Ramón Ventureira, de 79 anys, condueix diàriament: "Jo decidiré quan deixar-ho"

A Ramón Ventureira, pintor i artista de l’art d’emmarcar amb pa d’or, eixut i amb aires de dandi cheli, amb la seva gorra de visera i tot, el coneixen a l’escola de les seves netes com a abueloramón, tot junt. Quan l’hi demana la seva filla, el Ramón, que al setembre farà 80 anys, porta les netes al col·le, les va a buscar, se li pengen dels braços, els dona el berenar i, entremig, sempre té alguna història del passat que sorprèn els habituals del parc. I, moltes vegades, algun model de cotxe es cola en el relat.

Perquè després de la seva família, si hi ha alguna cosa que li agrada a l’abueloramón és conduir. Es recorda de cada cotxe que ha tingut, dels cavalls que tenien i, en alguns casos, de si va patir algun cop o no. "El primer va ser un 850 vermell; li vaig canviar la junta de culata tres cops. Vaig tenir un accident greu amb ell un dia a la carretera de la Corunya. Se’m va rebentar una roda i vaig xocar de cul contra un mur. Vaig pensar que palmava. Vaig veure passar la meva curta vida en segons".

Al Ramón, que condueix diàriament per la "jungla" de Madrid, si no és amb les seves netes és portant la seva dona a alguna cita mèdica, sempre li ha agradat córrer amb el cotxe, però ja va amb més compte, sobretot quan porta les petites. Aquí és el conductor més segur del món. "No és el mateix 40 anys que els 80 que gairebé tinc. Perds reflexos, però els supleixes amb experiència. Jo de lluny ja veig si un conductor me la farà o no. No és intuïció, és que t’han passat tantes coses que ja saps...", revela. El pintor admet que a mesura que han passat els anys ha anat perdent també capacitat visual.

Ulleres

"Tinc una mica d’astigmatisme de sempre, potser m’han de posar ulleres", revela el Ramón, a qui la passió pel motor li va venir de petit, quan vivia a Jaca (Osca) i es posava a la primera gasolinera d’Espanya segons entraven els cotxes i camions de França. "Hi havia un senyor traient la gasolina amb la maneta, fixa’t, tenia un braç enorme, i me n’anava allà a veure els cotxes que venien, els últims models, i des d’aleshores m’agraden molt".

"Em vaig treure el carnet després just d’acabar de la mili, amb 23 anys. Vaig fer tres classes perquè jo ja conduïa per Madrid sense carnet. Se’m van carregar dues vegades per cregut. Em van aprovar a la tercera, hi vaig anar com si no tingués ni idea de conduir; crec que va ser la pitjor vegada que ho vaig fer i vaig aprovar", recorda el jubilat, que el mateix dia del seu 80è aniversari haurà d’anar al centre autoritzat per passar el psicotècnic. A partir d’ara li renovaran el carnet cada dos anys. ¿I es veu conduint fins als 90 o els 100? "¿Què dius, home? "¿Què, dius home? Jo no vull viure tant, per quedar-me així...", respon fent escarafalls com si fos molt molt gran. Perquè ara és gran, però està fet un roure.

La dona li diu que no corri

Quan arribi el moment de deixar-ho, afirma que no farà falta que l’hi digui ningú, ni un metge, ni la família. "El primer metge ets tu mateix. Si jo veig que no puc, i més portant les meves netes, deixo de conduir. A més, em tocarà la Primitiva; jo reso als 1.400 déus que tenim", replica, irònic, el Ramón, que assegura que ara per ara la seva filla Eva no posa peròs a la seva conducció, però la seva dona, quan van a Cartagena de vacances amb el Fabia de 120 cavalls, alguna cosa sí que li diu.

"Si arribo a agafar aquest cotxe de jove no seria aquí. Ara la meva dona no em deixa córrer, però si vas per una autopista de pagament a 120 et passen fins i tot els mosquits", protesta el Ramón, que "sempre" ha anat ràpid, però perquè conduïa "una mica millor que els altres".