Salut, diners i amor

No és qüestió de sensibilitat social o de drets. Sol ser qüestió de xifres. ¿Sabeu per què va costar tant arreglar les pensions de viduïtat, mentre les dels nens de la guerra sortien soles? Perquè hi havia moltes més vídues que nens. Quan l’Administració que decideix la pertinència d’una prestació és la mateixa que ha de respondre, tot és fer el ronso.

Va passar i passa amb els fàrmacs oncològics d’última generació, aquells que poden aconseguir el miracle que a una persona gairebé desnonada per la malaltia tot d’una li regalin dos o tres anys més de vida durant els quals es pot esperar un altre miracle, el del guariment.

El càncer afecta tanta gent, mou tants recursos, que ha esdevingut una indústria impressionant. Això té la seva inevitable translació a la política. Els malalts oncològics fan prou embalum perquè Govern, patronal i sindicats se’ls prenguin seriosament. Més que a les víctimes d’un ictus o d’una fractura òssia greu, que ja es veu que han quedat fora d’aquest esborrany que avui detalla EL PERIÓDICO. S’arriba on s’arriba, o on es vol arribar.

No és que no m’alegri del progrés de facilitar una reincorporació laboral gradual per a qui surt del túnel del càncer. Així sigui, perquè jo mateixa m’he hagut d’enfrontar aquesta primavera a un diagnòstic oncològic, feliçment molt precoç i superat en el moment en què escric aquestes línies. He tingut sort; l’operació i el postoperatori m’han agafat en "vacances", entre cometes, per allò de ser autònoma. Algun ingrés he perdut, però no m’he hagut d’enfrontar a una incapacitació que en el meu cas, ai, ni amb aquest flamant acord tripartit m’hauria solucionat gran cosa.

Figures d’ornament.

El dret a la salut i el dret a la feina seran, ja ho són, cada vegada més difícils de conciliar en una societat laboralment atomitzada i precaritzada, en què els sindicats em fan l’efecte de vegades dels lleons del Congrés, imponents figures d’ornament, flanquejant una solemne porta que no s’obre gairebé mai. Sens dubte està molt bé que una persona malalta es pugui anar incorporant gradualment a treballar mitja jornada cobrant la jornada sencera. Ah, però si la meitat d’aquesta despesa surt de les empreses, endevineu què passarà: ¿s’atrevirà algú a dir que ha sobreviscut a un càncer quan vagi a demanar feina? Per no parlar que l’altra meitat, la que se suposa que posa l’Estat; no perdem de vista que no la podrà posar mentre no hi hagi pressupostos. ¿Recordeu què va passar amb les ajudes als malalts d’ELA? ¿Quants van morir esperant?

Es poden enrajolar inferns sencers amb bones intencions. No diguem de bones intencions regatejades calculadora en mà, ni per a tu, ni per a mi. Ja ho diu la saviesa popular: salut, diners i amor. Per aquest ordre.

Subscriu-te per seguir llegint