«El tabal es toca amb el cor». Amb aquesta frase, l’actual tabaler de la Patum de Berga, Xavier Prat, explica el vincle emocional i familiar que hi ha darrere d’un dels símbols més emblemàtics de la festa. Documentat per primera vegada l’any 1621 i reconstruït el 1726, el tabal es va convertir en el ritme sobre el qual van evolucionar la resta de comparses i, avui en dia, continua sent el batec de la festa berguedana. La relació de la família Prat amb el tabal és especial, ja que aquest 2026 celebren un segle com a tabalers, matenint la tradició de pares a fills i de fills a nets. «Fer de tabaler, és un sentiment», assegura Prat.
El tabaler rememora la història dela seva família des de la Casa de la Patum. Fa pocs dies que el tabal ha tornat a protagonitzar l’anunciació de la Patum per l’Ascensió, i a Berga ja es respira aquell neguit contingut de les setmanes prèvies a la festa. Mentre es vesteix amb el tradicional vestit de vellut i el barret amb la ploma, Prat parla del tabal com d’un element que forma part de la història de la seva vida i que l’ha acompanyat des de petit. «És el que he viscut sempre a casa. M’estimo totes les comparses, però, per a mi el tabal és màgic», diu Prat.
La família de Prat és l’última que ha mantingut viva aquesta tradició, però abans n’hi va haver d’altres que també van custodiar el tabal de generació en generació. L’historiador, arxiver i estudiós de La Patum Albert Rumbo explica que la figura del tabaler sempre ha estat molt lligada a famílies berguedanes que han mantingut aquest paper de generació en generació, com una manera de garantir la continuïtat de la festa. Una de les nissagues més vinculades històricament al tabal va ser la d’Anton Aspachs, conegut com a Xamberg, que va ser tabaler entre els anys 1826 i 1828. Durant gairebé un segle, el càrrec va anar passant de pares a fills i de fills a nets dins la mateixa família. L’any 1926, però, hi va haver un relleu important: Ramon Tort i Balaguer, tiet llunyà de l’actual tabaler, va assumir-ne la responsabilitat. Precisament enguany se’n commemora el centenari. Malgrat un parèntesi de dos anys, en què el tabal va passar a mans de Ramon Soler, la família Prat ha mantingut aquest paper durant un segle, transmetent la tradició a cada nova generació.
D’entre els diferents familiars que han assumit aquest rol, l’actual tabaler recorda amb una estima especial el seu avi, Albert Prat, que va ser tabaler entre el 1955 i el 1970. «Em faig les faixes molt semblants a les que portava el meu avi», explica. Prat va assumir oficialment el paper de tabaler l’any 2016, després d’agafar el relleu del seu tiet, Carles Prat. «Aquell any vaig començar com a titular, però abans ja tocava», recorda.
El primer cop que es va vestir de tabaler tenia dotze anys, una edat que té especialment marcada perquè va ser el mateix any que va morir el seu avi. «Aquell any havia de fer d’àngel i recordo que em van dir, de sobte, que sortiria a tocar el tabal. Va ser un moment molt emotiu», explica.
A partir d’aquell moment, va créixer veient fer de tabaler el seu pare, Ramon Prat, i posteriorment el seu tiet, Carles Prat, impregnant-se de la tradició fins que, l’any 2026, aquest últim li va cedir el relleu. «Sempre he viscut les Patums al costat del tiet. No entendria la Patum sense ell», diu.
Carles Prat va ser tabaler durant 31 anys, però la seva relació amb el tabal havia començat molt abans, als quatre anys, tocant a la Patum infantil. «He estat lutier, però l’altra gran faceta de la meva vida ha estat la de tabaler. Sempre he estat tocant», explica. Igual que l’actual tabaler va aprendre al seu costat, ell també havia après de la mà del seu pare fins que, l’any 1986, en va assumir el relleu i es va convertir en el tabaler de la Patum durant més de tres dècades. «Després de deixar-ho encara he tocat en alguna ocasió, però aquest any ja serà l’últim. Volia arribar fins al centenari de la família», diu emocionat.
El tabal es toca amb el cor
La seva nissaga familiar no només és guardiana del so del tabal, sinó també d’una manera d’entendre la tradició. Després de tota una vida tocant-lo, el Carles assegura que no hi ha cap secret per fer sonar el tabal: «Ho has de portar a dins, no s’aprèn». El Xavi hi coincideix: «De músics n’hi ha molts, i segurament tocarien millor que nosaltres, però el tabal es toca amb el cor».
Tots dos comparteixen la idea que és un paper que s’ha de sentir profundament, perquè és l’única manera d’assumir el pes físic i emocional que comporta carregar-lo durant hores. «Sempre dic que quan surt el tabal d’aquí pesa 18 quilos, però quan tornes en pesa 40», explica el Carles, que assegura que amb una sola passada acabes xop de suor i amb el cos exhaust. «Al final del dia et fa mal des del cap fins als peus», afegeix. En aquest sentit, el Xavi apunta que «si no ho portes a dins, no aguantes; quan portes mig passacarrers ja estàs cansat».
Malgrat el cansament i l’esforç, la satisfacció de dur el tabal pesa més que qualsevol altra cosa. «El tabaler és l’hereu de la festa, és qui la comença i qui la tanca», diu el Carles. El Xavi també parla del paper amb orgull, especialment en moments com el diumenge d’Ascensió. «Quan sonen els primers repics se’m posa la pell de gallina», confessa. Una emoció que, asseguren, no desapareix amb els anys.
Una de les parts més gratificants que destaquen és la fascinació que desperta la seva figura entre els infants. «Una vegada un nen li va dir a la seva mare que li sorprenia que jo parlés, perquè es pensava que era una figura més de la Patum», explica entre somriures. Una anècdota que resumeix fins a quin punt el tabaler forma part de l’imaginari col·lectiu de la festa. A Berga, el tabal no és només un instrument, és una presència que acompanya records, emocions i generacions senceres.
Història viva de la tradició
La història de la seva família és també la història viva de la Patum. Al llarg d’un segle, han estat testimonis dels diferents moments històrics que han condicionat la celebració. El Carles recorda que durant el franquisme la festa havia de seguir estrictament els protocols i les mesures establertes pel règim. «En aquell moment, la festa no s’allargava tant com ara i ens marcaven l’hora a què havíem de plegar», explica l’antic tabaler. Recorda, fins i tot, una anècdota en què, passada la mitjanit, el seu germà va continuar tocant i l’alcalde va avisar l’agutzil perquè el fes parar. «Si no complies les ordres, et retiraven les manetes per repicar i s’havia acabat», rememora.
Ara, en canvi, la festa s’allarga fins ben entrada la matinada i s’ha omplert de visitants arribats d’arreu. «Abans era estrany que no poguessis passar amb el tabal, però ara sovint t’has d’obrir pas», diu el Xavi, que destaca que, des de fa anys, la Patum és sinònim de dormir poc. «Ens posem al llit a les sis i a les nou ja has de tornar a estar dempeus per anar a ofici», explica. Per això, cada any s’agafa vacances de la feina per viure aquells dies amb tota la intensitat. «Són dies que vivim amb molta emoció i, quan s’acaba, sempre em faig uns tips de plorar», confessa.
Quan la Patum s’acaba, però, la feina continua. El tabaler ha de tenir cura de l’instrument durant tot l’any perquè la pell no es desgasti. «Te n’has de cuidar sempre. Has de vigilar la pell perquè no es faci malbé ni es trenqui. Si està molt resseca, es rebenta més fàcilment», explica el Xavi. En aquest sentit, el seu tiet destaca que «si tu et quedes amb el tabal, assumeixes una responsabilitat i un compromís». «Fer de tabaler no és només lluir-se a la plaça; després de tocar has d’acabar tot el recorregut», afegeix el Xavi. «La persona que assumeix aquest rol ha de tenir aquest sentiment».
I és precisament aquest sentiment el que la figura del tabaler transmet als infants que, cada Ascensió, el segueixen pels carrers quan surt a anunciar la festa. «Se situen darrere seu com si fos el flautista d’Hamelín», diu el Carles, amb una emoció que, després de generacions, continua intacta.
Un tabal de 300 anys d’història
El tabal, de 18 quilos de pes, un dels elements més simbòlics de la festa berguedana. Està format per una carcassa de fusta recoberta amb pell de cabra, sobre la qual el tabaler repica amb dues manetes. L’historiador, arxiver i estudiós de la Patum Albert Rumbo explica que tot indica que l’actual instrument té uns 300 anys, ja que consta que va ser reconstruït l’any 1726, tot i que el seu origen és anterior.
El primer document històric on apareix el tabal, juntament amb altres comparses com els Turcs i Cavallets, els diables i la Guita Grossa, data del 1621. «Segons la documentació que tenim, són els elements que figuraven en la festa en aquell moment».
Dins de les representacions, el tabal era l’encarregat de marcar el ritme de cadascuna de les danses i d’oferir l’acompanyament musical. A partir del segle XIX, quan es van començar a introduir peces musicals a la festa, el tabal va deixar de ser l’únic element sonor i va quedar lleugerament desplaçat. Tot i això, Rumbo remarca que, avui dia, el tabal i el tabaler continuen sent elements centrals de la festa, ja que participen en tots els actes.
El diumenge de l’Ascensió, el tabal és l’encarregat d’anunciar la imminent arribada de la Patum a Berga. Al migdia de la vigília de Corpus, presideix la passada dels Gegants i, el mateix dia al vespre i també el dissabte següent encapçala els passacarrers. Actualment, ocupa un lloc privilegiat durant les representacions de la Patum a la plaça de Sant Pere. Rumbo explica que la guita i les maces, a la nit, continuen dansant amb el so del tabal com a únic acompanyament musical, tal com es feia antigament.
Avui en dia, la música és un component fonamental de la festa, sobretot des de finals del segle XIX, quan les diferents melodies es van anar incorporant a la Patum. Actualment, no es concep la festa sense les músiques interpretades per la Cobla Pirineu, la Cobla Ciutat de Berga i la Banda de l’Escola Municipal de Música de Berga.
La major part de la música de la festa és de caràcter popular. Es tracta d’una música senzilla i sovint única. Entre els músics patumaires destaca la figura de Joaquim Serra i Farriols (Berga, 1834-1906), autor de les músiques dels Turcs i Cavallets, els Plens i els Nans Nous. També és important destacar la figura de Ricard Cuadra i Camprubí (Berga, 1951-1997), que va organitzar el Concert de Música Oblidada de la Patum l’any 1993 per recuperar antigues peces que ja no s’interpretaven. Actualment, eemorial Ricard Cuadra continua la tasca amb un concert anual el dissabte de la Santíssima Trinitat.
Sara Prat: Tabalera
«Quan portes el tabal i sents l’adrenalina, el pes és el menys important»
Sara Prat, de 19 anys, és la filla del tabaler de Berga, Xavier Prat i, des dels 12 anys, ja va començar a carregar el tabal en alguns trams sota la mirada il·lusionada del seu pare. D’aquí a uns anys li agradaria ser la tabalera oficial de la festa, un fet que la convertiria en la primera dona a assumir aquest paper. «Nosaltres també ho podem aconseguir», assegura.
Com recordes el primer dia que vas tocar el tabal?
Des de petita vaig començar a tocar el tabal per l’Ascensió, com els altres nens. Vaig començar anant al passacarrers de la nit i em va agradar molt. El primer cop que vaig tocar a la plaça va ser molt especial, però fins ara el moment més emocionant ha estat fer els Quatre Fuets.
El teu pare et va donar algun consell sobre com tocar-lo?
Sí, algun cop m’ha donat consells sobre com portar el tabal carregat perquè em sigui més fàcil.
Hi ha algun moment que t’oblides del pes o és dur?
Quan portes el tabal i estàs amb tota l’adrenalina no notes el pes. T’ho estàs passant tan bé que això és el menys important.
Com vius l’experiència de tocar-lo?
Per mi és molt especial. És el moment més bonic de l’any. És una cosa que m’encanta fer i que faria durant tot l’any.
Com descriuries la figura del tabalera a algú de fora?
Per mi és la figura més important i més bonica. És molt gratificant veure com els nens tenen aquesta curiositat pel tabal, tots tenen moltes ganes de venir-lo a tocar. Crec que tothom hauria de provar algun cop la sensació de tocar el tabal al passacarrers.
T’agradaria ser tabalera en un futur?
Sí, m’encantaria.
Series la primera dona.
Seria una manera de canviar les coses i demostrar que les dones també ho podem fer i aconseguir.
El compromís que comportaria ser tabalera no et tira enrere?
No m’espanta perquè fa molts anys que visc la Patum en tots els moments i que acompanyo sempre el meu pare.
Com viu la vostra generació la festa?
Crec que per a tots els berguedans és el moment més especial de l’any. L’esperem durant tot l’any. Més que una festa, és un sentiment.
En aquesta Patum en quins moments et veurem com a tabalera?
Encara no ho sé. Qualsevol moment de la festa m’agrada. Estic molt agraïda de poder participar en qualsevol salt.
El tabaler, una figura admirada pels infants
El tabaler és una de les figures de la Patum de Berga que desperta més fascinació entre els infants. El dia que anuncia l’arribada de la Patum, la majoria formen una rua al seu darrere i una de les satisfaccions més grans, segons asseguren els tabalers Carles i Xavi Prat, tiet i nebot, «és veure la cara d’il·lusió dels infants». De fet, expliquen que entre els nens i nenes de Berga s’ha creat la tradició de donar el xumet al tabaler quan es fan grans, un fet que demostra fins a quin punt aquesta figura és imprescindible per entendre la festa.
Els tabalers expliquen que un dels elements que els fa sentir més orgullosos de la festa berguedana és, precisament, la implicació dels més petits, que tindran el seu protagonisme el pròxim 5 de juny, quan se celebrarà la Patum Infantil completa a la plaça de Sant Pere.
Abans, però, arribarà la Patum de la Pietat, que tindrà lloc aquest cap de setmana, coincidint amb la Pasqua de Pentecosta, amb una celebració que ha sabut conservar l’esperit de les patums de barri que proliferaven a la ciutat el segle passat. Així, amb tots els assajos completats, les formacions enllestides i la il·lusió de cada any, el veïnat ho té tot a punt per viure la seva particular prèvia de Corpus.
