Un estudi conclou que l'absentisme dels universitaris te motius emocionals

“Deixar d’anar a classe és una estratègia de protecció emocional. No vaig a classe perquè la manera com visc la classe em genera ansietat, avorriment i emocions negatives; deixar d’anar-hi em redueix l’ansietat”. Aquesta és la principal conclusió de l’estudi de la UAB sobre absentisme a les aules universitàries, segons explica el seu coautor, Ramon Cladellas —juntament amb Antoni Castelló—, doctor en Psicologia i professor a la mateixa universitat. L’estudi és fruit de les respostes de més de 840 estudiants de diferents facultats i la idea general és la mateixa, en paraules de Cladellas: “Per als joves d’avui, el temps és molt important”.

Aquest estudi se suma a altres investigacions sobre un problema creixent no només a la UAB, sinó també en altres universitats. En el cas d’aquesta investigació, publicada a la revista 'Ansiedad y Estrés', la clau passa pel tipus de classes universitàries: “Cal canviar el sistema educatiu —opina l’autor—, no es tracta que s’hagin de divertir i passar-s’ho bé a l’aula, no; es tracta que trobin sentit i utilitat a les classes, que hi trobin alguna cosa diferent, perquè avui tenim qualsevol contingut a l’abast”.

No vaig a classe perquè la manera com visc la classe em genera ansietat, avorriment i emocions negatives

Ramon Cladellas

— Doctor en Psicologiia i coautor de l'estudi

Suplir aquest avorriment i malestar emocional passaria, doncs, per “repensar la docència, i potser fragmentar les classes d’hora i mitja en tres períodes, i que els alumnes tinguin un paper més actiu, que puguin participar”.

Absentisme cognitiu

Cladellas també veu amb preocupació el que anomena “absentisme cognitiu”. És a dir, el cas dels estudiants que “van a classe, però estan comprant a Amazon; és millor que no hi vagin”.

La investigació ha constatat en les respostes dels universitaris que passar una hora i mitja llegint un PowerPoint com a mètode educatiu no genera interès. “Es continua mantenint el mateix sistema de fa 100 anys, quan el professor era l’únic que tenia accés a la informació; avui dia la classe ha d’aportar alguna cosa més, s’han de posar exemples, plantejar qüestions, fer que els alumnes hagin d’intervenir; no es tracta tant del temps que són a classe, sinó que vegin que el que fan és útil”.

Les dades de l’estudi revelen que la meitat dels estudiants assisteixen a menys del 60% de les classes. I això passa de manera progressiva: “El primer trimestre van a classe, i quan veuen com són, deixen d’anar-hi; no és que d’entrada no vulguin aprendre. Hi ha un tema de regulació emocional: per passar-ho malament m’ho estalvio i em quedo a casa i, en molts casos, aprofito molt millor el temps; per tant, l’absentisme és progressiu”.

Joves incapaços de concentrar-se i tolerar la frustració?

L’estudi porta a qüestions com la capacitat de les noves generacions de mantenir l’atenció o de regular la frustració. Per a l’autor de la investigació, “els estudiants tenen molt poca tolerància a la frustració perquè des de petits no se’ls ha dit mai que no i està gairebé prohibit que repeteixin curs”. Dit això, Cladellas adverteix: “Una cosa és que s’avorreixin i una altra que els torturem; una classe no ha de ser necessàriament divertida, però una altra cosa és torturar-los; anar a escoltar algú que et recita un PowerPoint durant una hora i mitja és una tortura per a ells i per a qualsevol de nosaltres”.

La paradoxa a llarg termini

Amb tot, aquest absentisme motivat per raons emocionals genera, a mitjà termini, altres malestars també emocionals: “Evitar anar a classe és evitar una cosa desagradable que t’alleuja a curt termini, però que a mitjà termini —descriu el docent i investigador— et genera més ansietat perquè tens la sensació que et perdràs alguna cosa per a l’examen; és un peix que es mossega la cua”.