Història d’una fotografia estel·lar

No sempre les imatges que queden en el record són les preparades amb antelació, sinó que són fruit d’esquivar imprevistos i confiar cegament en el talent innat. Va ser el cas de la nostra, permetin-nos dir-ho, meravellosa portada d’ahir, que va captar de manera espectacular l’eclipsi solar. La magnífica fotografia, que mostra la devoció amb què la gent viu l’espectacle astronòmic, és obra d’una eminència en aquest àmbit: Robert Ramos. Ell mateix va proposar el tall per a la portada.

Màgic. Ramos dispara aquesta paraula per descriure què sent cada vegada que fotografia un eclipsi, amb els ulls plens d’il·lusió i en menys d’1/250 de segon. Nascut a Barcelona l’any 1958, és fotògraf professional i llicenciat en Periodisme. Va ser cap de fotografia de l’Avui i és col·laborador d’EL PERIÓDICO des de fa 10 anys.

Per a aquest eclipsi es va començar a preparar fa dos anys. Va fer nombroses proves al seu ordinador en diferents punts del país, amb l’objectiu de resoldre la fórmula de composició perfecta que tenia al cap: un eclipsi + gent + context reconeixblement espanyol. La seva càmera va abraçar quatre llocs on va veure potencial: Morella, Mequinenza, Daroca i Calatayud. Quan hi va anar, es va trobar amb cables elèctrics, formes estranyes a l’horitzó, una curta durada de l’esdeveniment, núvols dubtosos i altures poc propícies. Els va descartar.

Muralles i merlets

Tenia molts voluntaris que volien acompanyar-lo en aquesta aventura per la seva trajectòria i passió professional. Va retallar de 12 a 8 assistents quan va trobar el lloc perfecte per col·locar-hi el trípode: un petit castell amb muralles i merlets a la frontera d’Aragó (Pozuel de Ariza) i Castella i Lleó (Monteagudo de las Vicarías). Buscava una combinació d’intimitat i tranquil·litat perquè sabia que només tindria un minut i mig per fer totes les imatges que havia planificat. En els últims mesos, i fins aquella mateixa tarda, va monitoritzar amb diferents fonts meteorològiques cada núvol que passava per comprovar que el punt triat fos eficaç. "I vam encertar", somriu. Es va ubicar a gust perquè sabia que tenia 525 metres de distància sobre un camp per si calia moure’s.

El més important, segons Ramos, era saber el recorregut que faria el Sol per calcular bé la distància focal. Però una cosa és tenir definida sobre el paper i mentalment la captura perfecta en les condicions perfectes, una que Ramos havia preparat fins a l’obsessió –"Em vaig passar setmanes fent càlculs i trigonometria", explica–, i una altra que l’escena que esperes retratar s’acabi donant tal com estava plantejada sense que les vicissituds de la part humana alterin aquesta concepció.

"Tenia clar que havia de sortir gent a la foto", afirma. I aquesta presència humana la protagonitzaria el grup d’espectadors que esperava que anessin fins al castell per veure des d’allà l’eclipsi. El problema va sorgir quan, a falta de 30 minuts d’iniciar-se l’espectacle, va aparèixer la Guàrdia Civil i va expulsar els visitants, ja que uns quants havien escalat els murs del monument a la recerca d’una posició privilegiada per contemplar l’eclipsi. Tots van ser desterrats als voltants del castell.

A falta de només 15 minuts per a l’inici de l’eclipsi, el germà de Ramos, que era al castell, li va trucar per explicar-li l’imprevist. I en aquell instant el barceloní va iniciar una contrarellotge de càlculs matemàtics i decisions transcendentals per salvar aquesta instantània somiada.

De manera "irracional", perquè un dels principis del fotògraf, explica, és que, quan tens una ubicació fixada, no t’hauries de moure, va decidir abandonar el seu lloc, deixant allà la majoria de l’equip sota la supervisió dels seus acompanyants, i desplaçar-se amb la càmera "uns 150 o 200 metres cap a l’esquerra i cap endavant" a través d’un camp segat.

No podia assegurar del tot que el resultat fos el desitjat. Però és en aquest tipus de petits moments estel·lars quan s’aconsegueix la màgia que es genera al confiar en el propi talent i en l’experiència. "En el minut i 40 segons que va durar l’eclipsi total em vaig desplaçar cap enrere fins a tres vegades", explica. Va començar a fotografiar amb un ISO 100 i una velocitat 1/1000 per acabar fent-ho amb un ISO 800 i una velocitat d’1/50, sempre amb una obertura de f/8. Per captar aquest Sol totalment anul·lat sense perdre de vista les persones. Gairebé tot el que havia planejat va saltar pels aires. Però va valer la pena, i a les proves visuals cal remetre’s.

Per a Ramos, dels quatre eclipsis que ha vist (Alemanya, EUA i Mèxic), aquest està "el primer" en el seu rànquing, no només per la foto, sinó per "l’atmosfera" que es percep quan és a la tarda. "Va ser un moment molt especial. Va ser brutal", sentencia.