Jordi Sacasas, arxiver de Santa Maria del Pi: "La beatificació de sant Josep Oriol per a BCN va ser com els Jocs Olímpics de 1992"

És arxiver del Pi.

Soc arxiver i conservador de la basílica de Santa Maria del Pi i Sant Jaume. En diuen així perquè l’antiga parròquia de Sant Jaume, que és al carrer de Ferran, s’ha unit al Pi fa un parell d’anys. Conec l’arxiu des del 1991, quan vaig venir per primera vegada, amb un amic, que era organista de la catedral, David Malet. El 2005 hi vaig començar a treballar oficiosament. El 2011 em van nomenar oficialment arxiver.

¿Quin arxiu va trobar?

Un arxiu muntat com si fos una biblioteca. Quan en realitat un arxiu i una biblioteca s’assemblen com un ou i una castanya. Una biblioteca té els documents que vull: si m’agraden els trens però no el futbol, tinc llibres de trens, i no pas de futbol. Al pare li agradava el futbol però no els trens. La biblioteca del meu pare parlava de futbol. La meva, de trens. Una biblioteca parla de com ets, de les teves aficions. ¿De què parla un arxiu? Són els papers que no vull, però si he de pagar el gas, la llum, el menjar, he de justificar-ho i he de guardar aquests papers. Un arxiu parla de les teves necessitats, no dels teus gustos.

¿Què és i ha sigut la basílica del Pi per a Barcelona?

La segona parròquia de la ciutat després de Santa Maria del Mar.

¿Què és el més antic que hi ha a l’arxiu?

Pergamins del XII i el XIII. L’església és de principis del XIV però abans n’hi va haver una de romànica, una de preromànica, una de visigoda. L’arxiu, com a element reglat, seriat, comença el 1402, quan hi ha una discussió entre el rector i els beneficiats que fa que el bisbe prengui el control dels diners al rector en favor dels beneficiats. Els llibres de comptes apareixen aquell any.

¿Qui en són els beneficiats?

Sacerdots que viuen de tenir una renda d’un senyor. En el sistema feudal, el príncep feia un monestir perquè resessin per ell, perquè, com que no feia bondat i mataven tanta gent, necessitava una empenta per anar al cel. A partir del segle XIII això es democratitza i els burgesos no paguen un monestir, paguen una capella d’una església. Necessiten un sacerdot que digui les misses. I aquests són els beneficiats.

En aquest arxiu hi ha una gran part d’una Barcelona que els barcelonins, majoritàriament, no coneixem.

No la coneixem gaire. Tenim la imatge de la Barcelona del segle XIX. La ciutat anterior, la Barcelona del segle XVIII, és ben diferent.

¿Com era aquesta Barcelona anterior?

Una ciutat molt més religiosa. Només del Pi en depenien 60 o 70 convents repartits per la Barcelona emmurallada.

¿L’església era alguna cosa més que un lloc per resar?

Era el centre cívic de la ciutat. Tots hi passaven. El registre el feia l’Església: fins a la segona meitat del segle XIX no hi va haver registre civil a Barcelona. Allò de salvar els mobles: si hi havia un bombardeig la gent portava els mobles a l’església. Que la bombardejaven igual però era un edifici més fort que no pas un habitatge.

¿El 1714 és un moment important en l’evolució de la ciutat?

El canvi de la Barcelona hipercatòlica a la Barcelona Rosa de Foc arriba al segle XIX. El 1714 hi ha un altre canvi: el d’una ciutat cosmopolita, moderna, que cau a terra i s’ha de reinventar.

¿I allò que es diu que l’endemà de la derrota de Barcelona de l’11 de setembre de 1714 la gent es va posar a treballar?

Bé, no. Es van posar a treballar, però fins a 1730 o 1740 no van aixecar el cap. Hi va haver una repressió econòmica. Els béns segrestats, amb la corruptela associada, són els béns que es queda Felip V per erigir la Ciutadella i pagar l’exèrcit. Es culpabilitza l’Església, considerada incitadora de la revolta contra els Borbons. I se’n segresten els béns, amb què pagava la beneficència, que, per tant, queda molt menys atesa. Al final l’Església demana recursos al rei per mantenir les seves fundacions.

El 1939, després de la victòria franquista, a Barcelona hi havia molta gent derrotada, però també guanyadors de la guerra. ¿El 1714?

Sí, hi va haver guanyadors, també l’Església. Sobretot en l’alta cúria. El 1714 hi havia felipistes, partidaris dels borbons. N’hi havia molts a Mataró, a Cervera.

Cervera, de la qual es va dir que havia demanat el mar com a premi pel seu suport a Felip V.

És un malentès. Van demanar unes rendes que donava el port de Tarragona. No volien pas el port. Volien els diners. Els van dir que no i els van donar la universitat.

Es va prohibir a la població catalana tenir armes, a banda del ganivet lligat a la taula de la cuina.

El meu avi encara ho comentava. Va néixer el 1892. A ell li ho devien explicar de petit. A partir de 1730 hi torna a haver diners a Barcelona. Aquí, al Pi, no poden arreglar les finestres destruïdes per la Guerra de Successió fins al 1727. Un moment molt important per a Barcelona és la beatificació de sant Josep Oriol, un sant del Pi, el 1806. És com si el Barça guanyés la Champions. Beatificar un sant que era un ciutadà reconegut i conegut, no pas un sant del segle III, sinó del XVII, mort al XVIII, va fer que la ciutat no s’estigués de res. La beatificació va arribar a Roma el 1806, i la gran festa a Barcelona, el 1807. Va ser com els Jocs Olímpics de 1992, una recuperació de l’orgull, un reconeixement internacional. És l’últim gran moment de la premodernitat. Després ja arriba Napoleó, la invasió francesa, el 1808.

¿En aquell moment, Barcelona ja ha oblidat la derrota del 1714?

Sí. És una ciutat molt pròspera i cosmopolita.

¿Quina mena de documents hi ha a l’arxiu del Pi?

Tots els de gestió. Des dels pagaments fins als cobraments, les rendes, el dia a dia. Del dinar a les nòmines dels sacerdots. I el cens del Pi, anual, que és segurament el més important que hi ha a Barcelona.

¿Què li falta a aquest arxiu?

Falta el sacramental, els llibres de matrimonis i de batejos. Eren a baix a la rectoria, que va ser assaltada i incendiada el 1936. Aquests llibres es van perdre, amb alguna excepció: en conservem un, que inclou de 1824 a 1826.

Deia que és la segona parròquia de la ciutat després de Santa Maria del Mar. ¿Hi va haver rivalitat entre totes dues?

Santa Maria del Mar està oficialment considerada com la més gran, amb més sacerdots, més diners, més beneficiats. El Pi era la parròquia amb més ascendència popular. La rivalitat entre el Pi i Santa Maria del Mar és molt antiga. Els escolans es barallaven a pedrades a la plaça.