José Luis Puerto, de 48 anys, després de perdre les extremitats: "Em vaig fer una ferida afaitant-me i hi va entrar un superbacteri: la meva vida va canviar"

José Luis Puerto Asensio té 48 anys i viu a Bocairent 8País Valencià), on tothom el coneix. La seva vida va canviar fa set mesos i mig, quan un «superbacteri» va entrar al seu torrent sanguini i li va provocar la pèrdua de les extremitats.

«Tot va començar amb una ferida que em vaig fer a l'engonal, em vaig afaitar una mica. Era una ferida d'un mil·límetre. La curava fins i tot tres vegades al dia. Però es va infectar, es va tornar negra i una nit tot va empitjorar...», explica, un cop superat un episodi molt dur que li ha canviat la vida.

Un «superbacteri» va ser la causant de tot plegat: «Va entrar per la ferida i em va contaminar la sang. Se'm van aturar tots els òrgans, vaig patir una fallada multiorgànica. Em van haver d'administrar una medicació molt agressiva per sobreviure. Recordo que era un dia normal: vaig anar a treballar, vaig acompanyar la meva filla al parc... fins que vaig començar a trobar-me malament», relata. Primer va ser traslladat a l'Hospital d'Ontinyent, on els sanitaris el van estabilitzar. Després, una ambulància del SAMU el va portar a Xàtiva.

«Ens van dir que la sang estava tan contaminada que era incompatible amb la vida, era una bogeria», explica la seva dona, Raquel Rodríguez. Després de ser tractat a l'Hospital Lluís Alcanyís, va acabar a l'Hospital La Fe de València, on encara segueix un procés de rehabilitació.

«Aquesta bacteri el podem tenir tots, a la pell, per exemple, i no passar res. El problema és quan entra per on no hauria d'entrar. Les amputacions són conseqüència de la medicació que et posen per salvar-te la vida i eliminar la bacteri», explica. «Hi va haver un mes del qual gairebé no recordo res, vaig perdre la consciència i vaig estar a l'UCI. Tot això ha estat molt llarg. La meva vida ha canviat completament», afegeix.

Rehabilitació

Actualment, en José Luis està en procés de rehabilitació. Ja ha intentat caminar amb un prototip de pròtesi. De moment es desplaça amb una cadira de rodes elèctrica.

«La Seguretat Social et cobreix unes pròtesis, però bàsiques. Això també s'ha de dir: tenim sort de tenir la sanitat que tenim. Si m'hagués passat en un altre lloc, potser ja no seria aquí. Però, com passa amb tot, hi ha altres tipus de pròtesis i materials més avançats, però són més cars. Ells arriben fins a un cert punt», explica.

Manté contacte amb Carla Maronda, la jove de Xàtiva que va patir una situació semblant, i amb altres pacients, com en David, un jove d'Alcoi.

«El meu objectiu és ser independent. M'agradava molt sortir amb la meva moto d'enduro. Sé que això és difícil, però sí que m'agradaria anar amb bicicleta elèctrica. Cal anar pas a pas. Serà un procés llarg, però jo ho tinc clar», comenta.

No amaga que aquest ha estat un període molt complicat: «Les ferides han trigat a regenerar-se i són molt sensibles. Hi ha parts del meu cos on la pell encara s'assembla a la d'una persona cremada. Això és una cosa que encara no s'ha acabat».

L'agraïment als veïns

Una de les idees que més repeteix durant la conversa és l'agraïment al poble de Bocairent, on és conegut com a «Jup». «S'han fet tantes iniciatives que si les enumerem segur que ens en deixarem alguna. Només tinc bones paraules per a tothom que m'ha ajudat. De vegades fins i tot em sento aclaparat. El poble s'hi ha bolcat completament. Bocairent és petit i al final ens coneixem tots», afirma.

S'han organitzat, per exemple, una gala benèfica, un concurs de pintura, una representació teatral, una competició esportiva o un dinar d'una filà de Moros i Cristians per recaptar fons. I encara hi ha més activitats previstes.

«Tot el que es recapta es destina a una fundació i des d'allà ho gestionarem per a les pròtesis. Soc conscient que la meva vida ha canviat i que les hauré d'utilitzar tota la vida. És una eina per millorar la meva qualitat de vida. De vegades m'impressiona veure tot el suport que he rebut dels meus veïns. L'Ajuntament també ha volgut col·laborar. Gràcies a tothom», diu.

José Luis Puerto afronta ara un llarg procés de rehabilitació amb un objectiu clar: «Vull ser tan autònom com sigui possible, i també que la meva dona pugui descansar. Els especialistes amb qui treballo tenen molt clar el camí a seguir. Cada cas és diferent, però es nota que saben perfectament què fan».

«Sabem que el camí no és fàcil, però jo el que vull és ser el més funcional possible», conclou.