El dia que el nen Ramón y Cajal va voler ser científic

Els eclipsis totals de sol són esdeveniments extraordinaris que deixen empremta en generacions senceres. A Espanya, sense anar més lluny, amb prou feines s’ha registrat una vintena d’esdeveniments com aquest des que hi ha testimonis documentats.

Al llarg de la història, la sobtada foscor generada per aquests fenòmens ha aturat batalles, ha desconcertat exèrcits sencers i ha fet que generals es rendissin després d’haver-ho interpretat com un senyal diví per deposar les armes. Els eclipsis espanyols també han atret científics de tot el món per realitzar observacions i estudis fonamentals sobre el Sol. Però, per sobre de tot, aquests esdeveniments astronòmics han sigut una font inesgotable de sorpresa, capaços d’emocionar milions de persones i de convertir-se en records inesborrables per als qui van tenir la sort de presenciar-los.

Ara, davant l’arribada del primer eclipsi total visible des d’Espanya en més d’un segle, mirem al passat per entendre com aquests fenòmens han marcat la història i la societat espanyola i, sobretot, per comprendre millor què podem esperar del gran esdeveniment d’aquest 12 d’agost.

Batalles aturades

El primer eclipsi de sol del qual es té constància a Espanya va ser el 19 de juliol de l’any 939. Aquell dia, l’exèrcit d’Abd al-Rahman III avançava per enfrontar-se a les tropes del rei Ramir II de Lleó en la disputa pel control de les terres del Duero. Just quan els dos exèrcits es preparaven per a una sagnant batalla als voltants del riu Pisuerga, el cel va començar a enfosquir-se de manera inesperada i va desconcertar els soldats. El fenomen va sembrar tant temor entre les tropes dels dos bàndols que els comandants van decidir frenar l’enfrontament per por que allò fos un mal presagi. Les cròniques de l’època afirmen que els va consternar tant que la batalla es va ajornar diversos dies.

La por de la foscor sobtada que generen aquests fenòmens també s’ha reflectit en cròniques posteriors. Després de l’eclipsi del 29 de juliol de 1478, per exemple, un sacerdot sevillà va deixar escrit que el sobtat esdevenir de la nit a les localitats andaluses de Los Palacios i Villafranca va generar tant pànic entre la població que molts veïns van desaparèixer dels carrers i van buscar refugi a les esglésies, incapaços de trobar una altra explicació al que passava sobre els seus caps.

Espanya també va viure un eclipsi durant un dels episodis més decisius de la guerra de Successió que enfrontava a l’arxiduc Carles d’Habsburg i Felip V pel tron. El 12 de maig de 1706, mentre les tropes borbòniques es disposaven a assetjar la ciutat de Barcelona, que llavors s’havia convertit en el principal bastió del bàndol austriacista, el cel es va enfosquir uns minuts i va causar un gran desconcert.

El fenomen no va aturar del tot la batalla, sinó que, després de la commoció inicial, l’enfrontament va seguir fins a la retirada de Felip V. La coincidència entre els dos esdeveniments la va aprofitar per la propaganda austracista, que va interpretar el fenomen com un senyal favorable a la seva causa. Fins i tot es van encunyar medalles després de la retirada borbònica mostrant l’eclipsi com un auguri de la derrota de Felip V.

Observacions científiques

Els eclipsis van deixar de causar temor el dia que es va començar a entendre la seva naturalesa. I just llavors, a més, la por va canviar per l’anhel d’entendre aquest fenomen. El 24 de juliol de 1778, per exemple, el científic i explorador espanyol Antonio de Ulloa va emprendre un viatge per l’oceà Atlàntic per observar un eclipsi i, gràcies a això, va aconseguir una de les primeres observacions documentades de la corona solar. En el seu relat per al rei Carles III, Ulloa relata amb gran meravella l’existència d’un "anell lluminós que envolta el disc lunar" durant un eclipsi i que "és d’allò més sorprenent i bonic de contemplar" que mai ha viscut.

El frenesí per estudiar els eclipsis a Espanya va viure un dels seus moments més màgics el 18 de juliol de 1860. Aquell dia, l’astrònom britànic Warren de la Rue es va desplaçar amb tot el seu equip a Ribavellosa, a Àvila, a la recerca de la primera fotografia empírica que demostrés l’existència de "protuberàncies" al Sol, unes enormes estructures de gas que fins aleshores no s’havien pogut observar amb claredat a causa de l’intens resplandor solar. Els relats de l’època afirmen que l’esdeveniment va commocionar molta gent. Entre ells hi havia un nen de només vuit anys anomenat Santiago Ramón y Cajal, que va quedar commocionat per aquell espectacle celeste i que, segons es relata als llibres, es va contagiar d’un amor per la ciència que el va acabar conduint a cultivar una prolífica carrera científica que finalment el va convertir en el primer i únic espanyol guardonat amb el premi Nobel de medicina.

El 22 de desembre de 1870, Espanya va tornar a ser agraciada amb l’ombra d’un gran eclipsi. Llavors, un equip de científics liderats per Charles Young va viatjar fins a Jerez de la Frontera i Cadis per estudiar el fenomen i, gràcies a això, es van aconseguir algunes de les primeres observacions documentades de l’espectre de la cromosfera solar i de la llum polaritzada que desprèn la corona.

Al segle XX, Espanya va viure una tríada d’eclipsis en menys de 15 anys de diferència. L’últim, el 17 d’abril de 1912 . Als diaris de l’època, les notícies de l’esdeveniment van coincidir amb les del naufragi del Titanic i amb l’anguniós recompte dels espanyols a bord. Es diu que tan sols va durar uns segons, però suficient perquè l’astrònom Josep Comas i Solà aconseguís capturar la primera gravació cinematogràfica d’un eclipsi. Als diaris d’aquell dia es diu que la nuvolositat va enterbolir la visibilitat de l’eclipsi des de molts punts, però que, tot i així, va ser un moment màgic.

Subscriu-te per seguir llegint