Javier García, exconductor del metro de Barcelona: "El primer cop va ser una nena de 16 anys. Es va tirar contra el vidre"

Quants anys té? A què es dedica?

56 anys. Estic jubilat. Vaig entrar a TMB amb 20 anys i amb 50 vaig tenir un accident de moto. Vaig estar de baixa fins als 55, quan em vaig jubilar.

Quina feina feia?

Vaig començar com a cap de tren, una figura que abans anava als vagons. Trèiem el cap per la porta, pitàvem i donàvem via lliure al conductor. Vaig ascendir a motorista el 1996.

O sigui que va començar a conduir metros amb 26 anys?

No, vaig començar amb 2 anys, amb el meu pare. Amb 2 anys vaig portar un tren, com la meva filla, amb 2 anys també.

El seu pare conduïa metros...

El meu pare va ser conductor, després inspector, inspector en cap, supervisor. I amb 51 anys el van matar. El va atropellar un conductor borratxo.

Com és conduir un metro?

Per a mi, com un orgasme. Vaig entrar al metro per conduir, jo no volia vendre bitllets. Era la meva passió. Vaig conduir fins al 2013, quan vaig presenciar l’últim suïcidi.

Quan va ser el primer?

Una nena de 16 anys. Devia ser 1991.

Fins fa no gaire, hem ocultat els suïcidis al metro.

La paraula suïcidi era un tabú. Deien per megafonia que el metro estava aturat "per causes alienes a l’empresa». Jo sempre he dit que s’ha d’explicar el que és.

No es coneix el cas d’un altre conductor que hagi presenciat vuit persones llençant-se a la via. Tot i que en realitat en van ser 10.

He viscut vuit atropellaments i dos casos en què vaig aconseguir parar el tren: un que discutia a l’andana amb la nòvia, al final de l’estació, i va saltar com per dir-li que es mataria. "No paris, cabró», em deia. L’altre estava agafant una cosa que li va caure a la via, i com que estava lluny vaig tenir temps de parar.

En els altres vuit casos, no va poder evitar-ho.

Els que més em van impactar van ser la primera vegada i l’última. La primera, la nena de 16 anys, es va tirar contra el vidre. Es va tirar amb les mans enrere. Venia corrent per l’andana i a la nostra altura es va tirar. Jo era cap de tren i en aquell moment anava amb el conductor a la cabina. Llavors havíem de desallotjar el tren i esperar que vingués el jutge a aixecar el cadàver. Després això va canviar i van donar potestat als bombers per agilitzar la tasca i no tenir la línia aturada. Després havíem d’anar a comissaria a declarar. Allà em van dir que la nena portava als pantalons una carta en què demanava disculpes al seu pare per ser mala estudiant. Després he entrat en el tema dels suïcidis, he anat a fer xerrades. Crec que quan una persona té un problema s’ha de parlar.

I l’últim cas?

És el que em va deixar tocat. Perquè quan tens un suïcidi agafes la baixa i tornes amb molta por. El 2013 vaig presenciar un suïcidi al desembre, una persona que es va llençar contra mi, i vaig agafar 13 dies de baixa. Vaig tornar, vaig agafar el tren a la Pau i entrant a Barceloneta vaig veure un senyor gran que baixava, es posava de genolls i inclinava el cap a la via. Anava a 45 quilòmetres per hora. Vaig frenar, però igualment li vaig passar un cotxe i mig per sobre.

Una de les coses que ha explicat vostè en aquests anys és que tirar-se al metro és garantia de dolor però no de morir: molta gent queda malferida i sobreviu. Dels vuit que se li van tirar, sap quants van sobreviure?

Els que segur que van morir són la noia, aquest últim i un que es va quedar clavat al mecanisme del tren. Als altres sé que se’ls van emportar destrossats. Intentar suïcidar-te al metro no és una mort segura.

És freqüent trobar conductors que hagin viscut atropellaments.

El normal és que un conductor de metro pateixi un atropellament, un suïcidi o dos en la seva vida laboral. El 85% ha viscut un suïcidi.

Tots els casos que va patir al metro el van afectar molt: al final es va intentar suïcidar.

Sí. No dormia. Sentia veus que em deien: "Vine amb nosaltres, entra al túnel, t’estem esperant». I jo em preguntava: són les persones a qui he atropellat? Hi va haver un moment en què em vaig aïllar a casa, empastillat, i em vaig engreixar fins als 162 quilos. Em van operar de l’estómac. Ara estic en 102 o 104.

I ja no va conduir més trens.

No. Vaig estar de baixa, amb psicòlegs, psiquiatres. Com a teràpia em feien baixar al metro. Em tremolava tot. Ara això ho he superat.

Va amb metro actualment?

Ocasionalment. Vaig amb moto.