Alerta per la invasió de paparres a Espanya: les tres espècies que més preocupen els experts

Les paparres ja no són només un problema del camp ni dels mesos de més calor. A Espanya, aquests paràsits s’estan estenent de manera accelerada i cada vegada apareixen en més zones, inclosos espais urbans, parcs, jardins i àrees freqüentades per persones i animals de companyia. Els experts alerten que el fenomen pot convertir-se en un repte creixent per a la salut pública, perquè algunes espècies poden transmetre virus, bacteris i paràsits capaços de provocar malalties greus.

Tot i això, els especialistes demanen no caure en el pànic: no totes les paparres són igual de perilloses ni totes transmeten malalties. Però el seu augment, la seva expansió territorial i la presència de diverses espècies obliguen a extremar la vigilància.

Per què hi ha cada vegada més paparres?

L’expansió de les paparres a Espanya respon a una combinació de factors. D’una banda, els hiverns més suaus i els períodes càlids més llargs afavoreixen que aquests paràsits sobrevisquin més temps i mantinguin activitat durant més mesos de l’any. Això fa que ja no es detectin només en èpoques concretes, sinó gairebé durant tot l’any en algunes zones.

També hi influeix l’augment de fauna salvatge i d’animals que actuen com a hostes, com cérvols, senglars, rosegadors, aus i gossos. Les aus migratòries, per exemple, poden transportar algunes espècies a llargues distàncies, facilitant que arribin a nous territoris. A més, la presència de mascotes en entorns urbans i periurbans contribueix a acostar algunes paparres als espais habitats.

Segons l’expert Félix Valcárcel, les paparres “sempre són un risc” i cal estar atents. El problema és que falten dades històriques suficients per saber exactament fins a quin punt han augmentat.

Les tres espècies que encenen totes les alarmes

A Espanya, les espècies que més preocupen els experts són Ixodes ricinus, Rhipicephalus sanguineus i Hyalomma marginatum. Totes tres són paparres dures i poden tenir impacte sobre la salut humana, encara que cadascuna té característiques i riscos diferents.

La Hyalomma marginatum és una de les més vigilades perquè està relacionada amb la febre hemorràgica de Crimea-Congo, una malaltia greu que pot arribar a ser mortal. Aquesta paparra prefereix climes mediterranis, zones seques, matollars, estepes i espais oberts. El Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties assenyala que pot viatjar adherida a aus migratòries durant dies, cosa que facilita la seva expansió.

Una altra espècie clau és Ixodes ricinus, molt present en zones humides i amb vegetació abundant. És especialment important perquè pot transmetre la malaltia de Lyme, també coneguda com a borreliosi. Aquesta infecció pot provocar febre, cansament, mal de cap i erupcions a la pell, però si no es tracta a temps pot afectar les articulacions, el cor i el sistema nerviós.

Finalment, la Rhipicephalus sanguineus, coneguda com la paparra del gos, és més habitual en animals domèstics, però també pot picar humans. Aquesta espècie pot transmetre la febre botonosa mediterrània, una malaltia que causa febre alta, calfreds, dolor muscular, mal de cap intens i erupcions cutànies.

On hi ha més risc?

Els experts apunten que els riscos més elevats es concentren sobretot en zones humides del nord de l’Estat, com La Rioja, Navarra, el País Basc i diverses àrees del Cantàbric. Tot i això, l’expansió de les paparres fa que el problema ja no sigui exclusiu d’aquests territoris.

El Ministeri de Sanitat va impulsar el 2023 estudis de camp per conèixer millor la distribució de les diferents espècies a través del projecte 'Garrapatas de España' —Gares—. En aquest projecte hi participa Félix Valcárcel, llicenciat en Veterinària per la Universitat Complutense de Madrid, doctor en Veterinària per la Universitat de Lleó, líder del Grup Ibèric d’Estudi de Paparres —Esgariber— i del grup Gripar.

Com protegir-se de les paparres

La millor manera d’evitar problemes és prevenir les picades. Quan es camina per zones amb vegetació alta, boscos, camps o matollars, és recomanable portar roba clara, pantalons llargs, calçat tancat i revisar bé el cos en tornar a casa. També cal controlar les mascotes, especialment els gossos, perquè poden portar paparres enganxades al pèl.

Si es detecta una paparra adherida a la pell, s’ha de retirar amb pinces fines, agafant-la tan a prop de la pell com sigui possible i evitant aixafar-la. Després cal desinfectar la zona i vigilar l’aparició de símptomes com febre, erupció cutània, mal de cap, dolor muscular o cansament intens. En aquests casos, és important consultar un professional sanitari.

Les paparres s’estan fent més visibles, més presents i més diverses. I encara que no totes són perilloses, el seu creixement obliga a prendre’s seriosament un risc que fins fa poc molts associaven només al camp: una simple picada pot convertir-se en l’inici d’una malaltia greu.