Ubach, víctima d’abusos sexuals a l’Escola Maristes de Rubí: "Sentia terror, els abusos estaven normalitzats i vaig ser la seva joguina sexual"

Albert Ubach (Barcelona, 1974) és poeta. Ha guanyat els premis Octavio Paz, Vila de Lloseta i Jacint Verdaguer, entre d’altres. També és exalumne de l’escola dels Germans Maristes a Rubí. Abans d’explicar per primera vegada a cara descoberta la seva història, tria un dels seus versos. Diu que és un cant a la vida que, en el seu cas, no ha sigut fàcil: "Que cada onada sia tan profunda per a la mar com ho és la mar mateixa". La investigació periodística del cas Maristes d’aquest diari ja ha arribat a 24 denúncies policials contra docents d’aquest orde a Catalunya.

Aquesta és la segona vegada que accepta una entrevista amb EL PERIÓDICO, però és la primera que ho fa per aparèixer a cara descoberta. ¿Per què?

Fins ara no havia fet front a tots els abusos ni em sentia fort per poder fer aquest pas.

En la primera denúncia policial va acusar dos professors, els maristes Dídac Ibarz i Teófilo Arbeo. Ara vostè també acusa Felip Gallifa, membre del mateix orde. ¿Per què a ell no l’havia volgut denunciar fins ara?

Fins ara al Felip, que va arribar a ser director, el disculpava.

¿I ara?

Ara no. Ara tinc molt clar que ell també n’és responsable. El Felip era molt afectuós amb mi; es portava bastant bé amb mi. Per això em va fer tant mal que abusés de mi. Li tenia estima personal. No només a ell; al Teófilo també. El Teòfil va ser el meu tutor i m’ajudava molt amb els estudis, però quan volia m’utilitzava per satisfer-se. Em desorientava moltíssim que hi hagués adults que em tractessin tan bé i que després em fessin totes aquelles coses.

Ara ha volgut donar la cara i aparèixer amb noms i cognoms. ¿Qui és vostè?

Em dic Albert Ubach i soc poeta. Als anys 80 vaig estudiar l’EGB a l’escola dels Maristes de Rubí. Entre els 8 i els 14 anys vaig ser abusat per tres professors. Eren religiosos. Els germans Teófilo Arbeo, Dídac Ibarz i Felip Gallifa.

¿Com era l’escola?

En aquella escola, des de ben petit, vaig veure escenes de molta violència contra els alumnes. Em va impactar que fossin tan agressius. Era un ambient de càstigs, d’insults, d’humiliació. No he vist mai res com allò.

¿Tenia por?

Terror. No només hi havia molta violència física. Els abusos sexuals estaven normalitzats, eren quotidians. Amb mi van començar quan tenia 8 anys i van durar fins que me’n vaig anar, amb 14 anys.

¿Com van començar?

Al principi eren simples carícies. I si m’hi resistia em deien coses com: "¿No t’agrada que et facin festes?». Era una estratègia per confondre’m. I també per incrementar gradualment els abusos: tocaments a l’esquena, la panxa, per dins dels calçotets. Eren els teus professors i et tocaven dins de la classe. Fins a aquest punt estava normalitzat.

¿La resta d’alumnes ho veien?

Jo sempre m’asseia al final. Els professors Dídac, Teófilo o Felip es posaven darrere meu i començaven a tocar-me. No tenia eines per aturar-ho. I no paraven. La situació es va desbordar. En un mateix dia podia tenir un professor que em magrejava al matí i un altre que feia el mateix a la tarda. Em ficava al llit pensant: "¿Què passarà demà?».

¿El van acabar convertint en la seva joguina sexual?

Eren tres depredadors sexuals. I jo em vaig convertir en la seva joguina. Crec que entre ells parlaven de quins alumnes érem més fàcils. En el meu cas es van adonar que era molt introvertit, molt callat, i també que tenia una situació complicada a casa. Van veure que em podien manipular i els abusos es van cronificar. Vaig entrar en aquella escola sent un nen normal, però vaig en sortir destruït.

¿Quin va ser l’abús més greu?

El germà Dídac em va demanar diverses vegades que pugés a la seva habitació [els membres maristes vivien al mateix centre]. Feia servir qualsevol excusa perquè hi pugés: deures, notes... Però el que volia era abusar de mi. El Dídac sempre deixava la porta oberta però un dia la va tancar i em va dir que toqués un piano que tenia a l’habitació. S’hi va acostar. El Dídac era un professor molt desagradable que anava en cadira de rodes. Va posar una de les meves cames entre els seus reposapeus, per deixar-la travada. Jo ja tenia els calçotets abaixats, em va introduir amb violència un dit i em va fer molt mal. Em vaig quedar en blanc, volia cridar i no podia; volia plorar i no podia. Em vaig paralitzar; no podia reaccionar. Ell mentrestant es masturbava i fins i tot em va agafar la mà perquè l’hi fes. Quan es va acabar tot, el cor m’anava a mil per hora. Em va dir que me n’anés. Com si no hagués passat res. Com si no hagués fet res mal fet. Em va descol·locar molt. Vaig sortir de l’habitació i vaig tancar la porta. Em vaig apujar els calçotets, em vaig cordar els pantalons i em vaig orinar.

¿No el va veure ningú?

No. Recordo que per dins vaig demanar que algú m’ajudés perquè no podia més.

¿Va tornar a classe així?

M’orinava sovint. Arribava a casa fet una pelleringa. I l’endemà hi havia de tornar: no tenia escapatòria. Cada dia havia de tornar a classe. De vegades mirava la finestra de l’aula i pensava: "És una sortida». Aquest era el nivell de col·lapse. He necessitat molta teràpia per assumir que he viscut tanta merda. Han passat quatre dècades i no hi ha hagut ningú dels Maristes, ningú, que hagi aixecat la catifa [a Rubí] i hagi dit que prou.

Abusat i violat per tres professors entre els 8 i els 14 anys, el 2024 va presentar una denúncia contra dos d’ells. Després de dos anys de psicoteràpia per assumir «tota la merda», ha ampliat aquesta primera denúncia contra un altre professor, Felip Gallifa, el director de l’escola que el va destruir.

[Els Maristes, a través d’un portaveu, demanen que es recordi que hi ha una adreça de correu (crr.catalunya@maristes.cat) per a víctimes que vulguin ser reparades].