La copaternitat s’obre pas: tenir fills amb un ‘amic’

El Diego té 39 anys i és solter. Sempre havia volgut ser pare, però no havia trobat mai la persona indicada. Les seves relacions no quallaven i ell es resignava a esperar. Un dia, veient un vídeo a internet, li va saltar una publicitat amb un nou concepte, la copaternitat. Per ser pare ja no necessitava una «mitja taronja», només una bona amistat. En realitat sempre ha sigut possible tenir fills amb amics, però ara no cal que ho siguin seriosament.

Hi ha agències que posen en contacte dues persones que potencialment es caurien bé perquè tinguin una criatura en una clínica de fertilitat. Espanya s’està introduint a poc a poc en aquesta tendència, un model de família que consisteix a educar sense vinculació amorosa, amb algú amb qui s’adquireix una relació de confiança i s’estableix un pacte legal sobre què aporta cada part a la vida del menor. Als Estats Units, França o Anglaterra fa anys que funciona amb èxit.

A Espanya ja hi ha agències especialitzades a crear connexions amistoses orientades a aquests casos des del 2021 i, en aquest temps, ja hi ha hagut 10 naixements. La principal empresa que està en funcionament es diu Copaternidad i, la seva propietària, Carmen Balaguer, explica que el primer pas és una entrevista exhaustiva als aspirants: «Els preguntem on viuen -és important que sigui a prop-, si tenen pensat mudar-se, com és el seu entorn familiar, quina ideologia tenen, el seu estil de vida, l’alimentació, si fumen i què busquen en la copaternitat», indica. Els perfils resultants solen ser semblants: «Parlem de persones amb estudis superiors, feines qualificades i un concepte d’autocura important».

Interrogatori i examen

Passat l’interrogatori, l’agència busca un aspirant compatible. No es pretén trobar l’amor, només afinitat i una bona entesa, la confiança característica d’una amistat. Tot i que hi ha un cas en què tots dos es van enamorar i van passar a ser una família tradicional.

Abans de començar a quedar, els candidats fan una sèrie d’exàmens amb preguntes personals i situacions que es podrien donar durant la criança. Serveixen per tenir una idea de com reaccionaria l’altre i per establir pautes. També es decideixen bàsics de la convivència: si compartir pis o no, o si fer-ho els primers mesos perquè el nadó no se separi de la mare.

En aquest moment del procés es fa un pagament de 490 euros i es continua amb trobades entre els futurs pares. Aquesta etapa sol durar un any. Si fructifica tots dos firmen un acord i un conveni regulador amb la custòdia acordada. Llavors es procedeix a la fecundació en una clínica i s’entreguen 490 euros més. Quan el nen creix es procedeix a fer una custòdia compartida. «No és com uns pares divorciats, la idea també és passar temps tots tres i no fer torns successivament», diu Balaguer.

Diego Fuentes, d’Ourense, sempre havia tingut la inquietud de ser pare, però pensava que acabaria trobant algú amb qui ser-ho. «Jo havia llançat la tovallola perquè no sabia que existia res semblant a la copaternitat, tenia constància que hi havia l’opció per als homes d’adoptar, però crec que quan és una persona sola els terminis són llarguíssims», explica. Va trobar un anunci de l’agència Copaternidad i va investigar aquest nou model. «Vaig pensar que no tenia per què ser pitjor que un altre sistema perquè al final es tracta de conèixer algú amb qui estableixis una afinitat i, si es dona, doncs perfecte, però si no, es para el procés», diu.

A finals de setembre li van presentar la Carmen, una altra gallega que viu a Barcelona. Ell treballa a Madrid, però la idea és mudar-se a Galícia quan comencin la fecundació. El seu ideal seria conviure, com a companys de pis que comparteixen un fill fins que sigui factible. Però abans han d’establir un vincle. De moment es porten bé, però el procés és llarg i la idea és passar un any quedant cada setmana.

Abans que neixi el nen, si algun dels dos conegués algú, també caldria renegociar les condicions o deixar-les estar si així ho volen.

És ètic aquest sistema? El Comitè de Bioètica Espanya va publicar un informe sobre aquest model en què s’advertia del risc de «cosificació» al ser el menor subjecte d’un contracte. Amb tot, el sociòleg de la Universitat de Santiago de Compostel·la Jorge García Marín indica que les agències d’adopció o les aplicacions de cites per conèixer gent també són un procés capitalitzat, «i això ningú ho qüestiona».

Segons la seva opinió, estem davant d’un nou model familiar d’acord amb els temps i la vida laboral d’avui dia. «El model de família tradicional ja fa molts anys que està fragmentat. Aquest cas no és tan sorprenent si el veiem des de la perspectiva de l’organització social», indica. Esmenta que és el que Bauman denominaria «modernitat de tipus líquida», una fase de la societat en què les estructures (feina, família i relacions) són fluides i canviants.

La idea que un nen per créixer necessita una figura materna i una altra de paterna està més que descatalogada: «Avui dia hi ha molts tipus de monoparentalitat. També hi ha parelles que es trenquen i que poden tenir una mala relació», recorda el sociòleg. Marín adverteix que hi ha un problema demogràfic a Espanya, en part per les dificultats per conciliar, a més d’altres problemes relacionats amb l’estabilitat laboral i d’accés a la vivenda. «Potser això no és la solució, però sí que és un model més que proporciona dos referents adults», conclou.