Meritxell Budó, presidenta de l’ACM: «El sistema t’empeny a apujar impostos, però no sé si podem apujar-los més»

La seva entrada en el Consell Mundial de CGLU dona per primera vegada dret de vot a l’ACM en aquest òrgan. ¿Què guanya amb això el municipalisme català?

Hi ha reptes que compartim, com tot el que té a veure amb la transició ecològica, amb les polítiques d’habitatge o amb les polítiques migratòries i des d’aquesta organització es treballa el full de ruta de les diferents ciutats del món. Ens aporta un plus de coneixement que ens permetrà aprendre i també donar a conèixer el que fem aquí. És un reconeixement al treball que fa del municipalisme català des de fa molt temps i, concretament, a la nostra entitat. Aquest mandat hem fet una aposta forta per la internacionalització del municipalisme català. Hem estat treballant molt dins d’aquesta organització, també amb altres xarxes de ciutats. Poder formar part d’aquest Consell Mundial és un reconeixement i també és una declaració d’intencions: volem seguir en aquesta línia i fer que la nostra veu s’escolti.

¿Considera que l’habitatge és el principal problema de Catalunya?

És el principal problema de Catalunya, d’Espanya, d’Europa... Tenim un problema real d’accés a l’habitatge i, sobretot, de falta de vivenda pública. El parc públic és molt minoritari i les institucions hem d’apostar per revertir aquesta situació i fer-ho ràpid. I per a això necessitem més sòl, menys burocràcia i més recursos econòmics. I això només serà possible també si hi ha una veritable voluntat de col·laboració publicoprivada, perquè només des del sector públic serà molt difícil que superem aquesta necessitat que tenim avui. No la tenim d’aquí a 20 anys, la tenim avui.

¿Què poden fer realment els Ajuntaments davant la crisi de la vivenda?

Les ciutats podem planificar i aportar eines que facilitin la construcció, però també som responsables de preservar la identitat dels nostres municipis i que no creixin en magnituds que desdibuixin aquesta realitat i identitat territorial. Aquí tenim un doble repte.

¿Està d’acord amb les polítiques de restricció del padró municipal que han impulsat Ajuntaments de Junts com el de Sant Cugat?

El padró s’ha de regular perquè, sobretot, el que hem d’evitar és el frau de padró. Si una persona compleix tots els requisits, s’ha d’empadronar aquesta persona. No pot ser de cap altra manera. Ara bé, el frau de padró és el que hem de combatre, i el frau de padró, desgraciadament, està molt instaurat als nostres municipis. En el meu, durant tot l’any anem revisant el padró i veient si hi ha alguna cosa que no ens quadra. Llavors, anem donant baixes del padró al mateix temps que també anem donant altes i anem tenint un padró bastant ordenat. Si fas aquesta feina de manera acurada, després no et trobes amb certes sorpreses, tot i que alguna sempre hi ha. Pots tenir una vivenda amb 24 persones empadronades i tot això cal treballar-ho.

L’ACM ha assenyalat les urbanitzacions amb dèficits com un dels grans reptes urbanístics del país. ¿Hi ha un deute històric?

Això dels deutes històrics és molt relatiu, perquè probablement la majoria d’aquestes urbanitzacions es formen d’una manera en què no s’han generat les cessions que tocaven o tots els serveis corresponents. I a poc a poc, els municipis han hagut d’anar afrontant aquestes despeses, tot i que de vegades no siguin urbanitzacions recepcionades. Molta de la població en aquestes urbanitzacions s’ha fet gran i ara hi ha una altra realitat. Això vol dir que requereixen un altre tipus de serveis, com transport públic, i tot això s’ha de poder afrontar amb tota la complicitat de totes les administracions possibles. Els Ajuntaments sols no podran fer-ho. Els veïns sols amb contribucions especials tampoc. Si el Govern de la Generalitat o el Govern de l’Estat no hi posen recursos, difícilment podrem evitar que siguin urbanitzacions amb dèficits estructurals.

La Garriga és un dels municipis que ha donat, parcialment, marxa enrere amb la recollida de residus porta a porta. ¿Creu que els Ajuntaments no han d’optar-hi tot i que estudis avalin la seva eficàcia per millorar les taxes de reciclatge?

No només el porta a porta ens ha de garantir l’eficàcia real. Si fent el porta a porta el que fas és facilitar que la teva ciutadania faci turisme d’escombraries perquè no pot llençar els residus el dia que necessita i et trobes que els municipis del voltant comencen a incrementar la seva recollida de residus, és que no és tan eficient. A la Garriga havíem passat de buidar 6.000 papereres a l’any a 60.000. Aquesta dada és molt bèstia. A les papereres et trobes tots aquells residus que la gent no ha pogut tirar el dia del porta a porta. No havia sigut un sistema prou eficient perquè la gent tampoc se l’havia fet seu i el que hem intentat amb el canvi de model és facilitar-li la vida a la gent. Si facilitem que no hagin d’acumular residus a casa seva o que no els tirin a la paperera, millorarem encara més l’eficiència de la recollida. També és cert que vivim en unes societats en les quals el compromís amb la comunitat cada vegada és més difícil i l’incivisme aflora d’una manera preocupant.

¿La taxa de residus està sent un problema de gestió per als Ajuntaments?

Sobretot per als Ajuntaments que encara no han pogut fer la feina de posar una taxa justa. És una taxa que s’anirà sofisticant. D’inici, el que ens diuen Europa i la llei és que ha de cobrir el cost del servei. Això vol dir que en un moment del mandat has hagut de fer un increment substancial de la taxa per complir la llei. Sé que una taxa de residus és cara; una taxa de 240 o 250 euros són diners, però hi ha municipis d’Europa que n’estan pagant 500. Però sí, és un problema perquè a ningú li agrada pagar impostos, i menys en aquest país. En tot cas, no hem d’oblidar que aquesta taxa dona cobertura a tot allò que llencem i generem nosaltres mateixos. El dia que deixem de generar tants residus probablement la taxa es pugui ajustar d’una manera diferent, però per a això els productors i lleis també han de començar a prohibir tots aquests megaenvasos de plàstic.

Els Ajuntaments no poden generar dèficit, però cada vegada assumeixen més despesa. ¿El sistema empeny inevitablement a apujar els impostos locals?

El sistema t’empeny a apujar impostos, però tu has de ser conscient de com tenim de cosida a impostos la població de Catalunya. No sé si podem apujar més impostos als ciutadans; no sé si ens correspon que la solució sempre sigui la pujada d’impostos. Buscarem altres solucions de finançament del món local, perquè a Catalunya ja som els que paguem més impostos de tot l’Estat. La solució al finançament local s’ha de resoldre de manera estructural. És a dir, el finançament local no pot anar només vinculada a una voluntat política d’un Govern, de l’Estat o de la Generalitat. Si no, ens trobem que estem cobrint molts serveis [que no ens competeixen] i ens queda per cobrir allò que en realitat són les nostres competències. I de vegades et faltaven diners per poder fer un bon contracte de manteniment del verd urbà, per exemple. I això s’ha de resoldre de manera estructural, justa i tractant-nos com administracions majors d’edat. No com administracions que constantment estem tutelades per tot i no podem generar dèficit, quan crec que hem demostrat que som les administracions que millor gestionem.

¿Com van les converses amb el Govern sobre aquest tema?

S’estan tenint converses sobre el finançament, s’està parlant amb el Govern de la Generalitat d’una llei de finançament de governs locals, però en tot cas el problema és que en aquests moments el finançament local no depèn exclusivament de la Generalitat de Catalunya. En molt bona part depèn del Govern de l’Estat i, per tant, amb una llei només catalana de finançament local, o és una llei que es pacta amb l’Estat traspassant-nos els diners a Catalunya per poder fer una bona llei de finançament del món local, o si no, només amb una llei catalana tampoc resoldrem el problema.

¿Els Ajuntaments se senten escoltats pel Govern actual?

Tots els executius, o la majoria han tingut sempre un diàleg fluid amb el món local. De fet, tots els presidents de l’ACM que m’han precedit han tingut relació amb el Govern. Jo, quan era consellera de la Presidència, tenia també un diàleg fluid amb les entitats municipalistes, sobretot en el moment que ens va tocar viure amb la covid i que havíem de coordinar totes les polítiques amb el món local. Jo celebro que el Govern de Salvador Illa vulgui ser un Govern ‘eminentment municipalista’, perquè crec que Catalunya, si no té uns municipis forts, difícilment podrà ser el país que vol ser.