El 10% de les persones d’entre 50 i 70 anys pateixen trastorns alimentaris

Al voltant del 10% de les persones d’entre 50 i 70 anys pateix algun trastorn de la conducta alimentària (TCA), ja sigui anorèxia, bulímia o afartaments. Tot i així, es tracta d’una realitat infradiagnosticada i amagada, ja que gairebé sempre està associada a dones joves o adolescents (la prevalença és més alta en dones). No obstant, els TCA en gent gran són una realitat en augment degut, entre altres coses, a l’increment de l’esperança de vida, que fa que problemàtiques pròpies de la joventut s’estiguin assentant i tinguin una significativa prevalença en edats madures.

Dins de la franja d’entre 50 i 70 anys hi ha persones que van començar amb un TCA "a finals dels 80", sent joves, i encara arrosseguen aquest trastorn. Però també hi ha persones que debuten en edats tardanes. "Cada vegada hi ha més TCA", certifica Fernando Fernández Aranda, director de la Unitat Integral de TCA d’Alta Complexitat i Durada de la Fundació Hospitalàries Martorell - Hospital de Bellvitge. Un 40% de les persones d’entre 50 i 70 anys amb un TCA no es recuperen mai i demostren com, en alguns casos, aquest tipus de trastorns s’enquisten de per vida.

¿Què els passa? "Conflueixen dos aspectes. D’una banda, hi ha casos de persones que es recuperen només parcialment i evolucionen cap a una situació de llarga durada de la problemàtica. Són persones que van iniciar un TCA als 15 o 16 anys i ara són més grans. Però també hi ha casos que inicien el trastorn alimentari als 50 o 53 anys. Veiem anorèxia, bulímia i trastorns per afartament", apunta Fernández. A partir dels 70 anys, els metges veuen "molt pocs casos". "Tot i que algun n’hem vist", precisa. Entre un 20% i un 30% dels casos que tracta la unitat de Martorell-Bellvitge corresponen a persones de més de 50 anys.

Els casos de TCA, i en concret l’anorèxia, van començar a aparèixer a finals dels 80, segons aquest psicòleg. A mitjans dels 90, es van començar a detectar casos de bulímia i de trastorn per afartament. "Per això preveiem que els TCA vagin en augment. En 15 anys no serà atípic veure’ls en gent d’edats més avançades. Quatre de cada 10 pacients es recuperen parcialment o no es recuperen i ho veurem perquè l’esperança de vida augmenta", diu Fernández, que remarca que els TCA "són trastorns del món modern". "Fa 100 anys no existien amb la prevalença d’ara i estaven associats a les classes socials més altes. Però si veus revistes dels anys 30 t’adones que ja n’hi havia casos. L’anorèxia va aparèixer entre finals del segle XVIII i principis del XIX, quan es van descriure els primers casos. Molts quedaven emmascarats per una depressió. Però el boom es va donar en la dècada dels 70 o 80 del segle passat".

Són, en paraules d’aquest psicòleg, "trastorns del món occidentalitzat que es van estendre a tot el planeta". Actualment, un 20% de les primeres visites de la unitat que dirigeix corresponen a persones de més de 45 anys. Un 10% dels pacients de més de 50 anys que visiten per primera vegada la unitat de Fernández són d’inici tardà i les altres responen a casos enquistats. ¿I per què persones de més de 50 anys debuten amb un TCA? "Els casos d’inici tardà tenen més a veure amb la pressió social i les dificultats de la vida: ho vam veure molt amb la covid", respon Fernández.

Ell ha vist casos de persones que perden la feina, que els seus fills se’n van de casa i es queden aïllades, i que comencen a preocupar-se per l’alimentació o el pes. El tractament no és diferent del que s’ofereix a adolescents amb TCA. "Aquí l’important és diferenciar si són de llarga durada o d’inici tardà. Hem de posar èmfasi en la qualitat de vida, en la funcionalitat, i ajudar-les a reprendre objectius", assenyala.

"Abans ho amagaven"

Segons Cristina Carmona, psicòloga de la Unitat de TCA de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona), els trastorns alimentaris en persones grans "sempre han existit", però molta gent en el passat "ho portava molt amagat". "Ara arriben als 50 o 60 anys, s’adonen que el que tenen no és normal i que poden demanar ajuda", precisa. A més, hi ha persones que han arrossegat un TCA tota la vida i és en la maduresa quan experimenten les "complicacions" derivades, com per exemple osteoporosi i freqüents fractures òssies. "També hi ha persones que es mantenen en un infrapès i que, al passar alguna cosa en la seva vida, s’aprimen més i es posen en risc. Aquest és el perfil més propi de l’anorèxia: casos que han passat desapercebuts i afloren quan les persones són més grans", diu Carmona.

L’inici de la bulímia se sol donar entorn dels 30 anys però, al ser un TCA que causa "molta vergonya", no se sol demanar ajuda fins més tard, als 50, al considerar que és una qüestió de "força de voluntat". I després hi ha els casos de trastorn per afartament, que solen aparèixer als 40 o 50 anys. "Hi ha gent que desenvolupa aquest trastorn per posar-se a dieta. És un TCA molt ocult en més grans de 50 anys i a moltes dones els fa vergonya. Són dones que compensen els afartaments posant-se cada vegada més a dieta, amb règims cada vegada més estrictes", assenyala Carmona.