Els motoristes envaeixen la zona per als vianants dels jardinets de Gràcia

La reforma dels jardinets del passeig de Gràcia (als quals no hi ha ningú que es refereix pel nom de veritat: Salvador Espriu) van ser reurbanitzats amb gran encert fa menys d’un any (n’hi ha prou de veure’n l’ús quotidià per arribar a la conclusió que han agradat) i, no obstant, tenen una malaltia congènita des del primer dia: amb la freqüència d’una aixeta que degota i pertorba la pau, els motoristes utilitzen la zona, clarament per als vianants, per circular en direcció a l’avinguda Diagonal.

És una altra batalla perduda abans de començar, i ja en van... N’hi ha que, conscients que desobeeixen els senyals, ho fan a poc a poc. I n’hi ha que no, fins i tot a velocitats incompatibles, per exemple, amb la presència de nens que juguen a la sortida de l’escola o amb la gent que simplement passeja (com correspon) sense parar atenció a un trànsit que de fet no hi hauria de ser.

La majoria dels motoristes accedeixen a aquesta zona de passeig des del carrer Sèneca, que ja és ben curiós, perquè a aquest filòsof dels primers anys de la Roma imperial se li atribueixen aquestes tres paraules que resumeixen amb precisió la història de la nostra espècie: errare humanum est.

Circulació prohibida

Just a la boca d’aquesta cantonada hi ha el més inequívoc de tots els senyals de circulació: un cercle rodó sobre un fons blanc. Sense saber què vol dir no s’obté el permís per anar amb vehicles. És el de circulació prohibida. Això va a missa. Si es tractés d’un joc de cartes, aquest senyal guanyaria, posem per cas, el de direcció prohibida, tot vermell amb una franja blanca. Circulació prohibida és senzillament que és un carrer o zona pel qual no es pot rodar amb motor.

Al costat hi ha un altre senyal. És el que remarca, a més, que aquesta és una zona on també està prohibit aparcar. Amb comptadíssimes excepcions en algun moment del dia, almenys aquest es respecta. Res a veure amb aquells jardins, doncs, amb la campanya acabada d’iniciar per l’Ajuntament de Barcelona a Sants per expulsar motos de les voreres per les reiterades queixes dels veïns. D’acord, no s’hi aparca, però el problema, si bé és diferent, no és menys greu.

A la zona per als vianants dels jardinets encara no s’ha articulat una irritació associativa pel pas de motos. Sí. Ningú ha recollit firmes contra motoristes, no hi ha cartes al director, gairebé ningú recrimina als incívics la barra que tenen... El motiu és, potser, perquè fins no fa gaire, abans de les obres, sí que hi podien circular cotxes i motos en sentit mar. Des que es va reurbanitzar la zona, no. A la pràctica, la sorpresa hauria de ser la mateixa que si les motos circulessin pel mig de la plaça Catalunya o del passeig de la rambla Catalunya.

Ensenyorits

No passa. Un nen, que deu tenir 3 anys, juga amb una pilota amb el seu pare. Encara la toca molt matusserament, però tota la seva atenció està fixada en la pilota. S’acosta una moto. No redueix la velocitat. El pare aparta el fill. No recrimina res al motorista. Ho hauria d’haver fet. Més tard sí que ho fa un home, d’uns setanta anys potser, que va camí d’un dels bancs. El motorista no s’immuta. S’ensenyoreix de tota la zona per als vianants fins a arribar a la Diagonal. El nostre pa de cada dia.

El 2013 va visitar Barcelona l’artista Clet Abraham. Pot ser que hagi tornat alguna vegada, però no n’hi ha constància mediàtica. La tela sobre la qual treballa són els senyals de circulació. No els perjudica. No els pinta. Viatja amb uns adhesius que prèviament ha imprès al seu taller de Florència. Els enganxa sobre els senyals, i el resultat sempre sol cridar l’atenció: una mena d’acudit mut.

Quan fa 13 anys va deixar l’empremta al Born, Gràcia i Poblenou, només els observadors més atents van poder gaudir del seu art. Va ser un pas gairebé invisible i del qual va deixar constància un fotògraf del diari, perquè el que van demostrar aquells dies en què Abraham es va estar a Barcelona va ser la poca atenció que es presta en aquesta ciutat als senyals. Els hàbits pesen més que la senyalització i, encara pitjor, aquests hàbits arrelen de seguida. Així ha passat als eixos verds de l’Eixample i als jardinets del passeig de Gràcia.Quan fa 13 anys va deixar la seva empremta al Born, Gràcia i Poblenou, només els observadors més atents van poder disfrutar el seu art. Va ser un pas gairebé invisible del qual un fotògraf del diari, per sort, va deixar constància, perquè el que van demostrar aquell parell de jornades o més en les quals Clet va estar a Barcelona va ser que poca atenció es presta en aquesta ciutat als senyals. Els hàbits pesen més que la senyalització i, el pitjor, aquests hàbits o costums arrelen en poc temps. Així ha passat als eixos verds de l’Eixample (no està de més recordar una vegada que hi ha uns horaris de càrrega i descàrrega que no es respecten) i, vist això, als Jardinets del passeig de Gràcia.