Centenars de milers de visitants han passat pel monestir de Món Sant Benet, però pocs el coneixen tan bé com la navarclina Lourdes To Ribalta, que va ser masovera del conjunt monàstic entre els anys cinquanta i setanta, en l’època que era la casa d’estiueig de la família aristocràtica que l’havia adquirit. «Hi va haver un temps que això era casa meva», diu la Lourdes, situada just al davant de la porta que dona accés al recinte. Al darrere hi guarda un munt de records del temps en què custodiaven les dependències del monestir i les vinyes de l’entorn, i avui està disposada a reviure’ls mentre torna a passejar pels espais del conjunt, reconvertit en l’actual Món Sant Benet. «En aquell temps, Sant Benet tenia una essència molt més pagesa que ara», assegura.

Des que l’any 1907 Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas i sòcia de la fàbrica tèxtil situada al costat del monestir, va adquirir el conjunt monumental -abandonat des de la desamortització-, Sant Benet es va convertir en una casa d’estiueig amb presència permanent de masovers. «Els amos necessitaven algú que custodiés la casa quan no hi eren, i els masovers actuaven com a guardians del monestir», explica l’exalcalde de Navarcles i historiador Llorenç Ferrer, que destaca que, des del 1907 fins a la reforma de l’antiga abadia benedictina, al monestir sempre hi va viure una família de masovers o cuidadors.

Lourdes To Ribalta revisita els seus records com a masovera

«La nostra funció era tenir cura del monestir i acompanyar les visites», recorda la Lourdes mentre avança pels jardins de l’entrada acompanyada de la seva filla, Mª Carme Cura, la seva neta, Clara Torrades, i el seu nebot llunyà, Joan Montraveta, qui va ser un dels socis fundador i gerent de Regió7. Ella va conèixer el monestir abans que es convertís en el complex turístic actual, quan l’entorn era més solitari, dominat per vinyes, boscos i la presència de la fàbrica tèxtil. «A l’entrada del monestir hi havia molta més vegetació», recorda, evocant uns anys en què el monestir formava part de la seva quotidianitat i amb els seus germans jugaven pel claustre i les galeries.

Va ser l’any 1958 quan es va traslladar a viure al monestir amb els seus pares, Josep To i Carme Ribalta, els seus dos germans i una tia. La família procedia de cal Masó de Brics, al Solsonès, on havien fet de masovers. Després d’haver-se ocupat d’altres finques de Montmajor i Balsareny, van arribar a Sant Benet de Bages. «El meu pare sempre voltava per fires i li van dir que Sant Benet s’havia quedat sense masovers. Com que era molt decidit, va decidir baixar cap aquí», explica la Lourdes, que recorda que a la finca on vivien fins aleshores «hi havia molta terra i ens fèiem uns tips de treballar». Montraveta, que havia passat temporades al monestir ajudant en temps de verema, afegeix que el trasllat també responia a la voluntat d’assegurar un futur per als fills, amb la proximitat d’una fàbrica on van acabar treballant la Lourdes i la seva germana petita, la Glòria.

Les fotografies la fan reviure el seu pas per Sant Benet

La Lourdes rememora aquell canvi amb la il·lusió d’instal·lar-se en un entorn que li permetia fer llargues passejades pel bosc. «A l’hora d’esmorzar sempre em feia un entrepà i me l’enduia a fora», explica la masovera, a qui li agradava perdre’s pels camins quan plegava de la fàbrica. La família tenia cura de gallines, conills i un hort per a l’autoconsum, a més de les vinyes que envoltaven el monestir. «El pare va comprar les terres a un pagès de la zona perquè li agradava molt la vinya, tot i que donava molta feina», recorda la navarclina, que encara té present quan llauraven la terra amb una mula o quan, durant la verema, abocaven el raïm dins una tina i el xafaven amb els peus per obtenir-ne el most.

En aquella època, també havien de vetllar les dependències del monestir quan els amos eren fora i acompanyar els visitants que hi arribaven. «Ja hi havia gent interessada pel romànic que venia a veure el monestir», recorda. Sovint era la seva mare qui guiava aquells turistes pels claustres i les dependències del convent, excepte l’església, que encara estava en ruïnes. «La mare se sabia tota la història i la recitava de memòria», assegura la Lourdes, que també recorda que sovint els visitants preguntaven per una suposada mina subterrània que arribava fins a Montserrat. «De forats n’hi deu haver molts, però que arribin a Montserrat ho dubto», diu amb un somriure.

La Lourdes acompanyada de la família al claustre del monestir

La família dormia als baixos del monestir, on avui hi ha el punt d’informació de les visites. «Era un lloc molt fosc, on pràcticament no entrava la llum», recorda Montraveta, que hi havia passat algunes temporades. Durant bona part de l’any estaven sols, però a l’estiu arribaven els amos. La Lourdes recorda que sovint els pujaven a encendre el foc de les habitacions. «Quan venia l’Enric Rocamora, parent del pintor Ramon Casas, tenia unes plates grosses de bombons sobre la taula. Quan pujaven ens en donaven, però quan ell no hi era, no gosava agafar-ne cap», recorda entre rialles.

Entre vinyes i parets centenàries, la Lourdes va passar deu anys al monestir, fins que es va casar i se’n va anar a viure a Navarcles. Després que el seu pare morís al monestir, l’any 1966, la seva mare encara s’hi va quedar fins als anys setanta, quan el convent va passar a mans d’una altra família de masovers. La presència de cuidadors es va mantenir fins a la rehabilitació de Sant Benet, quan el conjunt va deixar de ser residència d’estiueig per convertir-se definitivament en el complex turístic i cultural que és avui.

Pere Corbella Tudó - Quaderns de Navarcles

El primer masover, en un dels retrats de Ramon Casas

El prolífic pintor i dibuixant Ramon Casas, hereu de la família que va adquirir monestir de Sant Benet de Bages, va immortalitzar amb el seu traç el primer masover del monestir, Pere Corbella Tudó (1862-1924), que apareix dins la sèrie de retrats al carbó que Casas va fer de diferents personalitats de Navarcles. Corbella es va traslladar a viure amb la seva dona, Maria Vila, i la seva filla Magdalena als pisos dels treballadors de la fàbrica tèxtil. Quan la família Casas va comprar el monestir de Sant Benet, la família Corbella Vila va passar a ser-ne la masovera i cuidadora, en la seva nova etapa com a casa d’estiueig. De fet, segons diverses fonts, el prolífic pintor va ser clau perquè la seva mare decidís comprar Sant Benet, i precisament aquesta adquisició va afavorir un augment del contacte de Casas amb l’entorn de Navarcles. Això el va portar a elaborar retrats de personalitats com el director de la fàbrica tèxtil, constructors i paletes del poble, o bé dels mateixos masovers amb qui convivien durant els estius. Pere Corbella va morir l’any 1924, però la família encara va continuar vivint a Sant Benet fins al 1930, quan es van traslladar a Navarcles. Magdalena Corbella, la filla de la parella de masovers, encara es va trobar amb Ramon Casas al balneari Codina de Tona a principis de la dècada de 1930. Precisament, va ser ella qui va mostrar aquest retrat del seu pare a l’exalcalde de Navarcles i historiador Llorenç Ferrer, que es va encarregar de fer les gestions perquè el retrat fos cedit al Museu Comarcal de Manresa.

«El ritme i el soroll de la fàbrica eren molt durs»

Quan la Lourdes To Ribalta es va traslladar a viure l’any 1958 al monestir de Sant Benet de Bages per fer de masovera al costat dels seus pares i els germans, la fàbrica tèxtil, que s’havia inaugurat a mitjan segle XIX, estava en ple funcionament. Era una indústria de filats de cotó que aprofitava l’energia hidràulica del pas del Llobregat, i hi van arribar a treballar gairebé quatre-centes persones. De fet, va ser la presència de la fàbrica tèxtil al costat del monestir el que va afavorir la decisió de la família de traslladar-se a Sant Benet com a masovers, ja que aquella indústria representava una manera de garantir el futur dels fills.

La Lourdes recorda que va entrar a treballar a la fàbrica just l’any següent d’arribar a Sant Benet, quan tenia 20 anys. «N’hi havia que entraven amb 9 o 10 anys en aquella època», destaca. Les condicions d’aquell moment eren dures i guarda un record amarg dels anys que hi va treballar. Acostumada a viure a pagès, envoltada de paisatges oberts, tancar-se a treballar dins d’una fàbrica no va ser fàcil. «A mi no m’agradava gaire. Vaig passar de córrer tot el dia pels boscos com un ocell a tancar-me vuit hores allà dins, amb un soroll de por... Vaig patir a la fàbrica», explica.

Quan hi va entrar, recorda que la volien posar a treballar de teixidora, una feina que va rebutjar des del primer moment. «El que més em turmentava era el soroll», recorda la Lourdes, que rememora aquella fàbrica plena de telers amb el seu moviment constant i repetitiu. «Amb el meu home vam anar a veure el director de la fàbrica i va intercedir perquè no em posessin a teixir», explica.

Aleshores va començar a treballar com a nuadora, una feina que consistia a nuar (fer nusos ) als fils trencats durant el procés de teixit o filatura. «Allà no hi havia gens de soroll i el ritme era més tranquil», recorda la Lourdes. Era una feina molt habitual dins la indústria tèxtil catalana i formava part de la preparació prèvia al treball dels telers. De fet, en aquella fàbrica hi havia una gran especialització i molts oficis que completaven tot el procés tèxtil: les contínues, els plegadors, les màquines de fer cons i tot un conjunt de processos que servien per tenir el teixit preparat per als telers.

La Lourdes hi va treballar durant deu anys, pràcticament fins que la fàbrica va tancar arran de la crisi industrial. Aquest fet, sumat a un incendi que va destruir gairebé totes les naus, va posar el punt final a una de les indústries tèxtils més emblemàtiques de la comarca, que va donar feina a molta gent de Navarcles i dels entorns més pròxims. Avui, d’aquest passat fabril, encara se’n poden observar la resclosa, el canal, alguns edificis i la Casa de l’Amo.

Un monestir vinculat a la producció de vi

El monestir de Sant Benet de Bages va mantenir durant segles una estreta vinculació amb la vinya i la producció de vi. Els monjos benedictins cultivaven terres en una comarca que històricament havia estat una de les principals zones vitivinícoles de Catalunya. Un llegat que, amb el pas del temps, van continuar famílies masoveres com la de la Lourdes. Quan la seva família va arribar a Sant Benet, va comprar una vinya i un camp per sembrar. Durant la verema, bona part dels seus parents baixaven des del Solsonès per ajudar en la collita i el vi es destinava principalment a l’autoconsum, tot i que una part del raïm es transportava en carro fins a la cooperativa d’Artés.

Actualment, l’equipament ofereix una àmplia varietat de propostes turístiques relacionades amb el lligam del monestir amb el vi. Entre les diferents activitats, destaca la visita al monestir medieval amb l’experiència Històries del vi, una activitat enoturística que s’ofereix els caps de setmana. El recorregut posa el focus en la tradició vitivinícola del monestir, que durant segles va ser un important productor de vi, i la visita culmina amb un tast de vins.

Vista del conjunt monàstic de Sant Benet - Arxiu/Queralt Casals

Enguany, el monestir medieval ha fet un pas més per apropar el patrimoni cultural als visitants d’una manera més flexible i accessible. Durant l’últim any, l’equipament ha renovat l’experiència de visita amb una audioguia més adaptada a tots els públics i amb una major flexibilitat horària. També s’han ampliat els horaris, ja que ara es pot accedir al monestir de les deu del matí fins a les sis de la tarda i fer la visita al ritme de cadascú.

Més enllà del monestir, Món Sant Benet s’ha consolidat com un complex amb una àmplia oferta de serveis i experiències. Disposa de diversos espais gastronòmics, entre els quals destaca L’Ó, reconegut amb una estrella Michelin, així com el restaurant Món i La Fonda . A més, s’ha convertit en un escenari habitual per a esdeveniments de tot tipis.

El conjunt turístic ha deixat enrere l’essència pagesa d’un temps en què el monestir estava envoltat de vinyes i d’un entorn silenciós, a tocar d’una fàbrica, on només vivien masovers. Aquella estampa, però, encara perviu en la memòria de la Lourdes i en alguns racons del monestir que evoquen aquell temps en què l’espai era custodiat per masovers.