30 anys després, Biescas gira full de la seva dana mortal

"Tots tenim gravades a la ment les imatges d’aquell dia. No es poden oblidar". Una família d’origen català recorre lentament el memorial amb 87 noms inscrits que recorden al barranc d’Arás la tragèdia del càmping Las Nieves de Biescas. Un 7 d’agost de 1996, fa 30 anys, una tempesta torrencial va provocar al caure la tarda una riuada que va deixar un rastre terrible de morts i desapareguts. La vall es va abocar a auxiliar-los i la recent dana de València ha tornat a la memòria de molts les hores més terribles de la seva existència. Aquest aniversari passarà sense actes oficials, amb l’esperança de girar full, però fixant en la memòria el record d’una tragèdia que va commocionar tota la comunitat.

L’actual alcaldessa de Biescas, Lorena Cajal, defensa que el municipi vol superar aquella etapa, que consideren ja tancada, i explica que la decisió de no organitzar actes oficials en el 30è aniversari respon al sentir general dels veïns. "Que no hi hagi un acte protocol·lari no impedeix recordar de manera personal el que va passar en aquell moment", assenyala.

Va ser fa deu anys quan finalment es va instal·lar a l’antic recinte vacacional l’actual homenatge a les víctimes, que va ser dissenyat per Teresa Pueyo. Diversos monòlits recorden els 87 morts i més de 180 ferits que aquella tarda es van veure afectats per una forta tempesta a la capçalera del barranc a la zona del Sobremonte.

L’espai d’homenatge sempre és ple de flors, peluixos i altres records en homenatge a les víctimes. L’únic edifici que queda dret del vell càmping està tancat i barrat, tot i que algunes persones es colen a l’interior per fer-hi pintades. La piscina que va quedar plena de roques i fang va ser reomplerta i la vegetació creix amb llibertat a la zona.

Aigua amb roques i fusta

"La normalitat, doncs, va tardar molt a arribar perquè hi va haver moltes infraestructures bàsiques que van quedar afectades, des de la mateixa carretera general fins al proveïment d’aigua", recorda l’alcalde que era al capdavant del municipi durant aquell calorós dimecres, Luis Estaún.

La riuada es va calcular en uns 500 metres cúbics per segon d’aigua carregada amb més de 13.000 tones de roca i fusta. Aquesta avinguda correspon a un període de retorn superior a 500 anys i va tenir prou força per arrasar els vells dics i parets construïts entre els pobles d’Aso de Sobremonte, Yosa de Sobremonte o Betés a començaments del segle XX. L’N-260, per la qual ara accedeixen els turistes a la vall, va quedar trencada després d’haver arrossegat els residents de la zona d’acampada, cosa que va dificultar l’arribada d’ajuda i dels serveis d’emergència.

Amb el pas dels anys els supervivents i testimonis de la tragèdia assumeixen que el fet que les pluges es produïssin d’hora va evitar que la catàstrofe encara fos més gran, ja que es calcula que hi havia 630 campistes allotjats, però molts encara no havien tornat de les seves visites per la zona.

El perfil general de les víctimes corresponia principalment al de famílies que estaven de vacances, cosa que reflectia el flux habitual de visitants del Pirineu. Entre els morts i afectats es van registrar persones procedents de diversos orígens, i va destacar una presència significativa de famílies catalanes, basques, aragoneses i madrilenyes, així com de visitants d’origen francès i holandès.

Estaún recorda que la pèrdua sobtada d’un o els dos progenitors va deixar nombrosos nuclis familiars en una situació d’extrema vulnerabilitat. Amb la caiguda de la nit centenars de veïns van organitzar una resposta solidària sense precedents. Van pujar voluntaris des de Jaca i des de Sabiñánigo malgrat les dificultats de comunicació i al menjador de l’escola es van atendre els primers supervivents. En aquell moment es va començar a conèixer el nombre de víctimes mortals, que superava totes les previsions. "Quan els forenses van anticipar la magnitud de la tragèdia ningú s’ho podia creure", recorda l’alcalde.

Moltes cases de veïns i turistes van servir per allotjar les víctimes mentre es desplegava un dispositiu de gairebé 2.000 persones per mirar de treure de les aigües els supervivents. L’últim va aparèixer el 28 de juliol de 1997, gairebé un any després de la tragèdia.

Sense culpa penal

En l’actualitat la causa està tancada i els familiars dels morts avui tindran una presència discreta davant els memorials del vell càmping, un espai que en algun moment es va pensar recuperar com a recinte esportiu. El jutge d’instrucció de Jaca que va gestionar la tragèdia i va investigar les seves causes no va trobar culpa penal, però les seves indagacions van servir de base per certificar, el 2005, la responsabilitat de la Diputació General d’Aragaó (DGA) i de l’Estat, representat per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

Les dues institucions, segons va certificar l’Audiència Nacional, van permetre la instal·lació d’un càmping en un barranc que ja havia deixat un mort als anys 20 del segle passat, quan l’aigua va arrossegar un autobús. Malgrat això, un informe negatiu d’un tècnic de la DGA –que primer es va considerar parcialment i al final es va obviar– i les advertències del botànic Pedro Monserrat, es va autoritzar la construcció de la instal·lació turística. La pluja torrencial, "extraordinària però no totalment insòlita", va arrasar els allotjats per la càrrega de la vegetació que encegava el sistema de preses barranc amunt. La indemnització total que van rebre les famílies va superar els 11,2 milions d’euros.

Subscriu-te per seguir llegint