Albert Ubach, víctima de tres maristes de l’escola Rubí: «Em van convertir en la seva joguina sexual»

Albert Ubach (Barcelona, 1974) és poeta. Ha guanyat els premis Octavio Paz, Vila de Lloseta i Jacint Verdaguer, entre d’altres. També és exalumne de l’escola dels Germans Maristes a Rubí. Abans d’explicar per primera vegada a cara descoberta la seva història, tria un dels seus versos. Diu que és un cant a la vida que, en el seu cas, no ha sigut fàcil: «Que cada onada sia tan profunda per a la mar com ho és la mar mateixa». L’Albert va ser abusat i violat per tres professors diferents entre els 8 i els 14 anys. El 2024 va presentar una denúncia contra dos d’ells. Després de dos anys de teràpia, ha ampliat aquesta primera denúncia contra un altre professor, Felip Gallifa, director de l’escola que el va destruir. La investigació periodística del cas Maristes d’aquest diari ja suma 24 denúncies policials contra docents d’aquesta ordre a Catalunya.

-Aquesta és la segona vegada que accepta una entrevista amb EL PERIÓDICO, però és la primera que ho fa per aparèixer a cara descoberta, ¿per què?

-Fins ara no havia afrontat tots els abusos ni em sentia fort per fer aquest pas.

-En la primera denúncia policial vostè va acusar dos professors, els maristes Dídac Ibarz i Teófilo Arbeo. Ara també acusa Felip Gallifa, membre de la mateixa ordre. ¿Per què a ell no havia volgut denunciar-ho fins ara?

-Fins ara al Felip, que va arribar a ser director, el disculpava.

«En aquella escola, des de molt petit, vaig veure escenes de molta violència contra els alumnes: era un ambient de càstigs, d’insults, d’humiliació. Mai he vist res igual»

-¿I ara?

-Ara no. Ara tinc molt clar que també n’és responsable. El Felip era molt carinyós amb mi, es portava molt bé amb mi. Per això em va fer tant mal que abusés de mi. Li tenia un apreci personal. No només a ell, al Teófilo també. El Teófilo va ser el meu tutor i m’ajudava molt amb els estudis, però quan volia m’utilitzava per satisfer-se. Em desorientava molt que adults que em tractaven tan bé després em fessin això.

-Vol donar la cara i aparèixer amb noms i cognoms, ¿qui és vostè?

-Em dic Albert Ubach, soc poeta. Als 80 vaig estudiar EGB a l’escola dels maristes de Rubí. Entre els 8 i els 14 anys vaig ser abusat per tres professors. Eren religiosos. Els germans Teófilo Arbeo, Dídac Ibarz i Felip Gallifa.

-¿Com era l’escola?

-En aquella escola, des de molt petit, vaig veure escenes de molta violència contra els alumnes. Em va impactar que fossin tan agressius. Era un ambient de càstigs, d’insults, d’humiliació. Mai he vist res igual.

«No només hi havia molta violència física, els abusos sexuals estaven normalitzats i eren quotidians»

-¿Tenia por?

-Terror. No només hi havia molta violència física. En aquella escola, els abusos sexuals estaven normalitzats, eren quotidians. Amb mi van començar quan tenia 8 anys i van durar fins que me’n vaig anar, amb 14 anys.

-¿Com van començar?

-Al principi eren simples carícies. I si em resistia em deien coses com: «¿No t’agrada que et facin manyagues?». Era una estratègia per confondre’m. I anar incrementant gradualment els abusos: tocaments per l’esquena, la panxa, per dins dels calçotets. Eren els teus professors i et tocaven dins de la classe. Fins aquest punt estava normalitzat.

-¿La resta d’alumnes ho veia?

-Jo sempre m’asseia al final. Els professors Dídac, o Teófilo, o Felip, es col·locaven darrere meu i començaven a tocar-me. No tenia eines per aturar-ho. I ells no paraven. La situació es va desbordar. En un mateix dia podia tenir un professor que em magrejava al matí i un altre professor que feia el mateix a la tarda. Em ficava al llit pensant: ¿Què passarà demà?

«Vaig entrar en aquesta escola sent un nen normal, però vaig sortir-ne destruït»

-¿El van convertir en la seva joguina sexual?

-Eren tres depredadors sexuals. I jo em vaig convertir en la seva joguina. Crec que entre ells parlaven de quins alumnes érem més fàcils. En el meu cas es van adonar que era molt introvertit, molt callat, molt reservat, i també que tenia una situació complicada a casa. Van veure que podien manipular-me i els abusos es van cronificar. Jo vaig entrar en aquesta escola sent un nen normal, però vaig sortir-ne destruït.

-¿Quin va ser l’abús més greu?

-El germà Dídac em va demanar diverses vegades que pugés a la seva habitació [els membres maristes residien al mateix centre]. Utilitzava qualsevol excusa perquè pugés: deures, notes... però el que volia era abusar de mi. El Dídac sempre deixava la porta oberta però un dia la va tancar i em va dir que toqués un piano que tenia a la seva habitació. Es va acostar. El Dídac era un professor molt desagradable, que anava en cadira de rodes. Va col·locar una de les meves cames entre els seus reposapeus, per deixar-la travada. Jo ja tenia els calçotets abaixats, em va introduir amb violència un dit i em va fer molt mal. Em vaig quedar en blanc, volia cridar i ni podia, volia plorar i no podia. Em vaig paralitzar, no podia reaccionar. Ell mentrestant es masturbava i fins i tot em va agafar la mà perquè l’hi fes. Quan es va acabar tot, el meu cor anava a mil per hora. Em va dir que me n’anés. Com si no hagués passat res. Com si no hagués fet res malament. Em va descol·locar molt. Vaig sortir de la seva habitació, vaig tancar la porta. Estava en un passadís. Em vaig apujar els calçotets, em vaig cordar els pantalons i em vaig orinar a sobre.

-¿Ningú el va veure?

-No. Jo recordo que per dins vaig demanar que algú m’ajudés perquè no podia més. Em vaig sentir molt sol en aquell moment.

«De vegades mirava la finestra de l’aula i pensava que era una sortida, aquest era el nivell de col·lapse»

-¿Va tornar a classe així?

-Jo m’orinava molt sovint en aquella escola. Arribava a casa fet una pelleringa. I l’endemà havia de tornar: no tenia escapatòria. Cada dia havia de tornar a classe. De vegades mirava la finestra de l’aula i pensava: és una sortida. Aquest era el nivell de col·lapse.

-Aquest episodi no el va explicar en la nostra anterior entrevista.

-No, he necessitat molta teràpia per assumir que havia viscut tanta merda. Estic convençut que hi ha més alumnes que van passar pel mateix, que també pujaven a les habitacions. Insisteixo: en aquella escola els abusos sexuals als anys 80 estaven normalitzats, era estructural. I m’agradaria dir alguna cosa sobre això: han passat quatre dècades i no hi ha hagut ningú dels Maristes, ningú, que hagi aixecat l’alfombra [a Rubí] i hagi dit prou. No jutjo els maristes d’ara, que segur que és una escola molt correcta, i no vull barrejar-ho tot i que paguin justos per pecadors, però han passat 40 anys, i això ha de saber-se, aquí ningú ha dit: ¿què vam fer? ¿en què ens convertim?

* Els Maristes, a través d’una portaveu, demanen que es recordi que existeix aquest correu (crr.catalunya@maristes.cat) per a víctimes que desitgin ser reparades.

EL PERIÓDICO va començar a investigar els abusos sexuals perpetrats en escoles religioses el febrer del 2016 amb el cas Maristes. Des d’aleshores, aquest diari ha fet aflorar ja 55 denúncies policials d’exalumnes d’escoles maristes contra 24 dels seus docents (16 germans religiosos, 6 professors seglars i 1 monitor de menjador). Les denúncies assenyalen professors de les escoles de Sants-les Corts, la Immaculada i Anna Ravell (Barcelona), Champagnat (Badalona), Valldemia (Mataró), Montserrat (Lleida) i Rubí per fets esdevinguts entre el 1962 i el 2018.

EL PERIÓDICO va començar la investigació periodística sobre els abusos sexuals perpetrats en escoles religioses el febrer del 2016 amb el cas Maristes. Des d’aleshores, aquest diari ha fet aflorar ja 55 denúncies policials d’exalumnes d’escoles maristes contra 24 dels seus docents (16 germans religiosos, 6 professors seglars i 1 monitor de menjador). Les denúncies assenyalen professors de les escoles de Sants-les Corts, la Immaculada i Anna Ravell (Barcelona), Champagnat (Badalona), Valldemia (Mataró), Montserrat (Lleida) i Rubí per fets esdevinguts entre el 1962 i el 2018.