La por de dir que no a un pla

Les vacances acostumen a incrementar l’activitat social de les persones i són propícies perquè sorgeixin tota mena de propostes compartides de lleure i diversió. De sobte, al mòbil o a l’orella arriben invitacions per fer viatges en companyia de coneguts amb qui no havíem anat mai d’excursió, o convocatòries familiars per participar en esdeveniments que no figuraven en els nostres plans inicials de l’estiu ni en la nostra llista de desitjos. I en aquesta efervescència de cites i compromisos, sovint sorgeixen els dubtes sobre si hi hem d’acudir o declinar-ho, a més de la dificultat per dir no. ¿Com podem refusar aquesta experiència que ha plantejat aquesta persona pròxima sense por que no s’empipi? ¿Quines paraules hem de fer servir per expressar que no volem formar part d’un pla proposat per un grup d’amics sense que s’ho prenguin com un menyspreu?

Límits

Sense que mal de molts pugui servir de conhort de boigs, com diu la dita, el fet cert és que tenir problemes per marcar límits als altres forma part de la condició humana. "Ens passa a tots", justifica María del Carmen Jiménez, professora de Treball Social de la Universitat Internacional de la Rioja i experta en relacions, que enumera les nombroses raons que de vegades porten les persones a acceptar plans que no els venen de gust, però que es veuen incapaces de refusar: "De vegades és la por de l’isolament que pot portar aquesta negativa; altres vegades és el temor de quedar malament. També reprimim el desig per no decebre l’altre, o no afrontar una conversa incòmoda per a tots dos", explica.

La psicologia al·ludeix sovint a un concepte poc present en el llenguatge del carrer però que es presenta com la clau mestra de les relacions humanes: l’assertivitat. La seva definició dona pistes sobre la seva utilitat: es tracta de l’"habilitat social i comunicativa que permet expressar opinions, desitjos, límits i sentiments d’una manera directa, honesta i respectuosa, sense vulnerar els drets dels altres ni permetre tampoc que es vulnerin els propis, situant-se en un punt mitjà entre la passivitat i l’agressivitat".

"El problema no és el no, sinó la nostra incapacitat per relacionar-nos amb l’altre. Som poc hàbils perquè no ens han ensenyat a expressar el que sentim i necessitem", apunta Dimitra Doumpioti, psicòloga experta en sistemes humans i docent, que afegeix tot seguit, per a tranquil·litat dels qui tenen problemes amb l’ús de l’assertivitat: "Aquesta facultat es pot entrenar i aprendre a aplicar".

La clau, destaca l’especialista, no és pas el contingut del missatge, sinó la manera com es comunica i des d’on es comunica. "Dir ‘no’ implica sempre marcar un límit, però hi ha moltes maneres de dir-ho. Es pot expressar de manera hostil, fet que podria acabar provocant la ruptura de la relació, que és una cosa que no desitgem, o fer-ho amb empatia, posant-nos al lloc de l’altre", explica Doumpioti. I posa alguns exemples: "Si algú ens proposa un pla que no ens ve de gust, en comptes de rebutjar-lo obertament, és més útil dir-li ‘valoro la teva proposta i agraeixo que me la facis arribar, reconec la il·lusió que et faria que hi anés, però no em ve de gust’". Una altra fórmula útil consisteix a provar d’implicar l’altre en aquesta negativa llançant-li aquesta pregunta: "¿Què puc dir-te perquè no et sentis malament per negar-me a acceptar aquesta proposta. Em dones cap idea?" Això permet plantejar un no sense provocar cap hostilitat ni malestar en l’altre, que així es veu reconegut.

Egoisme

Sota la dificultat per posar límits a altri i dir-li obertament que no hi ha un incert però persistent temor de ser percebuts com a egoistes. María del Carmen Jiménez convida a ressignificar aquest concepte, que sol tenir molt mala premsa, i reivindica l’egoisme sa. "Consisteix a prioritzar-nos a nosaltres mateixos i protegir-nos. Si accepto un pla que no em ve de gust i em perjudica, em perjudico per la por de no ofendre l’altre i, a més, l’enganyo, no hi soc sincer. L’egoisme sa va de tenir cura de nosaltres i de ser valents".