«Jo mateix vaig comprar el casc que em va salvar la vida»: la història de Toheed Sajjad, l’obrer obligat a treballar sense contracte que va quedar en cadira de rodes

«La meva família no sap que vaig en cadira de rodes», confessa Toheed Sajjad. La seva resposta és freda, calculada, responsable. Cinc anys després que una façana li caigués al damunt i li seccionés la medul·la espinal, no ho sap ni la seva esposa ni la seva mare. «La mataria. Està malalta i, si li ho dic, només aconseguiré preocupar-la. No puc dir-l’hi», explica aquest obrer pakistanès, incapacitat de per vida per culpa de la negligència d’un empresari avui fugit.

Sajjad va néixer fa 38 anys a Sialkot, una ciutat del nord-est del Pakistan amb més d’un milió d’habitants. «És a prop d’un gran aeroport, com Gavà, on visc ara», explica. «El clima és semblant, hi ha un parell de mesos de fred, però la resta de l’any fa calor», afegeix. «Potser una mica més de calor que per a algú d’aquí», matisa, amb un somriure.

Al principi de la conversa a Sajjad li costa articular frases llargues en castellà, tot i que fa nou anys que treballa a Catalunya. «Abans tenia més pràctica, però després va venir l’accident i vaig passar molt de temps a l’hospital i... buf», recorda, gesticulant amb les mans i tocant-se el cap. Va estar 18 mesos sense sortir d’un centre mèdic: sis mesos a la Vall d’Hebron i pràcticament un any a Sant Cugat. «No tenia casa, no tenia on anar», afirma.

Després de recórrer mig món i treballar a Abu Dhabi i Itàlia, Sajjad va arribar a Barcelona, on va treballar temporalment de taxista i després de paleta, el seu ofici. «Estava molt content, treballava bé, treballava de valent, era feliç», explica. Va arribar sense contracte ni permís de residència, com tants altres que avui estan tramitant la seva regularització extraordinària i als quals les empreses del camp, l’hostaleria o la construcció esperen amb els braços oberts.

Aquest home vivia amb el just i enviava de tant en tant diners als seus familiars al Pakistan. Avui aquests enviaments es mantenen, però ja no provenen d’un sou, sinó de la seva pensió d’incapacitat absoluta. Les seves cames no tornaran a caminar, tot i que quan truca a la seva família, a l’altra banda del món, els diu que va millorant a poc a poc.

Accident laboral

Tot va canviar per sempre el 31 d’agost de 2021.

«Eren les deu del matí i vaig dir al cap que no ho veia clar, que allò no era segur. Però no em va escoltar. “No tinguis por, només fes la teva feina”, em deia. Jo no tenia papers i em repetien una vegada i una altra que havia de fer la feina, que els clients tenien pressa. M’hi vaig veure obligat... i després va passar», recorda.

«“No tinguis por, només fes la teva feina”, em deia. Jo no tenia papers i m’hi vaig veure obligat.»

Toheed Sajjad

«El dia 31 d’agost de 2021 el treballador demandant i el seu company es trobaven prestant serveis per compte de Pak Rehman S.L. per dur a terme les tasques encomanades quan la façana els va caure al damunt i van quedar sepultats sota la runa, motiu pel qual van ser traslladats d’urgència a l’hospital. La façana desprès no comptava amb cap mena de protecció (puntals, xarxa de seguretat...) que li pogués donar més estabilitat o retenir la runa evitant l’impacte sobre els treballadors. L’empresa Pak Rehman S.L. no disposava d’una avaluació específica de riscos del lloc de l’accident», recull com a fets provats la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), favorable a Sajjad i guanyada pel despatx d’advocats del Col·lectiu Ronda.

Aquest treballador i el seu company, que va quedar ferit però, afortunadament, amb seqüeles molt menys greus, treballaven sense estar donats d’alta a la Seguretat Social. No havien rebut cap mena de formació en prevenció de riscos laborals, ni tan sols material ni equips de protecció.

«Jo mateix vaig comprar el casc que em va salvar la vida»

L’informe elaborat pels Mossos d’Esquadra per documentar els fets i investigar les causes de l’accident inclou una fotografia del casc que portava Sajjad en el moment del sinistre, abonyegat i enfonsat a la part central. L’impacte dels blocs de runa va provocar que el casc sortís volant. Els agents el van trobar a set metres del lloc de l’accident.

Després que la façana d’aquella nau industrial s’ensorrés, va començar per a aquest home un llarg periple judicial —paral·lel al mèdic— que, cinc anys després, encara no ha acabat.

Pau Estévez, l’advocat del Col·lectiu Ronda que ha portat el seu cas, explica que inicialment la mútua laboral, com que no tenia contracte, només li va reconèixer una pensió equivalent al salari mínim interprofessional (SMI). Van haver de litigar amb la mútua perquè se li augmentés fins al salari corresponent a un operari, que era la feina que realment exercia.

Després van anar a judici per reclamar a la Seguretat Social i a l’empresa contractant un increment de la pensió atesa la negligència acreditada per la Inspecció de Treball. I al TSJC van aconseguir que l’empresa propietària de la nau també fos declarada corresponsable del sinistre, atès el pèssim estat de la infraestructura i l’absència d’estudis de riscos previs a les obres de rehabilitació.

Però aquest periple encara no ha acabat. L’empresa propietària de la nau, Runoviz Alcalá S.A., ha presentat un recurs davant el Tribunal Suprem, ja que considera que no és responsable de res del que va passar. De la resolució d’aquest litigi també dependrà si aquest treballador rebrà una indemnització —i de quin import— per haver quedat paralític.

De l’empresari que el va contractar no n’esperen res, ja que Sajjad explica que, segons coneguts comuns, viu entre els Països Baixos i el Pakistan i no té intenció de tornar a Espanya. Sobre ell pesa un procediment penal, perquè, ateses les múltiples irregularitats i fraus ja acreditats judicialment, la Fiscalia està pendent d’iniciar una causa per un presumpte delicte contra els drets dels treballadors. Un procés extraordinàriament lent en la majoria de casos d’aquesta mena.

«No vull dir a la meva família que no tornaré a caminar, perquè es preocuparan. Podria passar un accident per aquesta preocupació.»

Toheed Sajjad

Per exemple, la família d’en Xavi, el noi de 19 anys que el 2022 va morir atrapat per una màquina premsadora a l’empresa Cidac, de Cornellà, encara espera el judici penal. En aquell cas, la Inspecció de Treball de la Generalitat va imposar la sanció administrativa màxima del moment, de 328.460 euros. Però els seus familiars encara esperen saber si també hi haurà responsabilitats penals per als administradors de la companyia.

Sajjad procura no pensar gaire en els litigis. Intenta viure tranquil i adaptar-se a poc a poc a la seva nova vida, amb problemes quotidians com la pròrroga del contracte de lloguer que ara mateix negocia amb el propietari del pis.

Mentrestant, dona voltes a la manera i al moment en què explicarà als seus éssers estimats tot el que ha passat des que aquella façana es va esfondrar.

«No vull dir-los-ho perquè es preocuparan. Podria passar un accident per aquesta preocupació, podria generar tensió. Per això no vull dir-los-ho», repeteix.