La cadena de muntatge manual de la indústria de l’autobús d’Arbúcies desafia l’automatització global

Una cadena de muntatge com les d’abans, però en gran. Sobretot, sense la intervenció de cap màquina, només mans, ofici i precisió. Aquesta és l’espectacular postal que ofereixen avui les naus industrials de les empreses carrosseries d’Arbúcies.

La d’Arbúcies es tracta d’una activitat que va començar a finals del segle XIX amb la construcció de carruatges i diligències, nodrint-se de la fusta del Montseny. Amb un destacat desenvolupament local del forjat i la introducció del ferro i el transport col·lectiu, l’activitat local va derivar amb el temps cap a un veritable ‘hub’ de la construcció de l’autobús. A mitjans del segle passat, «pràcticament tots els autobusos i autocars que circulaven per Catalunya i part dels d’Espanya i Europa sortien d’Arbúcies», explica l’historiador i expert en mobilitat Joan Carles Salmeron.

Seqüència evolutiva

En el procés de fabricació actual, el viatge arrenca amb un xassís aparentment solitari sobre el terra de la fàbrica. No pot fotografiar-se, ja que forma part del secret industrial, en aquest cas, d’Ayats. Tot just uns metres més enllà, aquest mateix xassís comença a sumar un cos esquelètic de tubs d’acer. Aquest procés guanya una espectacularitat pròpia de La Fura dels Baus gràcies a un sistema de guiatge únic: una estructura exterior també de ferro que abraça el bastidor i funciona com una plantilla tridimensional, indicant mil·limètricament a cadascun dels soldadors per on han d’unir les peces metàl·liques amb el seu bufador.

A mesura que s’avança per la nau, la perspectiva es torna fascinant. És una seqüència evolutiva en paral·lel: a un costat, una secció mostra la carcassa ja fixada; a l’altre, una cosa que comença a tenir cos definitiu, sumant les primeres planxes de fibra i xapa, com en una gran metamorfosi.

Capital humà inusual

També a Indcar, entorn d’aquests esquelets i en les diferents fases de gestació, es desencadena l’activitat humana. Tota mena de professionals s’enfilen a les estructures mitjançant bastides o escales, per superar les altures del mateix vehicle, o treballen a l’interior ja més avançat. Soldadors envoltats en esclats, planxistes que ajusten els plafons al mil·límetre, pintors, electricistes que teixeixen quilòmetres de cablatge invisible que prèviament ha arribat ja ben ordenat per part d’altres proveïdors. Una innombrable quantitat d’oficis tècnics artesanals es coordinen en un treball sincronitzat i mil·limètric.

Cada autobús que surt d’Arbúcies és, en essència, un gran vestit a mida de metall construït completament a mà. Davant la sorpresa, la resposta: «És difícil mecanitzar una cosa tan personalitzada», explica la responsable de finances del grup Ayats, Júlia Pagès.

«És un procés molt artesanal amb molta tradició i especialització», explica també el director general d’Indcar, Gaël Queralt. «No tenim màquines ni robots. Aquesta indústria es recolza totalment en els diferents perfils, que procedeixen d’Arbúcies i tot l’entorn. Molts són oficis que han passat de pares a fills», afegeix.

Es tracta de perfils que costa trobar, de manera que l’empresa familiar ha optat per cuidar-los bé. Per a això ha realitzat un important canvi cultural, «d’un model jeràrquic i paternalista a un altre que prioritza la transparència i la participació», explica Queralt, una cosa gens fàcil tractant-se d’una empresa familiar centenària. Cada tres mesos la direcció reuneix tots els seus treballadors i explica com va el projecte empresarial, al mateix temps que recull les opinions sobre com continuar fent les coses. El resultat és una plantilla formada per «persones compromeses amb el projecte», afirma.

El futur apressa

Fent ell mateix aquest exercici, Queralt assenyala sense embuts: «La indústria local hem de posar-nos les piles». La falta d’adaptació, recorda, ja va provocar el 2013 la desaparició de Noge, la quarta de les empreses carrosseres d’Arbúcies, cosa que ja va tenir un gran impacte en el territori. Per a les tres que han seguit endavant, considera que això es tradueix no només a electrificar els seus models, sinó també, sí, a intentar automatitzar parts dels seus processos.

«Des de fa temps es planteja si les tres empreses no tindrien més poder i capacitat per competir en vista de les grans firmes si estiguessin unides», assenyala també Salmeron. No obstant, a peu de carrer aquesta aliança es percep inviable. A Arbúcies, l’orgull del cognom i la forta identitat de cada marca pesen més que la freda lògica dels mercats.