Evacuar la gent en una catàstrofe: així s’organitza i així ho dificulta l’absència de plans

Aquesta vegada no són muntanyes oblidades a l’Espanya buidada, sinó llocs densament poblats entre pinedes, castanyedes i suredes. El megaincendi de la serra nord-oest de Madrid, la vall d’Iruelas a Àvila i la vall del Tiétar a Toledo –també el de la serra d’Espadà, a Castelló– té una triple característica comuna:

Una, cremen zones on el desenvolupament urbanístic no són les cases dels habitants, sinó segones residències de veïns de grans ciutats i instal·lacions turístiques, càmpings i cases rurals... en ple estiu, quan la població del que era un verger es multiplica per tres.

Dues, per la riquesa de pastures i per tradició, abunden les explotacions ramaderes disperses i endinsades en camps, però sense l’ajuda del mosaic interceptor del foc que produeixen els sembrats.

I tres, per aquestes dues característiques anteriors les autoritats han hagut d’afrontar el problema afegit d’evacuar o confinar 89.763 persones. La situació té pocs precedents en quantitat de veïns i en extensió geogràfica de la zona sotmesa a mesures excepcionals. L’últim informe del Ministeri de l’Interior assenyala aquest diumenge 39 poblacions sota ordre d’evacuació a la Comunitat de Madrid i a les províncies d’Àvila i Toledo, i set localitats més en aquest àmbit sobre les quals pesen instruccions de confinament.

Ordres perquè ningú quedi enrere

El protocol que porten les patrulles de la Guàrdia Civil en les seves missions d’evacuació arrenca per una comunicació clara de l’ordre, amb megafonia, o casa per casa si és necessari. A la gent se la instrueix, si dona temps, que porti en una motxilla el que sigui necessari: claus, documentació imprescindible, medicació, mòbil, carregardor del mòbil i diners en metàl·lic.

Els veïns reben la instrucció de deixar obertes les portes de les finques o jardins, per permetre el pas dels bombers si és necessari.

Destil·lat per l’experiència, el personal de Protecció Civil compta amb un modus operandi que l’alliçona per mirar d’evitar que la gent caigui en errors comuns durant les evacuacions com la temptació, de vegades tràgica, d’agafar l’ascensor. Així, miren d’estendre una sensació de calma perquè la gent actuï «amb serenitat, sense córrer ni cridar», explica un manual de l’Escola Nacional de Protecció Civil. Per als seus tècnics, l’evacuació mateixa en un punt concret, i després de la recepció d’un missatge ES Alert als mòbils, comença en el moment en què es difon el missatge oral amb ordre de sortir.

En aquest procés, el personal s’esforça que el contingent evacuat utilitzi només les vies habilitades pel comandament per sortir del poble, una urbanització o una àrea precisa, evitar la dispersió que després podria multiplicar la dificultat del rescat. Sovint, es fa també prohibint l’ús del cotxe particular, per evitar embussos.

De la mateixa manera, els tècnics intenten evitar que els evacuats s’amunteguin en un punt de la sortida, però sí que busquen que es compleixi la instrucció de veure’s als punts de reunió, que són claus per a dues funcions: el triatge de ferits o de necessitats psicosocials i, sobretot, el recompte perquè els serveis d’emergències estiguin segurs que ningú ha quedat enrere.

Com es decideix evacuar

«Les instruccions de les forces de seguretat no són suggeriments, cal complir-les», insisteix el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, des que, en el sinistre de Los Gallardos (Almeria), els guàrdies civils que provaven d’evacuar zones aïllades i disperses es trobaven la resistència desesperada dels veïns a abandonar casa seva i les seves granges.

El Sistema Nacional de Protecció Civil té integrat un protocol per a les evacuacions i els confinaments en cas de catàstrofe natural. Aquest protocol s’articula en tres nivells: municipal, provincial i autonòmic, depenent de l’extensió de la zona afectada, i vincula els desplegaments de la Guàrdia Civil, la Policia, els Mossos o altres cossos.

Tot el conjunt d’esdeveniments d’una evacuació sorgeix, abans que res, de la determinació de la gravetat de la situació a la taula de coordinació de l’emergència. L’evacuació de població apareixerà sempre quan aquest nivell d’emergència és 2 o 3. La decisió final sobre l’evacuació l’emet el comandament de l’emergència, en aquest cas el general en cap de l’UME. Pot optar per un confinament si és més segur mantenir la gent en un lloc al qual no poden accedir les flames de la muntanya.

En la decisió hi influeixen detalls com la velocitat i la direcció del vent i l’existència de prou vies de sortida d’una zona determinada. En l’incendi de Madrid, un exemple és el càmping d’El Escorial. El terme d’aquesta localitat madrilenya estava encara lluny de la zona que cremava al costat de Robledo de Chavela, però les autoritats van decidir evacuar-lo divendres a la tarda per evitar que els seus 5.000 inquilins es quedessin atrapats a la carretera El Escorial-Guadarrama en cas d’urgència.

«Deixem-nos de tonteries»

Un veterà i reconegut bomber català, amb experiència en sinistres urbans i forestals, s’indigna amb aquests successos estivals. «No hem fet els deures, no estan clares les fórmules per procedir a les evacuacions», denuncia. «A la gent no la pots enfonsar més quan mira de defensar casa seva», apunta després de les situacions de tensió a les quals s’ha enfrontat en les alqueries, pedanies i urbanitzacions.

Es refereix a la sensació, moltes vegades fundada, dels veïns que, si abandonen casa seva, el risc que es cremi augmenta. «I sí, potser, si es queden, poden apagar amb la mànega o amb una galleda o a trepitjades un conat de foc que, si es deixa, podria cremar la casa, però...» El seu ‘però’ es refereix a la gran disjuntiva de l’evacuació, i és que pesa en el criteri de les autoritats una prioritat aclaparadora: salvar vides abans que propietats.

De tota manera, «deixem-nos de tonteries: ¿on són les instruccions de seguretat de les urbanitzacions?», clama a aquest diari, cansat, el veterà de l’extinció d’incendis, que tantes vegades ha arribat a una urbanització i s’ha trobat que ningú en sap res, ni hi ha fitxa elaborada. «No val que hi hagi estudis, hi ha d’haver una fitxa, val un pla públic i accessible, que digui: ‘S’evacua per aquí’, ‘el punt de reunió és aquest...’. Si el pla no és públic, no hi ha res; si no es coneix ni s’hi pot accedir, és que no hi ha pla i punt».

Un reial decret del novembre del 2013, el 893, va fer pública la «Directriu bàsica de planificació de protecció civil d’emergència per incendis forestals». Aquesta llei estableix com a obligatòria l’existència a cada urbanització de «plans de situació de la zona així com de vies d’accés i pas, dipòsits i preses d’aigua, extintors portàtils, vies d’evacuació i llocs de concentració per a cas d’evacuació».

Incideix aquest professional consultat per EL PERIÓDICO que, a més, «si no es té bona comunicació», tot el treball queda compromès. Sovint arriben els efectius a zones sense 5G, o on només opera, a tot estirar, una companyia telefònica. Es lamenta: «Alguns volen que a la muntanya no es toqui res, que no s’hi instal·lin antenes de telefonia, que tot es mantingui salvatge, però quan arriba l’emergència...».