S empre dic que soc com el Pedraforca perquè hi ha dos vessants que defineixen la meva vida. Per una banda, el gimnàs i, per l’altra, la muntanya», explica la manresana Míriam Font, de 47 anys, entrenadora i cofundadora del Club Egiba de Manresa. Cada estiu, des de fa tres anys, deixa enrere el ritme dels entrenaments i les quatre parets del pavelló per instal·lar-se en un paratge del Pirineu del Berguedà conegut com les Costes, al vessant nord del Pedraforca, on es converteix en vaquera. Allà guarda un ramat de 350 vaques i viu en una barraca de pastor, sense aigua ni llum, situada a uns 1.800 metres d’altitud, envoltada del silenci de les pastures de muntanya. «Quan vinc aquí torno a una manera de viure més senzilla que em recorda que necessitem poca cosa per ser feliços», assegura.

Des de la cabanya de pedra on es refugia a les nits, ens surt a rebre al costat de la Pastora, una gossa mestissa de pelatge blanc i negre que es converteix en la seva còmplice durant els 70 dies que passa a la muntanya, des de l’1 de juliol fins al 8 de setembre, quan els ramats de Saldes pugen a pasturar a alta muntanya. Avui, ens ha convidat a acompanyar-la durant una part de la seva jornada per descobrir què és el que la fa tornar, estiu rere estiu, en aquest paisatge de boscos, cingleres i esquelles. Amb un bastó penjat a l’esquena i la cabellera rossa i arrissada recollida amb un turbant, emprèn el camí per anar a buscar les 350 vaques, que pasturen lliurement per les més de 2.000 hectàrees de les Costes. «El primer any em sentia superada perquè ho volia controlar tot, però és impossible recórrer la muntanya sencera en un sol matí», explica.

Una de les tasques és comprovar que el fil elèctric funcioni per mantenir el bestiar dins del perímetre

Tot i que acostuma a recórrer la pista amb bicicleta, avui opta per dur-nos en un vehicle tot terreny que ens permetrà veure l’extensió de l’entorn on treballa. El camí pedregós s’obre pas entre els prats mentre, al davant, s’alça la cara nord del Pedraforca, la més desconeguda i, alhora, una de les més captivadores de la muntanya. La Míriam manté un vincle estret amb la muntanya, fins al punt que porta la seva silueta tatuada al braç. «Per a mi el Pedra és com un membre més de la família», explica.

Aquest vincle amb la muntanya va néixer durant la infantesa, quan passava els estius a Saldes, a casa l’àvia, i sempre que podia acompanyava els pastors de la zona a guardar les ovelles. «Aquelles jornades caminant per la muntanya, sense presses ni horaris, em feien sentir feliç», recorda. Amb els anys, però, la seva formació com a gimnasta la va conduir a fundar l’any 2000, juntament amb Xavi Casimiro i Lluís Márquez, el Club Egiba, on ha format generacions de gimnastes i ha contribuït a consolidar un projecte que els ha dut a competir en el més alt nivell esportiu i a convertir-se en un referent per la gimnàstica del país. «És una feina de la qual em sento profundament orgullosa, però va arribar un moment que em sentia saturada pel ritme frenètic de la vida i notava que havia perdut una part essencial de la Míriam de petita, la que sortia a caminar pels boscos i gaudia d’estar a l’aire lliure», explica. Per això, quan fa tres anys va arribar-li la proposta d’agafar el relleu de l’anterior vaquera que tenia cura dels ramats a l’estiu en aquesta zona del Berguedà, va entendre que havia arribat el moment d’apropar-se al món que sempre havia somiat.

La Míriam sempre va al costat de la Pastora, la gossa amb qui conviu durant l’estiu

«La muntanya em va salvar»

La decisió també va estar marcada per un episodi que li va canviar la perspectiva vital després d’haver-se de sotmetre a una operació per un tumor pancreàtic als 41 anys. «Quan m’estava recuperant, els metges em van recomanar que anés a la muntanya i, d’alguna manera, es va convertir en un refugi», explica Font, que considera que, ara, un cop recuperada, la feina que fa com a vaquera, és una forma de retornar a la muntanya allò que li va donar en el seu moment. «Sento que tinc un deute. Si la muntanya em va salvar, ara la vull salvar jo a ella», explica.

Després de recórrer un tram del camí amb el tot terreny, arribem fins a una jaça on descansen una trentena de vaques amb els seus vedells. La Míriam s’hi acosta amb pas tranquil per oferir-los sal, un suplement mineral que els ajuda a mantenir-se fortes. La seva feina és vetllar perquè al ramat no li falti res, comprovar que els coms tinguin aigua o revisar que els fils elèctrics de la pastura funcionin. «És una responsabilitat que he après sobre la marxa, amb l’ajuda dels ramaders», explica Font, que fa pocs dies va haver de rescatar un vedell que havia caigut dins d’un com i perillava d’ofegar-se. «És una feina que mai s’acaba i que és imprevisible, el més important és ser-hi», afirma.

D’ençà que va començar, també ha après a distingir les particularitats de cada animal. «N’hi ha algunes que destaquen per ser rebels i d’altres per ser porugues», explica la vaquera. Entre elles hi ha moments de complicitat, però també situacions que posen a prova la seva paciència. «Algunes te les fan passar magres», diu, tot reconeixent que aprendre a guiar un ramat no és una tasca senzilla i requereix molta força física. «És una feina dura que no té res a envejar cap entrenament de gimnàstica», assegura.

La manresana recull aigua d’una font per portar-la en recipients fins a la cabanya

Seguint la ruta, arribem fins a un prat verd amb una de les millors perspectives del Pedraforca. És en aquest racó, envoltada de la quietud de la muntanya, on troba alguns dels moments de calma. Sovint s’atura amb els prismàtics a la mà per observar els ocells que travessen el cel. «Quan convius amb els animals i amb el silenci de la muntanya, t’adones que necessitem molt poc per estar en pau i aprens a valorar coses que sovint donem per descomptades», destaca.

Un dels regals és poder compartir l’experiència com a vaquera amb la família. «Al principi em feia por que els meus fills es pensessin que no volia passar l’estiu amb ells. Però penso que per a ells també és un aprenentatge únic». Per a la Míriam, aquesta experiència és una manera de recordar-se a ella mateixa i als seus que mai és tard per explorar nous camins i reinventar-se. «A vegades no cal ser una sola cosa a la vida. És important que allò que fem ens faci vibrar i aquí em llevo amb il·lusió perquè m’apassiona».

La manresana entén aquesta feina com una manera de tenir cura del territori. «Tot aquest entorn que veiem tan bonic no seria igual sense els ramats, que són els que mantenen els boscos nets i redueixen el risc d’incendi». Per això reivindica el paper dels pastors i alerta de la manca de relleu. «Falten pastors disposats a fer aquesta feina, s’hauria de valorar molt més la seva figura si volem protegir el paisatge i tenir aliments de qualitat», considera.

Quan s’acosti la tardor, el ramat tornarà a baixar de la muntanya, i la Míriam deixarà enrere els prats verds i les hores a l’aire lliure. També arribarà el moment d’acomiadar-se de la Pastora, amb qui ha teixit un vincle que va molt més enllà de la feina. Tant una com l’altre esperen amb delit l’arribada del bon temps perquè, des de fa ja tres anys, saben que sinònim de tornar a casa.

L’aufrany i el voltor, amics durant la pastura

Quan s’acaba el dia i les vaques reposen en alguna de les jaces de la muntanya, la Míriam es refugia a la cabanya on viu durant aquests mesos d’estiu, mig enclotada a la muntanya. La foscor i el silenci de les nits en aquest paratge solitari del Berguedà, a tocar del Pedraforca, eren una de les coses que més l’atemorien el primer any, quan va començar a fer de vaquera. Però, amb el temps, es va acostumar al silenci i a les nits estrellades de la muntanya i va aprendre a conviure amb la resta d’animalons que es trobava a la cabanya, com una aranya de qui s’ha fet amiga després d’observar tota la feina que fa per construir la teranyina a fora de la cabanya. «Hi ha una vida petita que no veiem i que sovint ens passa desapercebuda», explica.

Les estones de solitud pasturant han fet que despertés simpatia per animals com l’aranya, el voltor que veu volar pel cel o l’aufrany, que cada estiu la ve a veure i que, quan se’n va, és sinònim que ja ha arribat l’hora de marxar. Històries com aquesta i el vincle que ha establert amb alguns animals les va començar a escriure durant les nits a la cabanya, quan s’acabava el dia i es trobava que tenia moltes històries per explicar. D’aquelles notes en va sortir primer un llibre autoeditat i ara, de cara a la tardor, l’editorial Piolet el publicarà amb el títol Esquelles i estrelles.

En el llibre relata la seva vinculació amb la muntanya del Pedraforca i amb els pastors de la zona des que era una nena, així com el moment en què va prendre la decisió de fer de pastora. Però és, sobretot, un recull d’anècdotes i històries que li han succeït durant aquests tres estius com a pastora d’un ramat de vaques, sovint experiències que l’han ajudat a superar pors i a entendre el valor de l’esforç i de la paciència.

Font recorda que un dels episodis en què va passar més por va ser un dia que estava amb els seus fills en un dels límits de la finca i hi havia un toro que havia travessat la línia elèctrica. Ella va anar a buscar-lo per intentar que tornés a entrar, però l’animal la va intentar envestir tant a ella com la Pastora, la seva gossa. «Els nens van començar a cridar i hi va haver un moment de pànic», relata. Però ella mateixa es va intentar asserenar i va tornar al lloc per intentar redreçar el toro fins que va aconseguir fer-lo entrar de nou a la zona de pastura.

També hi ha històries que li han ensenyat el valor de la paciència. «A la ciutat tot passa a un ritme molt accelerat, però aquí aprens que tot té el seu ritme i que és important ser pacient», explica. Per exemple, cada dia es fixava en una flor que semblava que no s’obria fins que, un dia, va esclatar en colors.

Els mesos que fa de vaquera diu que aprèn a percebre els petits detalls que, normalment, en el dia a dia a la ciutat, passen desapercebuts. «Aquí s’aguditzen molt els sentits: l’olfacte, l’oïda i la vista», assegura Font, que diu que la visió li canvia durant els mesos que és aquí dalt. «Molts dies vaig amb els prismàtics, però m’he adonat que se m’ha entrenat la vista una bestiesa», explica.

Més enllà dels sentits, els mesos que viu a la muntanya també nota que les pulsacions li baixen i el ritme es desaccelera. Quan retorna a Manresa, diu que els metges estan contents perquè les analítiques li surten excel·lents i se sent més forta físicament després d’acostumar-se a pujar i baixar per la muntanya. «La família sap que d’aquí torno millor. Trenco amb la rutina i em va molt bé».

Espai natural protegit

Una lluita constant contra l’incivisme

Miriam Font es troba diàriament amb situacions d’incivisme a la muntanya que dificulten el seu treball com a vaquera. Durant part de la seva jornada dedicada a la pastura, aquest diari va poder comprovar que, tot sovint, ha de fer una tasca de conscienciació amb els excursionistes i els turistes que trepitgen aquesta zona de pastures situada dins del Parc Natural del Cadí i Moixeró. Una feina feixuga que s’afegeix a les tasques diàries que ha de fer com a pastora. «La sensació és que cada vegada ve més gent a la muntanya que no sap com ha de comportar-se per respectar el medi natural i la fauna que hi viu», lamenta.

Una de les qüestions que més l’amoïnen és l’accés de vehicles motoritzats i bicicletes a la zona. «Passen a una velocitat excessiva, obvien que les muntanyes no són circuits de carreres, sinó espais protegits que cal respectar», afirma Font. Aquesta conducta no només destorba la fauna de l’entorn, sinó que també incrementa el risc d’accidents amb les vaques o els vedells que poden travessar el camí en qualsevol moment.

Font proposa tancar l’accés a vehicles motoritzats com a mesura per evitar els incompliments de les senyalitzacions. «Els cartells indiquen que és una zona de pastura, i haurien de reduir la velocitat en aquest tram, però els quads circulen a una gran velocitat», apunta.

A més de la qüestió dels vehicles, Font es troba amb turistes que volen fer-se fotografies amb les vaques, tractant-les com si fossin part d’un decorat. «S’ha d’entendre que la muntanya és un entorn natural per gaudir, però amb respecte i consciència. Les vaques mereixen ser respectades en el seu hàbitat», subratlla la vaquera, que també explica que sovint s’ha trobat famílies que han volgut fer pícnics al costat del ramat. «Quan em trobo amb aquesta situació, els informo que han de respectar una distància mínima amb el ramat. No ha de passar res, però són animals que tenen molta força i existeix el perill que alguna persona pugui patir algun cop», explica. Tot i això, lamenta que la majoria fan cas omís de les seves indicacions.

Un altre dels problemes que ha d’afrontar són les persones que deixen els gossos deslligats, que poden destorbar els ramats que es troben pasturant. «Quan demano als turistes que lliguin el gos, em qüestionen que porti el meu deslligat. Hi ha un desconeixement sobre la feina de vaquera i tot el que implica».

En la mateixa línia, sovint es troba els fils elèctrics que delimiten la finca trepitjats o malmesos pel pas dels excursionistes. «La gent no és prou conscient de la feina que fem a la muntanya i les hores que implica arreglar els danys causats», lamenta la manresana.

En aquest sentit, demana més vigilància per evitar les situacions d’incivisme que viu dia rere dia i que pertorben la calma de la muntanya. Considera que caldria reforçar la tasca de prevenció i conscienciació a la zona per evitar aquest tipus d’actituds. «Fins i tot un dia vaig trobar una parella que estava fumant a la zona i apagava el cigarret a l’herba», explica per exemplificar «una falta de consciència preocupant». La vaquera diu que el que demana és simplement «ser endreçat». «La muntanya no és un decorat; és un espai que cal cuidar», conclou.

Una vocació que manté la pastura a alta muntanya

La vocació de la Míriam per pujar a fer de vaquera a l’estiu dona continuïtat a una tradició ramadera a la zona de les Costes, al terme de Saldes, que es remunta molts anys enrere. Com marca la tradició, pels volts de la revetlla de Sant Joan, els ramats de la població berguedana pugen fins a les Costes, una finca propietat de Capmasats, i passen tot l’estiu en aquestes pastures d’alta muntanya.

Els ramats tornen a baixar el 8 de setembre fins a Saldes, on passen tot l’hivern, quan les pastures de les Costes acostumen a quedar cobertes de neu. «Sempre hi ha hagut el pastor que a l’estiu s’ocupa del ramat. Però és una figura que cada vegada costa més de trobar i la decisió personal de la Míriam és un ajut per al poble i, sobretot, per als ramaders», destaca l’alcaldessa de Saldes, Dolors Jiménez.

Tot i que el turisme representa una part important de l’economia de Saldes, l’alcaldessa assegura que la ramaderia continua sent un sector clau. «Abans hi havia més ramats, però més petits, i ara, en canvi, n’hi ha menys, però amb més caps», diu. Una tendència que confirma el ramader de Saldes Francesc Aguilar, que es va criar entre vaques de llet i ha donat continuïtat al negoci familiar. Actualment, té més de 100 vaques i assegura que és impossible viure d’aquest món amb un nombre inferior de caps.

Enguany, diu que està sent una temporada especialment difícil per la falta d’aigua i l’escassetat de pastures. «Estem sense fonts i sense aigua, i hem de pujar sovint amb cisternes per abeurar el bestiar», explica el ramader, que afegeix que molts altres animals, com ara isards o fins i tot ocells de l’entorn del parc natural, també s’acosten a beure. En aquest sentit, confien en l’arribada de les pluges.

Un vedell amb la seva mare a la zona de les Costes, a Saldes