Mig segle d’una tancada insòlita de 300 dones i nens en una església de Barcelona: «Va ser increïble»

En els anys del tardofranquisme i la Transició hi va haver moltes protestes a Barcelona. Diversos col·lectius van reclamar drets i millores, sortint als carrers o tot el contrari, amb tancades reivindicatives. Una d’aquelles accions a cobert va ser tan insòlita que no s’ha tornat a repetir, però el seu ressò en la historiografia oficial ha sigut molt limitat. Els seus protagonistes no encaixaven amb cap patró convencional: mestresses de casa i nens petits.

Un centenar de dones, acompanyades en molts casos de fills de curtíssima edat, es van tancar durant 28 dies seguits a la parròquia de Sant Andreu de Palomar, a la plaça d’Orfila. En van arribar a ser unes 300, procedents de diferents poblacions metropolitanes. Hi van entrar l’1 de juny del 1976, només dos dies després de les recordades Jornades Catalanes de la Dona a la UB i sis mesos i mig després de la mort de Franco. L’objectiu inicial era reclamar la readmissió dels seus marits a Motor Ibérica, la fàbrica dels coneguts camions Ebro, que havia acomiadat 1.800 treballadors de cop.

La immensa majoria no tenia experiència sindical ni afiliació política i no poques van xocar amb la incomprensió i l’enuig dels seus propis marits. Un fins i tot va arribar a denunciar la seva dona per abandonament de la llar i li va prendre els fills, tot i que després d’uns il·lustratius dies al càrrec d’ells els va portar personalment de tornada a la parròquia. La tancada va acabar sent una imprevista escola de feminisme i democràcia. Aquest 2026, al complir-se mig segle, algunes de les protagonistes s’han retrobat a Sant Andreu i han compartit com els va canviar la vida aquella experiència.

«Tinc 89 anys i he participat en moltes lluites, però com aquella no n’he viscut cap altra, per a mi va ser increïble», assegura la incombustible Maruja Ruiz Martos, històrica integrant del PSUC i Medalla d’Honor de Barcelona 2011. Té especial mèrit que ho digui ella, que va liderar el segrest d’un bus dos anys abans que Manolo Vital ho fes en la cinematogràfica línia 47 de Torre Baró. També va ser una de les ‘culpables’ de la tancada de Motor Ibérica: «Havíem de donar la campanada, fer alguna cosa nova perquè ens fessin cas, perquè semblava que aquells acomiadaments no li importaven a ningú».

«Estic molt agraïda als veïns de Sant Andreu, que ens van ajudar tant, ¡és un poble molt solidari!», ressalta Mercedes López Ramírez, una altra de les tancades, 50 anys després. Vivia i viu al modest barri de Can Sant Joan de Montcada i Reixac i confessa que la movia un pensament senzill i clar: «Que la meva família pugui fer vacances una vegada a l’any».

Antifranquisme de proximitat

Totes dues relaten com es van organitzar durant quatre setmanes per cuinar, menjar, dormir, debatre, votar, redactar pamflets i entretenir i cuidar els petits. Tenien una cuina petita i una olla a la sagristia i, dada meritòria, disposaven d’un sol lavabo per a totes. Cada nit, amb les criatures ja adormides, es repartien les tasques en assemblea i feien una llista dels productes que més els urgien: llet en pols, bolquers, arròs, oli... La penjaven a la porta al matí. «¡Hi havia dies que no podíem gairebé obrir-la de tants donatius!», recorda Ruiz.

El rector, Josep Camps, era un dels principals ‘capellans rojos’ de l’època. I el seu vicari, Ignasi Pujades, igual. Acabaven de tornar de l’Equador i Xile, respectivament, països als quals havien acudit a formar-se en teologia de l’alliberament, el corrent eclesiàstic més esquerrà del moment. Van acollir la protesta sense dubtar-ho, sabent que l’aventura acabaria amb la policia al temple. «Quan tocava missa, tots els matalassos quedaven recollits, i els bancs, al seu lloc. ¡Una dona fins i tot va aprofitar per batejar el fill!», assenyala Ruiz.

L’arribada de la policia les va espantar molt. «Algunes es van lligar les criatures al cos amb cordes, per por de perdre-les en una desbandada», assegura Ruiz. «Jo vaig estar gairebé un mes coixa, perquè em vaig deixar les ungles dels peus en el desallotjament», afegeix López. L’uniforme de les improvisades activistes havien sigut les jaquetes de fàbrica dels marits i, perquè no les poguessin obligar a treure-se-les, se les van posar sense res a sota, ni els sostenidors.

Emotiu homenatge 50 anys després

La Maruja i la Mercedes van rebre un homenatge el 5 de juny passat, a la mateixa parròquia. Al voltant d’un centenar de persones hi van acudir a escoltar-les i aplaudir-les, inclosos fills i familiars d’altres dones tancades. «¡Quantes llaminadures vau menjar aquells dies, eh!», va etzibar Mercedes López a un assistent, que tenia només un any quan va participar amb la seva mare en la protesta. Tot i que la precarietat i la reivindicació fossin la tònica general, també hi va haver oci i, per exemple, van veure pel·lícules de Charles Chaplin i van celebrar la revetlla de Sant Joan.

També les va acompanyar en aquest emotiu acte l’historiador de Sant Andreu i editor Pau Vinyes i Roig, que tenia 11 anys durant la protesta. Els seus pares oferien casa seva perquè alguns dels nens poguessin dutxar-se i distreure’s. «Hi va haver una solidaritat mai vista entre els veïns de Sant Andreu, molts comerciants van oferir aliments, la farmàcia també hi va col·laborar...», rememora. «I això que eren anys de molta por i que al barri hi havia hagut atemptats d’extrema dreta», afegeix.

No van aconseguir l’objectiu inicial, que era revertir els acomiadaments. El silenci dels incipients partits va ser clamorós, i l’atenció de la premsa, relativa: 65 articles en mitja dotzena de rotatius barcelonins. La televisió sueca, en canvi, va anar a gravar uns minuts i es va quedar quatre dies amb elles. Una de les periodistes que més va cobrir aquesta protesta sindical i feminista va ser Montserrat Roig per a la revista ‘Triunfo’. Anava acompanyada de la fotògrafa Pilar Aymerich, que també va acudir a l’homenatge d’aquest maig i va mostrar cinc de les instantànies que va fer.

«Ens va sorprendre com de ben organitzades estaven aquelles dones; transportaven els paquets de menjar de la porta de l’església fins a la sagristia amb una cadena humana i improvisaven un bressol col·lectiu amb un matalàs entre dos bancs encarats», aplaudeix Aymerich. «En aquella època, la vida de les mestresses de casa era molt solitària, els marits treballaven 12 o 14 hores i elles carregaven un sentiment de culpa per no poder tirar endavant la família», adverteix.

També va visitar les tancades el 1976 i va acudir aquest juny a l’homenatge l’advocada i exdiputada Magda Oranich. Explica que, per ella, aquells anys «anar a Sant Andreu era anar a la parròquia de mossèn Camps», que la va prestar per a actes tan delicats com el funeral de Salvador Puig Antich. Tot i que els seus marits no recuperessin la feina, assenyala Oranich, «el principal èxit va ser que elles van sortir conscienciades que també podien ser protagonistes». «Durant la Transició, les dones estàvem animades i, en certa manera, vam ser les que més hi vam sortir guanyant perquè veníem de molt avall: la dictadura entrava en les vides personals, necessitàvem la ‘vènia marital’ per a tot», analitza.

«Moltes d’elles a l’acabar la tancada es van enrolar en associacions de veïns, partits i sindicats, i alguns marits... es van haver d’espavilar», riu Vinyes. Altres matrimonis van sortir reforçats, matisa López, perquè van passar a compartir ideals i activisme i no només càrregues domèstiques. «La tancada de les dones de Motor Ibérica va ser l’espurna que va permetre encendre moltes altres lluites», conclou l’historiador.