Lionel Delgado, sociòleg: "La ultradreta monetitza l’odi, i li va molt bé"

Els discursos d’odi contra el feminisme que últimament han calat en molts joves homes són l’objecte d’estudi de Lionel Delgado (Rosario, Argentina, 36 anys), graduat en Filosofia i doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona. Ell no parla des de l’academicisme, sinó a peu de carrer, enganxant l’orella al que expliquen aquests nois. Tristes y salvajes és el títol de l’assaig on analitza aquest fenomen.

Què ha trobat a l’asseure’s a parlar amb aquests joves?

Una enorme saturació cognitiva i una capacitat d’atenció molt fràgil. Viuen en contextos molt accelerats, sotmesos a una successió constant de missatges, codis, referents i modes que canvien molt ràpidament. També molt desinterès cap a la formació que reben. No creuen en els tallers de feminisme que els fan als instituts, diuen que no serveixen per a res. Tampoc confien en l’educació, que perceben inútil per al món on viuran.

Creu que no funcionen els programes d’igualtat?

El problema és que els discursos que els venem no es corresponen amb la realitat que veuen diàriament en els seus entorns, a les xarxes socials, fins i tot entre el mateix professorat. Allà veuen que continua cotitzant a l’alça la masculinitat normativa tradicional. Senten que avui triomfa l’home fort, decidit i agressiu, no el tou, empàtic i comprensiu, i es mostren seduïts per aquell model quan els preguntes com visualitzen la bona vida a què aspiren.

¿Per què tenen tan mala imatge del feminisme?

Curiosament, quan parles amb ells d’un en un, la majoria es declara a favor de la igualtat i defensen que cal tractar bé les companyes i ser bons germans, amics i xicots. Però tenen una imatge del feminisme mediatitzada pel que els han explicat certs creadors de contingut, que els han dit que és un moviment que no cerca la igualtat sinó privilegiar les dones, i repeteixen consignes que han sentit sense qüestionar-les, com que el Govern ha dictat 500 lleis per beneficiar-les i perjudicar els homes. Després els demanes que citin una d’aquestes lleis i no saben respondre, però la imatge que tenen és així de negativa.

Per què els atrauen els discursos d’odi?

En aquesta societat que entronitza l’individu autònom i poderós que depèn de si mateix, ser ovella negra i sortir del ramat resulta molt atractiu. Sobretot, si diàriament et diuen que vius oprimit sota una dictadura woke i que no hi ha llibertat per parlar de res. Per això els fascina el troll, el rebel, el que s’atreveix a dir el que ningú diu però tots pensen. Té una èpica de resistència, d’heroi que s’enfronta al sistema. Els discursos d’odi sedueixen molts joves perquè qüestionen la correcció política. I com més pringats se senten, més els atrau aquesta retòrica. Aquell que no aconsegueix ser el famós, ni el guapo ni el triomfador de classe, sovint abraça aquests discursos perquè li donen estatus i identitat.

Per descriure aquest fenomen parla de manosfera i afirma que ha desembocat en manocultura. En què es diferencien?

La primera seria l’àmbit, sobretot digital, on molts homes han desenvolupat processos de radicalització des d’una sensació col·lectiva victimista. En els últims temps, aquest sentiment s’ha estès de manera incontrolable, envaint subtilment altres territoris. De sobte, veus empresaris d’èxit, com Marc Zuckerbereg o Elon Musk, dient que el problema del nostre temps és que les empreses han sigut castrades i que han de tornar a ser masculinitzades, fortes i competitives, i els anuncis de cotxes, begudes energètiques i desodorants, que fa poc apel·laven a l’empatia, ara apel·len a aquesta nova masculinitat normativa. Tot aquest marc mental és la manocultura que avui atrau tants joves homes.

Torna el mascle?

No exactament. Els nois d’avui dia no volen tornar al Fary, sinó abraçar un nou model de masculinitat que vagi lligat al retrat neoliberal del tauró de les finances. Parlo d’aquest home que és competitiu, sagaç, decidit amb les seves inversions, més llest que ningú, autònom, disciplinat, que s’aixeca abans de ningú, es treballa el cos al gimnàs, controla les emocions, es declara estoic i creu que el seu destí depèn només d’ell. Aquest model és el que avui sedueix multitud de xavals.

Diria que anem cap a una societat més masclista?

Amb aquesta paraula passa una cosa que és una mica curiosa: si diem masclisme a tot, al final res és masclisme. De tant sentir-la, molts xavals han acabat dient: ‘D’acord, soc masclista i a molta honra ¿què passa?’ Però és una reivindicació nihilista del masclisme, no una declaració de principis. És una afirmació políticament incorrecta, parlen des de la ràbia i la desil·lusió.

Qui es beneficia que calin aquests sentiments?

És impossible deslligar aquest procés de l’auge que està experimentant la ultradreta, que està sabent manipular el malestar que hi ha en amplis sectors de la població, els joves entre d’altres, per qüestions materials com la crisi d’habitatge, els alts preus o els baixos salaris, per convèncer-los que la culpa dels seus problemes la tenen el feminisme, les persones migrants o el col·lectiu LGTBIQ+. La ultradreta monetitza l’odi, i li va molt bé.

Com hem arribat fins aquí?

Toca fer autocrítica. Tinc la sensació que el feminisme es va promoure sense comptar amb els xavals i sense parar a conèixer els seus interessos ni treballar amb ells de manera primerenca. D’altra banda, crec que alguns discursos feministes van simplificar massa els debats sobre la masculinitat i de vegades van convertir l’aliat en un altre enemic. No ajuda gaire sentir figures respectades del feminisme com Noemí Casquet afirmar en titulars de premsa: "Prefereixo un home masclista abans que a un de feminista, perquè almenys el masclista va de cara». Quan diem això, cancel·lem qualsevol intent de canvi, perquè totes les sortides queden bloquejades.

Què proposa?

A curt termini, necessitem repensar la formació en igualtat que donem als instituts. L’obsessió que tenim per canviar els nanos l’hauríem de substituir per escoltar-los i crear uns vincles pròxims i horitzontals, no des de la verticalitat pedagògica que s’ha utilitzat fins ara, que no ha funcionat. ¿Per què no els oferim tallers sobre lligar, que és una cosa que interessa molt a aquestes edats? Des d’allà es pot començar a parlar amb ells de consentiment, violència, inseguretat, desig... També hem de fer alguna cosa amb les xarxes socials. No hauríem de permetre que uns quants s’enriqueixin utilitzant algoritmes que provoquen malestar.

Diria que aquest procés ha tocat sostre o pot anar a més?

Una de les coses bones i dolentes d’aquests temps és que avui tot passa molt ràpidament, res dura, i això és aplicable també als discursos d’odi.

Subscriu-te per seguir llegint