Claus sobre la "teràpia de confrontació": res a veure amb les tècniques de la terapeuta dels Andic

"No té cap sentit terapèutic, no és cap pràctica habitual ni res que s’assembli a una cosa que es consideri terapèuticament normal o habitual". Així de contundent es mostra Esther Pousa, psicòloga clínica de l’Hospital de Sant Pau davant l’anomenada "teràpia de confrontació" que la psicoanalista dels Andic, Julia Lüderwaldt, va portar a terme amb la família, segons es recull en la investigació per la mort del fundador de Mango. "No existeix aquest tipus de teràpia", conclou, de manera rotunda, Júlia Pascual, psicòloga sanitària i experta en coaching estratègic.

En concret, la "teràpia" incloïa realitzar una ruta "extrema" perquè Jonathan "confrontés" els seus problemes. Així ho va declarar als Mossos una col·laboradora de Lüderwaldt, que es defineix com a terapeuta i psicoanalista, i que va mostrar a la policia catalana els missatges i àudios que s’havia intercanviat amb ella. Lüderwaldt encarregava a aquesta col·laboradora que busqués per a Jonathan llocs i rutes "extrems", al caire del "precipici", "com si l’anés a llançar", expliquen a EL PERIÓDICO fonts pròximes a la investigació, perquè el fill del fundador de Mango, com en un joc de rol, abordés els seus conflictes en un lloc inhòspit diferent de la consulta.

Pousa és molt clara: en situacions de teràpia familiar, no té "cap sentit" posar en risc les persones. "Això no és professional", afegeix, i recorda que als anys 70 s’utilitzava la teràpia de confrontació en aquest àmbit familiar i es va retirar de les normes terapèutiques perquè era molt confrontativa "i no servia de res, enfadava el pacient, el posava malament". "Anar a un lloc estressant per parlar dels conflictes no té cap utilitat ni suport científic", insisteix aquesta professional.

L’autèntica "confrontació"

"El terme teràpia de confrontació no designa una modalitat psicoterapèutica reconeguda ni validada per la psicologia clínica basada en l’evidència. És una expressió àmplia que s’ha utilitzat històricament per descriure tècniques molt diferents entre si", detalla Andrés Pueyo, catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB). "Moltes teràpies amb un fort suport empíric utilitzen intervencions confrontatives, però aquesta confrontació és sempre verbal, graduada, planificada, amb objectius terapèutics explícits, basada en una formulació clínica individualitzada i sotmesa al consentiment informat del pacient".

Aquest tipus de tècniques, remarca Pascual, "s’han d’utilitzar amb molta empatia i mà esquerra, perquè, si un psicòleg confronta, genera més resistències al canvi". "Es tracta d’assenyalar de manera respectuosa les contradiccions i dissonàncies que apareixen en el discurs o la conducta d’una persona o una família", descriu. "Portar a terme aquesta tècnica a la muntanya, amb risc, sabent que un d’ells tenia un problema físic, és una cosa totalment contraproduent", remarca.

María José Miñano, presidenta de la Societat Catalana de Psicologia Clínica, remata: "No existeix cap teràpia reconeguda per la comunitat professional de la psicologia sota el nom de teràpia de confrontació".

Subscriu-te per seguir llegint