Les persones cremades, "més amagades que mai"

A Espanya hi ha quatre associacions de pacients cremats. Una a Catalunya, vinculada a l’Hospital Vall d’Hebron, a Barcelona; una altra, anomenada Segunda Piel, a València, associada a La Fe; una tercera a Saragossa, i una quarta a Madrid que comanda (en solitari i amb prou feines activitat) Raquel Hinojosa, mestra de ball i gran cremada.

La Raquel es va cremar el 40% de la superfície corporal durant unes vacances a Castelló. Va ser durant una queimada, una beguda alcohòlica tradicional gallega que es prepara calant foc a l’orujo i que forma part d’un ritual místic per allunyar els mals esperits. Va passar el 1994, en un bar que va acabar demandant: "Va ser un accident absurd, com gairebé tots. La van fer malament, el vent va entrar per la finestra i va venir com una flamarada".

Records

La Raquel parla ràpid d’allò. La van portar a La Paz. "Ja era una unitat de cremats capdavantera. Un dels cirurgians havia estat a Houston (EUA) aprenent totes les tècniques noves d’empelts. Em van tractar al nivell més alt", recorda. A partir d’aquí, el relat parla de superació amb molta lluita. "El problema de cremar-se era –i continua sent-ho, ara, matisa– la posthospitalització. Aleshores, Espanya no tenia res a envejar respecte a altres països perquè hi havia els avenços més importants, però un cop passes pel quiròfan i ja t’han col·locat la pell, t’espaviles. Et curen a l’uci, t’operen, et salven la vida i te’n vas a casa. Jo, el 94, el que vaig descobrir és que no hi havia res per al després. Els traumatòlegs no sabien què fer, els dermatòlegs gairebé no havien vist cremades. Tampoc hi havia psicòlegs o fisios especialitzats", assenyala.

Per això, ella, que té una escola d’arts escèniques a Majadahonda (Madrid), va decidir muntar, fa més de 30 anys, una associació de pacients. La Raquel defineix un cremat com "un ventall de 360 graus. Cada cremat és un món. Per com et cremes o en quina zona. No és el mateix a la cara que en una cama. Jo no tinc cremada la cara, però sí el coll i el pit. Com a ballarina, vaig perdre mobilitat al braç esquerre però la vaig recuperar completament". Cremar-se és una altra realitat, insisteix la Raquel: "De cremats no en veus al carrer i, en canvi, les ucis n’estan plenes. Tothom qui entra a l’hospital, en surt per la porta caminant". ¿On són? "Amagats. No fan vida social. Imagina’t ara amb les xarxes. Bona nit i tapa’t. Zero. Vivim en el món absolut de la imatge. Imagina’t estar cremat". La Raquel torna al tema de l’associacionisme. I a reclamar recursos especialitzats per a grans cremats després de sortir de l’hospital, tal com, apunta, existeixen en altres països europeus.

Subscriu-te per seguir llegint