‘Alto jornal’

Diuen que els que tenen la sort que la nostra devoció coincideixi amb la nostra obligació, és a dir, d’exercir una feina vocacional, som més feliços que la resta. Sobretot, si la felicitat es mesura per hores. "¡Doncs haver estudiat!": així se solien tancar no fa pas tant les queixes dels que es lamentaven de com es de dura la fàbrica o la bastida, o ser reposador en un súper, o lampista. Espanya va ser un país dolorosament analfabet, fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Llavors era cosa de rics, o de pobres llestos i soferts, arribar a aquell Xangri-La que era la universitat, i no diguem sortir-ne amb el títol d’advocat o de metge, els més cobejats per les mares durant generacions. La vida semblava llavors molt simple: els que valien, a estudiar, i els que no, a buscar un ofici.

Qui ens ho havia de dir, sobretot després de llegir el tema del dia que porta avui EL PERIÓDICO. Ara resulta que l’eterna ventafocs dels estudis secundaris, l’FP, comença no només a treure’s la caspa i les teranyines sinó a guanyar prestigi. Ja no es considera l’última sortida del maldrestre sinó la primera de l’espavilat.

Certament no sempre coincideixen prestigi social i bona remuneració. Molta gent se sorprendria si sabés què cobren professionals glamurosos mentre circumspectes operaris, amb pretensions les justes, facturen el triple. Suposo que no és casualitat que la primera vegada que molta gent se’n va adonar coincidís amb la sotragada econòmica del 2008. Quan es van trencar moltes coses, entre elles la il·lusió que el progrés és una fletxa perpètuament ascendent.

Poema.

En vista que la formació professional era una sortida per a qui no podia aspirar a una altra, ara pot ser una porta més gran que la universitat, tan devaluada. Sempre he admirat els que tenen un ofici i el tenen de cor. Tenir un ofici (o una vocació) és el més semblant al que els japonesos anomenen ikigai: un propòsit que satisfà de sentit cada petit gest de la vida quotidiana.

És clar que no fa falta ser japonès. Es pot ser de Zamora, com el poeta Claudio Rodríguez, autor del bellíssim poema Alto jornal. Que diu així: "Dichoso el que un buen día sale humilde/ y se va por la calle, como tantos/ días más de su vida, y no lo espera/ y, de pronto, ¿qué es esto?, mira a lo alto/ y ve, pone el oído al mundo y oye,/ anda, y siente subirle entre los pasos/ el amor de la tierra, y sigue, y abre/ su taller verdadero, y en sus manos/ brilla limpio su oficio, y nos lo entrega/ de corazón porque ama, y va al trabajo/ temblando como un niño que comulga/ mas sin caber en el pellejo, y cuando/ se ha dado cuenta al fin de lo sencillo/ que ha sido todo, ya el jornal ganado,/ vuelve a su casa alegre y siente que alguien/ empuña su aldabón, y no es en vano".

Amén..

Subscriu-te per seguir llegint