Gairebé dos anys i sense cita

Fa més de 20 mesos que la Cayetana (nom figurat), madrilenya de 40 anys, espera cita en la sanitat pública per a rehabilitació del sòl pelvià (el conjunt de músculs i teixits que sostenen la bufeta, l’úter i el recte) després d’un part complicadíssim el 21 de setembre del 2024, quan va néixer la seva petita Nana. Per descomptat, el dia més feliç de la seva vida, que, recorda, també, com "un autèntic horror" que va acabar en "un part instrumental amb fòrceps després de 37 hores en actiu". Avui, encara en pateix les conseqüències i, vist que passaven els mesos, ha acabat recorrent a la sanitat privada per a aquesta rehabilitació que tant s’endarrereix en el sistema públic.

L’embaràs i el part sotmeten el sòl pelvià a una important sobrecàrrega, explica la doctora Soraya Hijazi Vega, que és membre del Grup de Treball de Sòl Pelvià de la Societat Espanyola de Rehabilitació i Medicina Física (Sermef). En els serveis de Medicina Física i Rehabilitació les derivacions es revisen i es prioritzen seguint criteris clínics, amb l’objectiu que les pacients amb més risc o amb lesions que requereixen una atenció preferent siguin valorades dins dels temps recomanats.

"No obstant, la pressió assistencial i la insuficiència de recursos fan que, en ocasions, resulti difícil complir aquests terminis, cosa que constitueix una de les principals preocupacions de la nostra especialitat", afegeix la metge. Dades recents de la societat indiquen que tres de cada quatre dones amb càncer ginecològic no reben atenció especialitzada en forma de rehabilitació del sòl pelvià "malgrat l’elevada prevalença de seqüeles funcionals".

"Després d’un part complicat, especialment quan s’han produït esquinços perineals greus, una lesió de l’esfínter anal, un període expulsiu prolongat o un part instrumental, poden aparèixer pèrdues d’orina o excrements, dificultat per contenir gasos, sensació de pes o dolor vaginal, dolor pelvià i molèsties durant les relacions sexuals. Aquestes lesions requereixen una valoració i un seguiment específics", continua dient la metge.

La valoració per Rehabilitació es recomana, de manera general, a partir de les sis-vuit setmanes postpart, una vegada completada la recuperació inicial dels teixits, tal com recullen les guies de pràctica clínica. Permet identificar les diferents disfuncions després del part i determinar quines dones poden beneficiar-se’n. Comença amb una avaluació individualitzada per part del metge de la musculatura, les cicatrius, la sensibilitat, el dolor i la capacitat per contraure i relaxar correctament el sòl pelvià, assenyala la doctora Hijazi Vega.

Explica aquesta especialista que hi ha excepcions (com ara les lesions obstètriques de l’esfínter anal o altres complicacions) que poden requerir una valoració més precoç.

Puerperi d’alt risc

A la Cayetana, després d’aquest complexíssim part, li van recomanar un seguiment estret en consulta. El diagnòstic era puerperi "d’alt risc". "El llarguíssim temps de premsa abdominal (els esforços físics voluntaris o reflexos que porta a terme la mare durant la fase d’expulsió) i l’ús instrumental van facilitar el meu diagnòstic posterior: despenjament de recte i bufeta, allò que anomenen prolapses, i despenjament també uterí", explica. Es queixa que, novament, les coses es van complicar i no va rebre cita al seu centre de salut per a aquest control.

"Amb aquest diagnòstic, el control dels esfínters és una loteria, no pots dur a terme exercicis físics concrets (força, running...) i tot canvia. Tinc 40 anys i abans de parir corria mitges maratons, jugava a pàdel... i sempre vaig ser bastant activa", relata. Ara, assenyala, les coses s’han complicat.

Subscriu-te per seguir llegint