Extinció d’espècies a les illes

El cas més mediàtic és el de Darwin i les Galápagos, però les illes sempre han pogut ser analitzades com a laboratoris naturals de l’evolució. El seu isolament ha afavorit l’aparició d’espècies úniques, adaptades a condicions molt concretes i inexistents a qualsevol altre lloc del planeta. Aquesta singularitat, però, desapareix de manera cada vegada més accelerada segons un estudi internacional publicat a la revista Science Advances.

La recerca, liderada per la Universitat de Birmingham i amb participació del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) i altres centres, avisa que els territoris insulars concentren gairebé el 75% de les extincions globals registrades. A més, la seva biodiversitat cada vegada és més semblant i menys única.

¿I quin és el motiu que explica aquesta homogeneïtzació dels ecosistemes insulars durant milers d’anys? L’activitat humana, afirma l’estudi, és la principal responsable de l’extinció d’espècies endèmiques, sovint per l’arribada de plantes i animals exòtics.

Sandra Nogué, investigadora de la UAB i el CREAF i coautora de l’estudi, posa el focus sobre aquest aspecte: "La introducció d’espècies àmpliament distribuïdes en altres parts del món fa que les illes s’assemblin cada vegada més".

Petit toro balear

Un dels exemples és el del Myotragus balearicus, un petit bòvid que habitava les illes Balears fa uns 5.000 anys. L’espècie va desaparèixer després de l’arribada dels primers pobladors, que la caçaven, i per la introducció d’altres animals que competien pels mateixos recursos. També es va extingir, per la presència humana, l’òliba gegant balear.

De fet, a les illes Balears, avui dia, hi ha espècies icòniques, com la sargantana d’Eivissa i Formentera, que estan a punt de desaparèixer (en aquest cas per l’expansió d’una serp exòtica que va arribar a través de vaixells carregats d’oliveres). Passa una cosa similar a moltes de les illes Canàries amb espècies com el llangardaix gegant d’El Hierro. Però hi ha llocs on les pèrdues encara són més extremes. Els investigadors assenyalen l’illa de Rodrigues, a l’oceà Índic, que ha perdut tots els rèptils natius, o Hawaii, on s’han extingit prop de set de cada deu espècies d’aus terrestres. A l’illa Christmas han desaparegut al voltant del 80% dels mamífers i llangardaixos endèmics de la zona.

Però aquests són només alguns exemples d’una tendència general. En molts casos, la presència humana es tradueix en la destrucció d’hàbitats per cultivar, urbanitzar i, de passada i de manera no intencionada, sovint, introduir espècies que es converteixen en invasores. "Rates, gats, cabres, porcs i serps poden alterar profundament uns ecosistemes en què moltes espècies havien evolucionat sense grans depredadors", explica Ferran Sayol, investigador del Centre Tecnològic BETA.

‘Mansuetud insular’

Un concepte clau per entendre per què les noves espècies són tan nocives a les illes és el de mansuetud insular o docilitat de les illes (island tameness, en anglès): "En aquests llocs, algunes espècies van evolucionar milers d’anys sense tenir depredadors. Per tant, es mostraven manses envers l’home i els hipotètics depredadors que arribaven i les feien desaparèixer al cap de poc temps".

La desaparició d’aquestes espècies no representa únicament una reducció de la biodiversitat. També implica la pèrdua de funcions essencials per al manteniment dels ecosistemes. La sargantana de les Pitiüses, per exemple, contribueix a dispersar llavors, pol·linitzar plantes i controlar determinades plagues.

Els científics alerten, a més, que una bona part del coneixement actual es basa només en les espècies que han sobreviscut, fet que pot mostrar una fotografia incompleta de com eren les illes abans de l’impacte humà.

Estudiar els desapareguts

Algunes plantes van desaparèixer fins i tot abans de poder ser descrites per la ciència. Per resoldre totes aquestes incògnites, s’ha analitzat pol·len fòssil i també s’ha arribat a identificar espècies de roure que ja no sobreviuen a Tenerife, per exemple.

Amb l’objectiu de reconstruir aquesta biodiversitat perduda i entendre els ecosistemes passats d’una manera completa, l’equip de recerca que ha publicat l’article proposa combinar les dades actuals amb fòssils, ADN antic, col·leccions de museus i registres històrics. "Si només estudiem les espècies que han sobreviscut fins avui, tenim una visió parcial i esbiaixada", resumeix Sayol.