Loreto, treballadora en una escola infantil amb 8 nadons a la seva classe: "Quan comencen a plorar és esgarrifós"

Loreto Capellín Álvarez treballa a l’escola infantil de Montevil, a Gijón. La seva jornada comença a les 9.00 hores, però com moltes de les seves companyes, arriba abans. "Abans que entrin els nens cal organitzar l’aula i preparar-los els materials", explica.

A la seva classe hi ha vuit nadons d’entre 0 i 1 anys. El màxim per a aquesta etapa. Vuit famílies, vuit rutines diferents, vuit històries que arriben cada matí en forma d’informació imprescindible: com han dormit, si han esmorzat, si estan inquiets, si venen amb febre o amb un vincle més intens de l’habitual. "Totes aquestes coses cal preguntar-les en recollir-los, però quan arribes al vuitè assimiles el que t’estan dient mentre mires els altres set", lamenta.

A la seva aula són dues persones, però no sempre va ser així. "La meva companya va estar un mes i mig sola perquè em vaig haver d’operar i no van enviar relleu", explica. Les dues educadores per aula no són obligatòries, però sí una de les coses per les quals les treballadores de les escoles infantils han sortit aquest dijous al carrer en la que és la dotzena jornada de vaga en un any i mig.

L’escena que descriu Capellín es repeteix cada dia: mentre atén una família a la porta, les altres set criatures queden, per uns instants, sense atenció directa. A aquesta edat la majoria no camina, no entenen normes, no esperen torns. Es desplacen com poden, gategen, s’aixequen, cauen, es posen objectes a la boca... No entren en fila, ni s’organitzen. "L’entrada a una escola infantil no és com l’entrada a l’escola, aquí cal agafar-los a coll i deixar-los en un espai determinat", relata.

Aquí, el nombre de nadons per classe deixa de ser una xifra i es converteix en impossibilitat física. "Vuit són massa", sentencia. Durant el matí, Capellín controla bolquers, vigila que no es facin mal, intenta treure el grup a l’exterior quan és possible i organitza l’esmorzar cap a les 10:30. Tot això sense suport estable. I amb un factor que travessa tota la jornada: el plor. "El plor d’un nadó és esgarrifós i a vegades quan en comença un continuen els altres", diu. "No és només soroll, és que són nadons, demanen constantment contacte", explica. Però quan hi ha vuit nadons i una sola adulta, el contacte es converteix en un recurs limitat.

En aquest context, qualsevol intenció pedagògica queda relegada. "Si vull preparar una activitat, ho he de fer fora d’horari, perquè dins és completament impossible", explica. Per això es defineix, com moltes de les seves companyes, com una "malabarista".

Les reivindicacions que sostenen la vaga apareixen aquí amb claredat: l’obligatorietat de la parella educativa (dos professionals per aula) no està reconeguda com hauria de ser, denuncien. I, tanmateix, a la pràctica, és imprescindible. També reclamen més recursos humans i millor orientació. Assenyalen la falta de formació específica: els Centres de Professorat (CPR), diuen, no estan oferint la preparació que necessiten, especialment en un context en què cada vegada hi ha més nens amb necessitats específiques.

Al final, tot es resumeix en una paraula que repeteixen: mans. Mans que canvien bolquers, que sostenen, que acaricien, que acompanyen. Mans que no arriben quan falten professionals. I és aquí, en un gest tan bàsic com el de sostenir un nadó, on situen el nucli de la vaga. Perquè sense prou mans, insisteixen, no hi ha cap cura digna possible.