Jordi Grané, filòsof: «Hem convertit l’educació en un parc d’atraccions»

L’educació no és només cosa d’escoles. Ens competeix a les famílies, als docents i a tota la societat. I, no obstant, cada vegada més pares i mares tenim la sensació que alguna cosa s’està trencant: celebrem que baixa l’abandonament escolar, però ens preocupa que els nostres fills sàpiguen menys, llegeixin pitjor i tolerin cada vegada menys l’esforç.

Aquest és el tema que abordem en el nou capítol de ‘Sobre (vivir) a la crianza’: si realment ha baixat el nivell educatiu o si estem mesurant amb regles antigues una escola que ha canviat massa ràpid. Parlem de matemàtiques, de lectura, de deures, d’exàmens, d’inclusió, de pantalles i del dubte incòmode que apareix a moltes cases: ¿estem ajudant els nostres fills o els estem traient responsabilitat?

¿Ha baixat el nivell?

Per respondre comptem amb María Jesús Jiménez, professora de secundària acabada de jubilar, matemàtica i docent vocacional, que assegura que va deixar les aules abans del que li hauria agradat perquè la situació s’havia tornat «inassumible» per la burocràcia, l’estrès i els canvis legislatius constants.

Jiménez explica que, al comparar exàmens de segon de batxillerat de fa 30 anys amb els actuals, va veure clar que els seus últims alumnes, tot i que eren una promoció bona, no haurien pogut resoldre aquelles proves. Segons ella, el problema no és la falta d’intel·ligència, sinó un sistema que intenta que tots arribin al mateix punt sense posar els recursos necessaris.

També hi participa Jordi Grané, filòsof i expert en resiliència, que comparteix una reflexió contundent: «No deixar ningú enrere» pot ser una bona idea, però es converteix en un problema si la solució és abaixar el llistó per a tothom. Segons Grané, la inclusió sense recursos acaba provocant que no avanci ningú.

Pares, deures i responsabilitat

En l’episodi també parlem de les famílies i de l’equilibri tan difícil entre acompanyar i sobreprotegir. Apareix una figura molt reconeixible: els pares helicòpter, sempre al voltant dels seus fills, intentant anticipar-se a qualsevol ensopegada.

La idea que sobrevola la conversa és clara: educar no significa fer per ells el que poden fer sols. Significa ser a prop, però no a sobre. O, com resumeix Grané, «educar és ser-hi sense ser-hi». Una frase incòmoda per als que vivim pendents d’agendes escolars, deures oblidats i grups de WhatsApp que cremen a la mínima.

Competències, memòria i intel·ligència artificial

Un altre dels grans debats del capítol és el model per competències. Jiménez defensa que hi ha continguts que es poden treballar així, com l’estadística o els percentatges, però adverteix que altres bases, com les taules de multiplicar o els polinomis, necessiten memòria, pràctica i explicació directa.

La intel·ligència artificial també entra a l’aula. Els convidats coincideixen que pot ser útil si qui la utilitza té criteri i coneixement, però perillosa si es converteix en una drecera per no pensar. Grané prefereix anomenar-la «règim algorítmic» i recorda que, per utilitzar bé una eina que barreja informació i desinformació, primer cal saber.

L’episodi es tanca amb una pregunta que ens interpel·la com a societat: si rebaixem massa l’esforç, l’exigència i la tolerància a la frustració, ¿quins adults estem preparant?

On es pot veure i escoltar ‘Sobre (vivir) a la crianza’

Podràs escoltar ‘Sobre (vivir) a la crianza’ cada diumenge en les principals plataformes de pòdcast: Spotify, Ivoox, Apple Podcast, Podimo, Amazon Music i Youtube.