estava asseguda davant la parella. La Carolina cridava, desesperada, perquè l’home deixés de donar cops de colze forts, contundents, en un braç, a l’espatlla de la Consuelo, i l’amenacés amb alguna cosa més. Pitjor, sens dubte.

Va passar ahir a Jerez. Una noia va donar el crit d’alarma al veure com un home, gran però no vell, agredia, a cops de colze, la seva dona mentre esperàvem embarcar en el Vueling-3154 rumb a Palma. La Guàrdia Civil va retenir l’agressor i ella va volar a l’illa.

La Carolina va arribar a posar-se dreta, en cap moment va fer posat d’enfrontar-se a l’home, entre altres coses perquè l’aeroport és tan petit que la parella de la Guàrdia Civil va acudir immediatament al sentir els crits de la Carolina.

La Mercedes i jo, que, repeteixo, havíem estat a punt d’intervenir, vam sentir, nítidament, com, quan un dels guàrdies agafava, sense cap violència, amb tacte, l’home pel seu avantbraç esquerre, l’agressor li va deixar anar a la seva dona, espantada és poc, espantadíssima: «Quan arribem a casa, ja ho veuràs». El matrimoni, per descomptat, viu a Palma i tenen un fill, sí.

Pocs minuts després que la Guàrdia Civil s’emportés l’home a les dependències que tenen a l’aeroport, va tornar el més jove dels policies per demanar a la Carolina si podia relatar-los, ja al seu despatx, l’ocorregut. La Carolina ens va deixar els seus estris i se’n va anar amb ells. Va tornar als cinc minuts. No hi havia gaire per explicar, tot i que fos tremendament desagradable i denunciable. No vam tornar a saber res més de l’agressor i vam entrar a l’avió.

Quan estàvem ja tots asseguts, una parella d’assistentes de vol, tremendament amables i, per descomptat, tremendament sensibles, van acompanyar la Consuelo al seu seient. La Carolina es va asseure, curiosament, darrere meu, que tenia el seient 5C. Després d’haver acomodat la Consuelo, haver-li ofert aigua, una mica de menjar i uns bombons, l’assistent de vol li va preguntar a la Carolina com es trobava i si necessitava alguna cosa. La noia va respondre que estava bé i que només patia per la Consuelo.

La Guàrdia Civil de l’aeroport de Jerez va voler que dos viatgers més reforçéssim la versió de la noia que va reclamar la seva presència i així ho vam fer, tot i que no va servir de gaire. Bé, no va servir de res.

Evidentment, dels centenars de passatgers que viatjaven en el VY-3154, ningú es va assabentar del contratemps. Ningú. Això sí, el comandant va suggerir a la seva tripulació que li oferissin a la Consuelo la possibilitat d’anar, més còmoda i protegida, als seients davanters, però la dona va dir que ja s’havia instal·lat en el seu i, després d’agrair l’oferiment, no es va moure.

Ja saben vostès que, quan l’avió toca terra, els passatgers es tornen bojos, s’aixequen immediatament dels seus seients i, fins i tot, mentre l’avió va camí del seu aparcament, ja estan traient les maletes dels maleters superiors. I sí, així va passar al tocar terra, cap a les 22.00 hores d’ahir dimarts a l’aeroport de Son Sant Joan.

«¡Sisplau, senyors, sisplau!, tornin als seus seients, col·loquin, de nou, les maletes als compartiments superiors, ja que ha d’entrar la Guàrdia Civil!», va dir l’assistent de vol per megafonia. Algú, probablement el comandant, amb gran criteri i sensatesa, li devia suggerir a la parella de la Guàrdia Civil que es quedessin a l’escaleta de l’avió i la Consuelo, la Carolina i la Mercedes van ser les primeres a desembarcar, amb summa discreció.

Mentre la resta de passatgers vam anar baixant a poc a poc i omplint les dues ‘jardineres’ que estaven aparcades als peus de l’avió, els policies custodiaven la Consuelo, que estava parlant amb el seu mòbil amb el seu fill davant la mirada, atònita, de la Carolina i la Mercedes. Cap de les dues donava crèdit al que estava passant. O sí, desgraciadament sí que donaven crèdit al que estava passant, «ja que sempre passa el mateix», va dir la Carolina al pujar a l’autobús.

En efecte, la Consuelo provava, bé, no, no provava, va justificar el comportament del seu marit, arribant a dir que «té caràcter, però de seguida se li passa», «va medicat»… I tots vam pensar: Déu meu, està tornant a passar.

Tot just aterrar a l’aeroport de Son Sant Joan, sota el morro de l’avió, la dona agredida va trucar al seu fill, que la va convèncer, davant la presència de la Guàrdia Civil, que, de cap manera, se li ocorregués denunciar el seu marit, el seu pare.

La Carolina, al detectar, en efecte, que el fill de la Consuelo li estava dient a la seva mare que no podia denunciar el seu pare de cap manera, els va dir a la parella de la Guàrdia Civil que ella ja havia complert, ja havia fet el que creia que havia de fer, que la policia de Jerez tenia les seves dades i que, ho sentia molt, però que ella no perdia ni un minut més «si la senyora vol córrer el risc de no denunciar».

I, en efecte, quan tots tres, la Carolina, la Mercedes i jo ens vam ajuntar en un racó de la ‘jardinera’, insisteixo, sense que la resta del passatge sospités res, en el trajecte fins a la sala d’equipatges de l’aeroport de Palma només vam poder lamentar i comentar amb amargor aquest maleït afegitó de «després, passa el que passa».

«Si fa això en públic…»

«Si aquest home s’atreveix a fer el que ha fet, en públic, en plena sala d’embarcament, què no s’atrevirà a fer-li a la seva dona en la intimitat de casa seva», els vaig comentar a elles, insisteixo, amb la boca petita. «Què s’atrevirà a fer-li, no, ¡què li haurà fet, ja!», va remarcar la Mercedes. «Ho sento, però vaig creure que ho havia de fer», va afegir la Carolina, a qui vam felicitar per la seva acció, per la seva tremenda valentia i determinació.

Se suposa que aquell menyspreable home agafarà, avui mateix, el primer vol Jerez-Palma i tornarà a casa seva on, amb el consentiment del seu fill, sens dubte, continuarà maltractant, de paraula i obra, la Consuelo, malgrat que, davant la presència del seu fill, li haurà promès no tornar a fer-ho mai més.

Sense denúncia, ja se sap, no hi ha cas, però tots sabem que n’hi haurà, sí, n’hi haurà.