Veïns i visitants

El Palau Martorell, situat al número 11 del carrer Ample, és un edifici notable de l’arquitecte historicista Joan Martorell i Montells (1833-1906), un dels mestres de Gaudí. Construït entre 1896 i 1900 i, després de moltes vicissituds, avui està llogat als empresaris Jaume Sabater i Xavier Pujol, protagonistes i víctimes del veto històric de l’Ajuntament local al seu projecte de portar a Barcelona una franquícia del Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg, un tema sempre en discussió, tenint en compte que força veïns de la ciutat temen, amb raons que no es poden ignorar, que els nous equipaments culturals de Barcelona no atraguin més i més visitants que acabin per fer fora de casa els veïns de sempre.

Barcelona és dels seus veïns, dels qui hi viuen, però també dels visitants. Així, molts dels qui venen cada matí a la ciutat ho fan per treballar-hi, i després, cap al tard, tornen a casa, fora de Barcelona. No farem pas fora els treballadors. A més, una gran part dels visitants, diguem-ne purs turistes, són del país i venen a passar un o dos dies a la ciutat. Finalment, d’altres són estrangers, però la majoria no causen més mal que el de la seva sola presència, la qual, certament, pot ser aclaparadora al voltant de llocs o monuments històrics i a certes hores del dia o de la nit. Però la fama creixent de la ciutat, la qual figura en molts rànquings com una de les més atractives i habitables del món (vegeu, per exemple, www.worldbestcities.com), atrau nous residents cada vegada més rics, que expulsen els locals, els veïns de tota la vida. Més de la quarta part dels seus habitants són estrangers i, d’aquests, els qui són pobres competeixen amb els nostres veïns menys afavorits, per empitjorar les condicions laborals, mentre que els més acabalats fan fora la classe mitjana local de la ciutat. La pinça és així innegable. Alguns remeis previstos, com incrementar l’oferta de sòl i d’habitatges públics, requereixen temps, molt més que el que resta per a les dues o tres pròximes eleccions, i altres solucions, com ara la defensa d’una pretesa prioritat nacional, són tan impresentables com impracticables: ja he escrit que molts dels nous residents són del país. Després, la noció de no obrir més equipaments culturals o de no millorar els que ja hi ha és envejosament petita, simple mesquinesa. Si el remei de Barcelona és empobrir-la, malament rai.

Aquests dies, el Palau Martorell presenta una exposició de fotografies titulada "Icons Steve McCurry", amb 150 imatges del gran fotoperiodista Steve McCurry (1950). La més cèlebre és la fotografia feta el 1984 de Sharbat Gula, una nena afganesa refugiada a Peshawar, al Pakistan. Publicada a la portada de l’edició de National Geographic de juny de 1985, els seus ulls verds mirant-nos de cara van entrar en la història. Fins avui. Paradoxalment, Sharbat Gula va veure la seva fotografia per primera vegada el 2002, quan vivia, refugiada de nou, a Itàlia i, fama a banda, el retrat de llavors és actualment el centre clàssic del debat sobre la representació del sofriment, la comercialització de les emocions i l’explotació dels desposseïts d’aquest món o, de manera potser més pedant, del colonialisme cultural.

En països com Espanya, les persones són propietàries de la seva imatge i poden impedir-ne la reproducció o divulgació, tret que siguin personatges públics o apareguin de manera accessòria en un esdeveniment públic o el protagonitzin. Tot i que fins i tot un personatge públic –com va passar en un cas que afectava l’actriu Penélope Cruz– té dret que la seva imatge sigui respectada quan és captada en un moment de la seva vida privada, sense cap exposició pública.

Des de fa un quant temps, ciutats turístiques per antonomàsia, com Venècia, cobren un cànon turístic als visitants diaris i el mateix fa Barcelona, que cobra una taxa variable, però generalment de cinc euros per persona i nit, fins a un màxim de set nits. Passa que no són pas taxes dissuasives. Una altra mesura, reduir les terminals portuàries de creuers i cobrar 8 euros als viatgers en trànsit de menys de 12 hores podria frenar visites fugaces i poc rendibles per a la ciutat i la seva gent. Els resultats s’han de veure.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra