Els enginyers esmenen un segle i mig de menyspreu i ofenses a Cerdà

El Col·legi d’Enginyers de Camins ha decidit obrir d’un sol tall tots els melons possibles sobre el més il·lustre dels seus membres, Ildefons Cerdà, del qual el 21 d’agost es commemoraran els 150 anys de la seva mort. Vorejat durant un segle, fins que Oriol Bohigas, a finals dels anys 50 va començar a reivindicar la seva genialitat i pragmatisme, la falta d’acceptació que Cerdà va tenir entre els seus contemporanis a Barcelona s’ha resumit gairebé sempre amb una inexacta veritat, que el seu Eixample era una imposició del Govern central i un menyspreu al concurs d’idees que va organitzar l’Ajuntament, guanyat per Antoni Rovira i Trias, que va proposar una ciutat radial inspirada en París. Reduir a això el rebuig inicial i la indiferència posterior és quedar-se molt curt. Cerdà era, a més, un pecador.

L’afirmació té, per descomptat, l’afany de cridar l’atenció, però va ser una de les idees presents en l’erudit matí de debats i xerrades que el col·legi dels enginyers va organitzar i al qual van convidar, en el que va demostrar ser un encert, historiadors i arquitectes perquè sumessin els seus punts de vista. Va ser Santi Vila, en la seva faceta d’historiador especialitzat en l’integrisme religiós espanyol al llarg del segle XIX, que va reconsiderar amb una mirada molt àmplia les raons per les quals Cerdà no va ser, malgrat els resultats, profeta a la seva terra.

La tesi doctoral d’aquest historiador ficat anys després a polític va abordar al seu dia la figura de Félix Sardá, sacerdot, carlí fins a la medul·la i, sobretot, autor d’un llibret que va tenir gran prèdica durant l’últim terç d’aquell segle. El liberalismo es pecado. Aquest era el títol. I, en el diccionari polític vuitcentista (no en el d’avui dia, sens dubte), Cerdà era, per sobre de qualsevol altra cosa, un liberal, algú disposat a millorar les condicions de vida de la gent a través del coneixement i el rigor científic i no a través de l’oració i la penitència.

Hi va haver més rebutjos, va remarcar Vila en la seva conferència prèvia als debats posteriors. Hi havia també un rebuig estètic, una incomprensió absoluta davant aquell disseny reticular dels carrers amb illes ortogonals, pràcticament totes idèntiques. Fins a Cerdà i des dels temps d’August, fundador de la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, cal recordar-ho, Barcelona s’havia modelat sempre al gust de les necessitats militars.

Aquella era la primera ocasió en 1.800 anys en què el criteri era un altre radicalment diferent. No va convèncer, o, com a mínim, va acabar trobant el rebuig més frontal per part dels arquitectes modernistes, amb Josep Puig Cadafalch al capdavant, que va arribar a definir l’Eixample com "un falansteri comunista", "una caserna d’esclaus" o la cosa més semblant als "nínxols d’un cementiri.

El col·legi professional que presideix el degà Pere Calvet té el convenciment que queda molt Cerdà per descobrir, com a mínim al gran públic, fet que explica la seva insistència que l’Ajuntament de Barcelona no deixi morir una vegada més la idea d’erigir un monument al pare de l’actual ciutat, previst ara a la plaça de la Universitat.

Amb la idea d’endinsar-se en el coneixement d’aquell enginyer mort fa ara 150 anys, després de l’exposició de Vila, l’enginyer Andreu Ulied i l’historiador Ramon Grau (autor de quatre oceànics volums sobre Barcelona, l’últim dels quals acaba de sortir de la impremta) van abordar en una tertúlia les claus de com un projecte d’aquella envergadura, que multiplicaria per 10 la trama urbana, va ser factible gràcies a un acord que feia partícips de la urbanització dels carrers els amos dels terrenys extramurs, a canvi, és clar, dels beneficis futurs que els reportaria l’edificació de les finques.

Però, potser, el meló més interessant de tots els que es van obrir durant la jornada a la sala d’actes del Col·legi d’Enginyers de Camins va ser una qüestió recurrent, la comparativa entre Barcelona i Madrid, però amb la singular novetat, aquesta vegada, de prendre l’herència de Cerdà com a punt de partida. A un costat de la balança, el col·legi hi va posar un dels seus professionals més reconeixibles, Oriol Nel·lo. A l’altre, no només un arquitecte, Fernando Caballero, sinó, per la seva trajectòria amb llibres com Madrid DF, una veu fins a cert punt crítica amb el disseny de l’Eixample. Va ser un cara a cara que val la pena repescar sobre els clarobscurs de la realitat metropolitana de Barcelona i sobre les regles de joc per les quals Madrid s’ha convertit en un actor dominant i diferent en la constel·lació de les grans ciutats, en part amb un estil liberal que no té res a veure amb el que practicava Cerdà.

Llarg recorregut

Caballero va deixar sobre la taula una idea de llarg recorregut. Des del seu punt de vista, la característica principal de Madrid és que durant l’últim mig segle ha sigut una ciutat que ha crescut gràcies als enginyers (metro, circumval·lacions viàries...), mentre que Barcelona ha encomanat més la seva sort als arquitectes. Sí, segons Caballero, a diferència de l’Eixample que va proposar Cerdà, Madrid va optar per estratificar els seus barris, va establir diferències entre carrers més senyorials i d’altres de més humils. Sense citar-les, es va preguntar si les superilles no han fet exactament el mateix.